Der Wegweiser

Tinc una debilitat especial per a les peces curtes, ja sigui en forma de conte, de poema, de cançó o de curtmetratge. Per mi és un plaer poder percebre d'un sol cop d'ull com tot un seguit d'elements es relacionen i formen una estructura compacta i ben travada. En la música clàssica un dels gèneres que pretenen unir brevetat i perfecció estètica és el lied. I és sobre una d'aquestes peces que m'agradaria escriure aquí i convidar-vos així a gaudir també d'uns quants minuts de plaer.

Un any abans de morir, el compositor vienès Franz Schubert (1797-1828) escriu el seu últim cicle de lieds: Winterreise ("El viatge d'hivern"). Retirat de la vida social i amb problemes de salut, decideix posar música als poemes de Wilhelm Müller sobre un viatger que, després d'un desengany amorós, emprèn un viatge per freds paisatges hivernals sense objectiu ni esperança. El mateix Schubert va escriure que aquest és un dels treballs que més li agradaven i el commovien

Cada un d'aquests lieds és una lliçó magistral sobre com transformar en música les paraules d'un poema. Us convido a fer una etapa d'aquest viatge schubertià amb el vintè lied, que porta per títol Der Wegweiser ("El rètol del camí"). I, com qui s'atura a contemplar el paisatge, podeu resseguir la geografia que conformen notes i lletra amb l'ajuda d'aquesta petita guia de viatge i de la mà del baríton berlinès Dietrich Fischer-Dieskau

Estrofa 1 (fins al minut 1:00)

- El piano és l'encarregat de mantenir el puls constant durant tota la peça, com els passos perseverants i sense repòs del viatger. Ho fa tocant repetidament i gairebé sense variació la mateixa figura rítmica (corxeres). Mentrestant la melodia (la part cantada) representa els diferents estats d'ànim de qui camina.

-El caminant es pregunta per què camina tot sol i evita altres camins més transcorreguts. La tonalitat menor representa aquest estat d'ànim melancòlic i desolat. Al final de l'estrofa el jo poètic no entèn perquè escull camins amagats que pugen fins les altes muntanyes nevades. La melodia també s'enfila fins a tons més aguts (00:50)

Estrofa 2 (de 1:00 a 2:00)

-Al principi canvia el color de la música (tonalitat major, més clara, relaxada i sense tanta tensió) i també el to del poema. El viatger manifesta la seva innocència: ell no ha fet pas res dolent del que s'hagi d'avergonyir. Però a la segona meitat de l'estrofa (1:17) torna el color menor i tràgic: aleshores perquè es veu empès dins aquest paratge desert? L'acompanyament del piano ressalta la sensació de desesperança amb uns acords que no arriben mai a estar lliures de tensió.

-L'estrofa acaba amb uns acords del piano. Si us hi fixeu, just en els dos últims (1:48) per primer cop s'interromp el puls constant de l'acompanyament de piano: els dos acords són més llargs i després hi ha una petita pausa, com qui s'atura a agafar aire per reprendre la marxa.

Estrofa 3 (de 2:00 a 2:34)
-És la repetició gairebé idèntica de la primera estrofa. El punt més dramàtic és en el moment que el text diu "ohne Ruh' und suche Ruh'" (camino sense descans i busco descans). Precisament la paraula "Ruh'" (descans) es diu cinc vegades, la segona de les quals és un to molt agut (2:15) i amb tensió (musicalment parlant, la nota sensible de l'acord). A partir d'aquí, la paraula es representa cada vegada amb una nota més greu fins que, amb l'última nota de l'estrofa, la melodia també descansa (2:27).

Estrofa 4 (de 2:34 al final)
-El poema arriba al final: de cop apareix un rètol en el camí i el viatger sap que ha seguir-lo, tot i que sap que és el camí del qual mai no ha tornat ningú. Per representar aquest estat de confusió abans de seguir finalment el camí, Schubert fa servir per al piano un recurs musical que s'anomena "la roda del diable": canvia ràpidament a noves tonalitats per sorpresa (2:38 fins a 2:56)

-La melodia cantada repeteix en molts punts la mateixa nota durant uns quants compassos, la qual cosa transmet la sensació que cada cop la marxa avança més lentament. Fins que, als últims compassos, també el piano enlenteix el ritme (a partir de 3:35), com els últims passos en el camí sense retorn cap a la mort.



Així és com Schubert desplega la seva destresa a l'hora de compondre i ressalta el text poètic amb diferents recursos musicals, ja sigui amb la línia melòdica, amb el ritme o amb les harmonies o colors que toca el piano. D'aquesta manera la poesia multiplica el seu potencial per suggerir imatges i sensacions i es crea una petita filigrana de factura impecable.

Per acabar, podeu sentir la versió que la Vienna Art Orchestra fa d'aquest lied. Perquè, ja que ens és inevitable fer camí, de vegades ve de gust marxar amb una mica de swing.