La remor de les onades

Ja fa uns mesos que en Xenofílic ens va fer una recomanació d'aquest llibre (http://lacosapublica.blogspot.com/2009/02/la-remor-de-les-onades-yukio-mishima.html), i ara he tingut ocasió de llegir-lo.
Bàsicament, concordo plenament amb tot el que hi diu: la dolça història d'amor juvenil, innocent i fresca, viscuda en un entorn que li fa de marc i de guia moral, molt més enllà de ser un mer paisatge, tot i les brillantíssimes descripcions de Mishima. La senzillesa forma part indissoluble de la vida a la petita illa d'Utajima, en la qual podem veure-hi la vida tradicional dels pobles de pescadors del Japó, així com la seva forma de ser i de pensar, les tradicions més arrelades des d'un punt de vista molt natural. Tot regalima naturalitat, en aquesta obra.
No obstant, sempre hi ha d'haver l'aparició d'algun inconvenient, per tal de poder construir una trama mínimament interessant: els gelos, la supèrbia, les diferències de classe, els drames familiars deguts a les tragèdies de la mar...
Tot i això, els personatges principals són clars i transparents, de cor simple i humil. Tant Shinji, un jove pescador que personifica la senzillesa de ment i esperit, com Hatsue, la seva enamorada exponent de tot tipus de virtuts, com els "rivals" (que no ho són tant) en la història d'amor, o el pare d'ella i la mare d'ell... tots formen part d'un mateix conjunt que batega uniformement, amb uns valors sòlids i immutables.
Té raó en Xenofílic quan exposa que el "salat" dels illencs es fa una mica estrany, comparat amb el llenguatge "standard" del narrador (i del japonès "standard", se suposa), però no sé si hi havia alguna forma millor de fer-ho. En tot cas, és un punt curiós, que ens acosta una mica la novel·la a la nostra quotidianitat.
Per tant, heus ací un llibre senzill, agradable, ben escrit, amb unes descripcions fantàstiques i uns personatges poc menys que entranyables. Recomanable, sí.