Mai he estat un apassionat de la pintura. Això no vol dir que no hagi pogut gaudir d'alguns quadres, al contrari. M'agrada. El que passa, és que mai he estat un gran coneixedor dels moviments artístics dins d'aquest camp, mai he tingut la necessitat vital de ser-ho; he preferit disfrutar d'obres concretes.
Però l'estiu del 2007, durant una visita a Boston, vaig poder entrar al Museum of Fine Arts. Un museu molt interessant, sí, però quedaven pocs dies perquè s'acabés una exposició dedicada al pintor americà Edward Hopper. La seva meravellosa plasmació de la soledat, de la melanconia, del personatge solitari per definició em va captivar. Quins quadres. Quanta senzillesa al servei d'un estat d'ànim.
Els seus paisatges són molt interessants, bonics (sobretot els fars del nordest d'Estats Units), però el que més impacta són els seus interiors i els exteriors urbans. La que possiblement és la seva obra més coneguda, el Nighthawks, de 1942, mostra unes ànimes solitàries a la barra d'un bar que fa cantonada. És de nit, no hi ha ningú, al carrer.
El quadre que més em va atrapar, però, va ser New York Movie, de 1939, on a l'interior d'un cinema, una dona resta pensativa al segment dret del quadre, sola. Amb una llum dedicada exclusivament a ella. Està preocupada, pensa. Al segment esquerre, la gent, un pati de butaques al que Hopper no li dóna gaire importància, aprofitant que està a les fosques per la projecció d'una pel·lícula.
Els personatges que pinta Hopper li han servit moltíssim al cinema negre dels anys 40 i 50. Personatges que tenen alguna cosa que els martiritza, personatges foscos. Hopper i el Film Noir es necessiten mútuament.
Dels molts quadres que té Hopper, no em vaig poder resistir a comprar i emmarcar reproduccions del Nighthawks i del NY Movie. Els tinc al menjador de casa, i me'ls podria mirar per sempre. No sé per què.
Nighthawks (1942)
New York Movie (1939)
Però l'estiu del 2007, durant una visita a Boston, vaig poder entrar al Museum of Fine Arts. Un museu molt interessant, sí, però quedaven pocs dies perquè s'acabés una exposició dedicada al pintor americà Edward Hopper. La seva meravellosa plasmació de la soledat, de la melanconia, del personatge solitari per definició em va captivar. Quins quadres. Quanta senzillesa al servei d'un estat d'ànim.
Els seus paisatges són molt interessants, bonics (sobretot els fars del nordest d'Estats Units), però el que més impacta són els seus interiors i els exteriors urbans. La que possiblement és la seva obra més coneguda, el Nighthawks, de 1942, mostra unes ànimes solitàries a la barra d'un bar que fa cantonada. És de nit, no hi ha ningú, al carrer.
El quadre que més em va atrapar, però, va ser New York Movie, de 1939, on a l'interior d'un cinema, una dona resta pensativa al segment dret del quadre, sola. Amb una llum dedicada exclusivament a ella. Està preocupada, pensa. Al segment esquerre, la gent, un pati de butaques al que Hopper no li dóna gaire importància, aprofitant que està a les fosques per la projecció d'una pel·lícula.
Els personatges que pinta Hopper li han servit moltíssim al cinema negre dels anys 40 i 50. Personatges que tenen alguna cosa que els martiritza, personatges foscos. Hopper i el Film Noir es necessiten mútuament.
Dels molts quadres que té Hopper, no em vaig poder resistir a comprar i emmarcar reproduccions del Nighthawks i del NY Movie. Els tinc al menjador de casa, i me'ls podria mirar per sempre. No sé per què.
Nighthawks (1942)
New York Movie (1939)
1 comentari:
La gràcia de l'art figuratiu no està tant en la perfecció de la part plàstica com en el sentit profund que expressa, però si a més hi acompanya el sentit estètic, un 10!
Publica un comentari a l'entrada