Vida privada (i 2)

Com ja havia dit en el post anterior sobre aquesta novel·la, ara que ja l'he acabada puc fer-ne una mica d'opinió.
Segons diu la contraportada promocional, és "una de les grans novel·les de la història de la literatura catalana". Deixant de banda que la literatura catalana no excel·leix per les seves grans novel·les (tot i que n'hi ha de magistrals, certament), Vida privada té una gran virtut que és, alhora, un defecte. Retrata amb molt detall la degradació social, moral, econòmica, d'una de les grans famílies de l'aristocràcia catalana, i aquest retrat ens porta de la vida d'una generació a la d'una altra sense solució de continuïtat, i d'una forma poc elaborada, com estroncant històries en el moment que n'apareixen de noves. Aquesta evolució simbolitza clarament els canvis de tota una societat que va mudant en els seus gustos, costums, tabús...
L'obra es nota que va ser escrita d'una sola tirada, en poc menys de dos mesos, l'estiu de 1932. Sagarra hi va reflectir la seva visió i el seu coneixement profund de la Barcelona de la dictadura de Primo de Rivera i de la posterior República. En aquest marc, que obliguen a una reubicació social, política i moral de les classes nobles, els Lloberola van perdent el prestigi que el nom els atorga a base de flaqueses molt humanes. Al seu voltant, la reacció i els lligams estrets amb tota la seva classe i amb els altres estrats de la vida diürna i nocturna de la ciutat.
La vida privada de tots els personatges es descriu amb precisió de cirurgià, exposant al detall depravacions morals impensables, però sempre intentant resseguir els complexos viaranys del pensament, del sentiment o de la pura libido que hi menen. Així, ens fa comprendre aquestes debilitats que s'enfonsen més enllà de l'aparença social que tots guardem, entroncant-les amb els trets caracterials propis de cadascun dels personatges.
M'ha sorprès, de vegades, alguna petita escletxa en la continuïtat del relat, que es veu mig tallat per informacions gairebé periodístiques sobre els esdeveniments polítics del moment. En aquest pas, aproximadament a mig llibre, Sagarra es dirigeix en diverses ocasions al lector directament, recordant-li que tot plegat és una composició de personatges que ell ens està exposant, i no la vida mateixa. L'efecte de tot plegat és com un gerro d'aigua freda en la construcció de la trama, en la cadència narrativa. No obstant, més endavant reprèn el fil i torna a bastir els elements bàsics d'una bona novel·la.
En resum, si voleu una gran obra que aprofundeixi en els perquès dels "vicis" privats de diversos personatges en un temps on la imatge pública era un valor tant determinant com la posició econòmica, no us perdeu aquest llibre. Sagarra això ho fa magistralment.