A Clockwork Orange

La meva primera impressió en aquest blog l'he d'anar a trobar, justament, enllà a la meva memòria, a l'inici dels meus records cinematogràfics.

El cinema passava davant meu sense pena ni glòria fins que vaig veure La taronja mecànica, la pel·lícula "ultraviolenta" de Kubrick. Catarsi.

Fins llavors, havia vist alguna pel·lícula amb moltes morts, amb baralles, lluites, assassinats. La majoria, amb més morts que La taronja mecànica. La pel·lícula de Kubrick té alguna violació, un assassinat, baralles i agressions. Això ho hem vist fins i tot a pel·lícules de sobretaula. Un espectador qualsevol veu una pel·lícula amb aquests actes, i es queda igual. Potser dirà: "Tela", mentre s'acaba la sopa. La taronja mecànica, però, té la fama de ser massa violenta, tot i ser-ho menys que moltes superproduccions. Inclús hi ha gent que no la vol veure per aquest motiu. I això, per què? Doncs perquè es tracta la violència amb una quotidianitat esfereïdora.

Per primera vegada, algú m'oferia una pel·lícula diferent. Kubrick feia servir el cinema com un mitjà d'expressió a través del qual mostrar, més que la violència, les causes i les conseqüències de la mateixa. Per què un jove de suburbis es veia impulsat a actuar així? Kubrick no volia donar lliçons ni un senzill per què. Simplement pretenia que ens plantegéssim les coses. La complexitat de la pel·lícula fa que me la pugui mirar una i altra vegada. I sempre és un visionat diferent.

Mai m'ha fet plantejar els motius de la violència, són massa inputs, però sí que en el seu moment va aconseguir que veiés el cinema d'una manera diferent i m'hi interessés definitivament. El cinema deixava de ser exclusivament un entreteniment i una evasió. Podia servir, també, per fer pensar.