El Gran Gatsby

Aquesta és l'obra més coneguda de F. Scott Fitzgerald, un escriptor americà de la primera meitat del segle XX. Escrita el 1925, retrata amb brillantor l'ambient dels "feliços 20", aquella època en què tot valia i s'intentava gaudir de tot el que podien oferir els diners, que circulaven amb molta facilitat. Fins que va arribar el 29...

Però "El Gran Gatsby" ens ofereix molt més que això. De fet, els diners, les festes, el glamour, el jazz i el charleston són un bon escenari per a una obra que intenta indagar en alguna cosa molt més personal i íntima. De fet, precedida d'un cert misteri, aquesta novel·la és la història d'una obsessió, d'una passió platònica que marca tota una vida i que empeny fins a... bé, us deixo que ho llegiu vosaltres mateixos. De fet, a mi és el que més em va agradar de l'obra. L'apassionament silenciós, l'estratègia espectacular per a una discreta recuperació d'un ideal somniat, conformen la motivació que permet viure i empeny Gatsby a l'èxit social i al fracàs personal, assumit amb gran dolor. Enmig de tot això, la disbauxa i la depravació moral de tota una classe social que no hi entén de sentiments sincers.

De les tres adaptacions cinematogràfiques que se'n van fer, la més coneguda (no sé si la millor) és la dirigida el 1974 per Jack Clayton, amb guió -atenció- de Francis Ford Coppola. El paper de Gatsby era ideal per a un sobri Robert Redford en el millor moment de la seva carrera, i una sempre eficaç Mia Farrow. No obstant, la valoració que se n'ha fet d'aquesta versió mai ha estat massa destacada.