Vida privada

Estic llegint aquesta magnífica novel·la d'en Josep Maria de Sagarra. Evidentment, no la vull descobrir a ningú, a aquestes alçades, ni tan sols fer-ne una mica de crítica ja que no em considero capacitat per qüestionar l'habilitat d'un dels grans mestres de les lletres catalanes. De fet, ni tan sols no en vull parlar ara, ja que la comentaré un cop l'acabi (porto un ritme força lent...). Però sí vull, de moment, transmetre una petita consideració que se m'està presentant mentre vaig llegint.

Tot seguint les peripècies dels germans Lloberola i de l'alta societat barcelonina de l'època (l'aristocràcia rància i l'aristocràcia fresca, en diu ell), se m'acudeix una reflexió sobre la malaltia mental i els grans desenvolupaments teòrics inherents a l'època en que es produeixen. Sagarra retrata amb magnífica profunditat -tan habitual en ell- els viaranys més impensats de les debilitats humanes personalitzades en els diversos perfils dels personatges que ens presenta. No m'hi vull extendre, però aquesta perversió del desig que pateixen (i mai millor dit) els personatges, és la clau d'entrada a l'entramat del texte.

El que sorprèn en aquesta obra és la convivència entre les formalitats socials, l'aparença tan estricta, el comportament tan controlat derivat de la moral victoriana, socialment encorsetat i vigilat, i unes "baixes passions" tan extremament carnals, crues i nues, que els personatges accepten com un defecte inherent a la naturalesa humana i que, per tant, suporten amb estoïcisme. Fins aquí, correcte.

El que em fa reflexionar, però, és la decadència física, profundament biològica, que la "depravació" moral porta als afectats. I, de retruc, a la problemàtica de salut mental que comporten els costums censors (el que en diríem el "superego") de l'època que els toca viure. Així les coses, se'm fa del tot evident que les malalties mentals que sovintejaven en aquella època (anys 20 i 30 del segle passat, però de fet les mateixes del segle XIX) anaven relacionades amb aquest status quo de la moral. I, conjuntament amb elles, els desenvolupaments teòrics i terapèutics que es van produir. Estic parlant de psicoanàlisi, bàsicament.

Per tant, en un món on hom es sent captivat per la luxúria, impulsat a cometre actes impúdics més enllà de tota perversitat tolerable per la moral dominant, la gran problemàtica personal era la repressió total d'aquestes pulsions, subliminades de les formes més impensades, fins arribar al paroxisme final, quan això era descobert i desvetllat públicament, o tan sols es tenia la por que arribés aquest descobriment social. Llavors era la fi. La fi social i la fi personal. I la psicoanàlisi va retratar aquest estat de les coses i va intentar posar-hi mà, teòricament parlant...

Però això m'ha portat a una altra reflexió: i avui dia, què? No és que no hi hagi una estricta moral, i que la perversió es toleri sense problema, però sí que penso que aquest contrast entre la vida pública i la privada no és tant acusat, que la tolerància en aquest aspecte és més elevada i que les opcions existents a l'actualitat són més públiques i ningú no se n'escandalitza d'aquella manera. Ara bé: què és el que ens fa patir?. Doncs bàsicament l'exigència en el rendiment. Una societat competitiva i consumidora ens obliga a "estar a l'alçada", de vegades més enllà del que podem suportar, i això porta a gran part dels malestars actuals: estrés, angoixa, ansietat, depressions...

I no és que no hi hagi desenvolupaments teòrics i terapèutics que ho hagin detectat i se n'ocupin, d'aquest problema, però crec que també aquests plantejaments de la psicopatologia actual, problemes als quals la psicoanàlisi no respon amb la mateixa eficàcia perquè no va ésser creat per això, tenen un problema afegit. Ells també tenen la competència d'altres tècniques a les quals la gent s'hi aferra per tal d'abordar el patiment: ioga, teràpies alternatives, relaxació, budisme zen, aromateràpies, etc. etc. etc.

En fi, que espero que disculpeu la simplificació tan enorme que he fet d'aquesta mena de sociologia històrica de les malalties mentals (descartant, obviament, les patologies majors de base orgànica) i dels abordatges que les han seguit, i que m'aporteu les vostres reflexions i crítiques sobre la qüestió.