Eduardo Mendoza i l'absurda quotidianitat

Si hi ha una emoció de les que desperta la novel·la que em resulta especialment estimulant és la seva capacitat de fer-nos riure. No em refereixo a puntuals situacions còmiques narrades o a girs retòrics ocorrents sorgits de la ploma audaç d’un escriptor de qualsevol gènere. Més aviat penso en aquelles narracions que emmarquen la seva trama en una realitat aparentment quotidiana, plena de referents absolutament identificables pel nostre imaginari cultural, però amb un focus narratiu distorsionat. Són novel·les, de vegades relats contístics, que utilitzen la veu narrativa d’un personatge que processa les seves reflexions des de la “lògica de l’absurd”, transformant la nostra realitat més propera –a voltes, la nostra realitat històrica- en una bogeria aparentment normalitzada.
Tenim autors contemporanis en la tradició literària de Catalunya que són autèntics mestres d’aquesta fórmula literària hil·larant: Quim Monzó, Sergi Pàmies o Eduardo Mendoza. Cadascun d’ells mereix el seu propi acte d’homenatge i reconeixement pels increïbles moments que ens han fet passar, però avui m’agradaria retre un modest tribut al mestre Mendoza.

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha alternat, des de l’aparició de la seva primera novel·la al 1975, la publicació de relats de gènere històric amb d’altres de gènere pretesament còmic. En referència a aquests darrers, voldria celebrar amb vosaltres la sort que he tingut de poder immergir-me en les increïbles històries del narrador protagonista de la següent trilogia:
El misterio de la cripta embrujada (1979).
El laberinto de las aceitunas (1982).
La aventura del tocador de señoras (2001).

El narrador protagonista de les tres novel·les és un malalt mental, absolutament enganxat a la Pepsi i que expel·leix de forma continuada eructes i ventositats, el qual és tret del manicomi per tal d’investigar sengles casos d’assassinats i corruptel·les. Utilitzant un llenguatge de registre inusualment i ridículament alt, el narrador es fa un tip de recórrer la Barcelona de finals dels setantes, dels vuitantes i del postolimpisme, relacionant-se amb totes les capes socials tan pròpies de la capital catalana. L’alta burgesia barcelonina, l’hampa del lumpen del Raval, els convents de monges de les zones altes de la ciutat i, com no, els cossos i forces de seguretat de l’estat (tan persistents ells en l’esmentada època postfranquista). Tota una amalgama de personatges i situacions que són analitzats minuciosament pel nostre orat home que és capaç de passar en un instant d’una profunda reflexió filosòfica sobre l’essència de l’ésser humà a la descripció de la urgència d’una necessitat fisiològica imminent. Al final, com no, se’ns barregen sentiments contraposats quan pensem en ell: compassió, hil·laritat, solidaritat, reprensió, tendresa… basques! El vaig descobrir quan tenia 20 anys i ara, gairebé 20 anys més tard, xalo per devorar un altre lliurament d’aquest intrèpid personatge (ànims Eduardo!).

Menció apart mereixen altres títols igualment estimulants i plaents que si bé van per lliure no desmereixen en absolut la qualitat literària del mestre Mendoza:
Sin noticias de Gurb (1990).
El último trayecto de Horacio Dos (2002).

Amdues joies s’emmarquen en el gènere de la ciència-ficció, però sense més connexió entre elles que l’estil mendozià a què ens té acostumats l’autor. Igualment, l’enfocament de la realitat observada manté el sedàs de la interpretació subjectiva d’un narrador que s’obstina a fer-nos veure la vida que passa des d’una perspectiva demencial.

Per acabar, només compartir amb vosaltres que m’ho he tornat a “passar teta” amb la darrera llufa d’en Mendoza:
El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008).

Aquest cop viatgem als primers anys de la nostra era, en què el narrador protagonista és un patrici romà a la recerca d’aventures i pòcimes màgiques el qual, per atzar, acaba immers en un cas d’intriga a Natzaret amb el petit Jesús, el fuster Josep i una Maria que no tenen pèrdua com a deuteragonistes… imagineu la resta!

Eduardo Mendoza ha escrit més novel·les, teatre (en llengua catalana) i també assaig, no obstant hi explora d’altres gèneres i intencions lluny de les que us he citat. No les conec tant així que no en faré esment.

Només una cosa per acabar. No penso a tornar a cometre l’error de deixar una novel·la d’en Mendoza a cap “amic” o “familiar”: no tornen mai!