Mimi Wo Sumaseba (Murmuris del cor)

Fa un parell d'anys que em vaig aficionar a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, i, per extensió, a totes les produccions de Studio Ghibli. Per qui no sàpiga què són, es tracta de pel·lícules d'animació japoneses, d'una qualitat increïble (res a veure amb el manga i l'anime habitual), que expliquen unes històries tendres i fantàstiques alhora. Alguns títols que han arribat a les nostres pantalles han estat El viatge de Chihiro, Porco Rosso, El castell ambulant, etc. Però n'hi ha moltes més, potser no tan conegudes però igualment encantadores. És una llàstima que només unes poques hagin estat doblades al català (o inclús al castellà), amb la qual cosa han tingut poca introducció en el mercat. La veritat és que, després de veure una pel·lícula de Ghibli, et sents bé, t'inocula una tendresa i una alegria que poques coses més poden fer. Bé, totes menys una, d'aquestes pel·lícules. Un altre dia en parlaré.

He triat aquesta pel·lícula potser només perquè és la que he revisitat darrerament. Mimi Wo Sumaseba (Yoshifumi Kondo, 1995) tracta d'una noia preadolescent, com moltes de les protagonistes de Miyazaki, a qui els dubtes sobre el seu futur li transmeten tanmateix dubtes sobre la seva identitat i capacitat per arribar a descobrir algun valor en el seu interior. En realitat, no se n'adona de que ella mateixa és una joia. L'anirem coneixent a mesura que persegueixi un petit misteri relacionat amb els llibres de préstec de la biblioteca, cosa que la portarà al descobriment de persones i entorns fins llavors desconeguts i d'un repte personal decisiu. Una mica de fantasia, un molt de sentiment i una recreació acurada dels barris populars de Tòquio, ens deixen un guió senzillament magnífic, deliciós, i una història rodona.

En aquest film, com en gairebé tots els de Ghibli, hi podem trobar escenes fantàstiques que ens arribaran al cor per la seva enorme tendresa. Us en deixo una. A veure si us agrada.