Tornen els festivals

Feia temps que no obria la porta per veure què hi ha fora. I ja sigui per fortuna o per dissort, una de les primeres coses que m’han passat per davant ha estat la VII edició del BLACK MUSIC FESTIVAL de Salt (Girona).

Quina alenada d’aire fresc que m’ha vingut de cop a la cara! Més enllà de la meva proximitat o llunyania musical amb els grups que han desfilat enguany pel festival, per mi ha estat com reobrir un bagul malendreçat al traster.

Només he pogut gaudir de tres concerts però, potser mogut per una inqüestionable enyorança del món farandular, he xalat d’allò més. El concepte de “música negra” és tan ampli que hom es perd a l’intentar cristal·litzar-lo en un determinat ritme, una determinada tonada, una determinada veu. De fet, dins la música popular contemporània d’Occident... quina música no és parenta de la música negra? Blues, jazz, rythm’n’blues, rock, soul, reggae, ska, samba, bossa, funk, hip hop... És evident que cadascú de nosaltres pot combregar més amb una disciplina o amb una altra, fins i tot hi ha qui experimenta fusionant diversos estils fins arribar al més inversemblant dels mestissatges. De fet, no és res més que la reproducció artística més evident d’allò que és l’espècie humana.

M’ho he passat molt bé i des d’aquí m’agradaria felicitar els organitzadors del festival perquè amb uns recursos més que limitats (em consta) han aconseguit, un any més, uns resultats excel·lents... d’això se’n diu EFICIÈNCIA!

No conec massa a fons la corrua de festivals de música “negra” que es programen de manera fixa any rere any, però em fa que n’hi ha uns quants de memorables: el Festival de Jazz de Figueres, el Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el Festival Internacional de Jazz a Vic, el Blues a Roses, la Mostra de Jazz de Tortosa, el Festival de Blues de Cerdanyola, etc...
Se’ns gira feina, amics!