Assassins sense rostre

Petita (i ràpida) incursió al món de Henning Mankell. La lectura d’aquesta aventura de l’inspector Kurt Wallander, “Assassins sense rostre”, m’ha suposat la introducció en el món que tan clarament ens havia exposat en Pere fa temps.

L’obra en si és simplement un cas de doble assassinat en una zona rural de Suècia. Com és previsible, la investigació comporta nombroses dificultats, sospites falses, pistes poc clares, i amb implicacions amb d’altres qüestions més serioses com és el creixent sentiment xenòfob al país. Barrejat amb tot plegat, un personatge principal proper, transparent, amb virtuts i defectes molt humans, i una dedicació pràcticament obsessiva cap a la seva feina, que porta a terme de forma tan brillant com desastrosa és la seva vida familiar. Un clàssic en el gènere negre.

La prosa de Mankell és àgil i directa. Sense concessions a la floritura, va per feina. No hi ha profundes reflexions, ni descripcions farragoses de paisatges o persones. Contínuament es van succeint els esdeveniments, sense períodes de transició ni una creació de clima que desemboqui en desenllaços definitius. Més o menys previsibles, aquests esdeveniments apareixen de sobte, sense preparació. Són fets directes, tal com es van produint. Les proves del cas van apareixent poc a poc i les has de tenir sempre presents per tal de poder intuir el desenllaç de tot plegat. Però no hi cerqueu misteris complexos o dilemes irresolubles. En tot cas, Wallander apareix com un paradigma de la fi d’una època, un home amb ancoratges en esquemes antics que es veuen superats pels canvis dels temps que vivim. Tanmateix, la pinzellada queda en això, un simple apunt sobre el que hi ha de reflexionar personalment el propi lector.

Clar i directe, Mankell ens guia per una història simple amb les dosis adequades d’acció, sexe, problemes personals i dedicació vocacional a la tasca policíaca. Bona lectura per a l’estiu. Fresca i agradable.

1Q84

Aprofitant que li van concedir el Premi Internacional Catalunya l'altre dia, farem un petit comentari de l'última obra de Murakami.

1Q84 (de fet, els llibres 1 i 2, ja que diuen que el 3 sortirà a la tardor) és un bon llibre, molt ben construït, entretingut, que combina diferents elements amb habilitat. En destaca la desenvolupada capacitat de Murakami de fer llargues, llarguíssimes i detallades descripcions de l'entorn. També dóna moltes voltes a tot: els dubtes, misteris, pors, interrogants, decisions... són repetits de mil i una formes, abastant totes les possibilitats existents al mateix moment que se li van ocorrent al lector. Amb això aconsegueix que et facis la història molt teva.

Però també aconsegueix allargar-la excessivament. La veritat és que les 780 pàgines d'aquest volum doble podrien haver estat 400 sense massa problema, amb una mica més de ritme. Però així és més atractiu per aquells a qui els agrada capbussar-se en el llenguatge.

L'estructura recrea fidelment la que ja va fer servir a Kafka a la platja. Dues històries alternants i gairebé paral·leles que van confluint lentament i que, indefectiblement, s'han de trobar. Poc a poc anem coneixent secrets del passat: com el passat ha fet els personatges com són ara mateix.

Els personatges... doncs sí, també semblen petites variacions dels anteriors: Tengo és en certa mesura un Kafka madurat. I l'Aomame no tant, aporta algunes coses diferents, però a la qual sembla que li hagis de posar en tot moment el rostre de la Lisbeth Salander (amb trets asiàtics, és clar).

En l'elaboració, Murakami hi ha posat els ingredients habituals per fer-ne un llibre d'èxit: personatges torturats, assassinats, elements màgics, sectes estranyes, sexe força explícit i un punt pervers, amor etern... i la seva irreparable tendència a col·locar els ja sabuts discos clàssics de jazz! Aquest home no té perdó! Bé, en tot cas se li pot tenir en compte que ho intenta compensar fent alguna petita incursió a la música clàssica més especialitzada.

Penso que no passarà a la història de la literatura, però se'l pot qualificar de bon llibre pel que té de bon llegir, de saber copsar l'atenció i mantenir vius els principals interrogants durant la major part del trajecte literari. Recomanable, sí.

NON SOLUM

Uns cinc minuts triga l'actor a posar-se el públic a la butxaca. Parteix d'un decorat nul, tant sols una caixa o petita tarima a l'escenari i res més, només ell. S'expresa i es mou al cim de l'escenari fins que entres dins la seva pel.lícula, un amant que entra d'amagat a casa la seva estimada i se'n troba un altre i després un altre que són com ell.
Amb gran naturalitat i capacitat, va representant diferents personatges i va omplint ell sol tot l'escenari fins a ser multitud, i ens va conduint de la realitat d'un pis a uns paisatges més irreals ocupats d'una gernació humana. Amb gesticulació evident que fa pensar en la manera de fer d'en Rubianes, ocupa tot l'escenari i canta fent-se ell mateix l'orquestra.
Un gran actor capaç de trasmetre la seva història que a vegades no és fàcil d'entendre però que no perd la capacitat de fer-te riure i maravellar-te.
El seu missatge passa per reflexions existencials, "tot som iguals..no jo sòc diferent.. i jo també.." , sobre l'òptica del masculí femení, home-dona... Canviant el punt de visió de l'espectador, quan el mateix actor es converteix en un membre del públic i comparteix la crítica del que estem veient tot ironitzant sobre la complexitat del missatge.
Queden molt bones sensacions després d'una hora i mitja de gran treball a l'escenari que et diverteix i et sorprén

Elvis Presley

Llegir una biografia sempre té un punt d'irrealitat, ja que sols entrar en la intimitat d'un gran personatge com si l'accés fos franc i senzill, però de fet no estàs sinó contemplant el retrat que en fa una altra persona, que de fet ha tingut accés a una gran quantitat de dades de primera o segona mà. Si, a més a més, el personatge en qüestió és un mite, aquesta proximitat es fa encara més inverosímil, ja que humanitza la figura llegendària que semblava més enllà del bé i el mal.

Crec que no cal repassar qui va ser Elvis o què va significar en la història de la música contemporània, però això de conèixer al detall l'inici de tot plegat, la "construcció del mite", tal com diu el subtítol de la biografia de Guralnick, aporta moltes claus per reconèixer la personalitat de base del noi de Memphis en la posada en escena del mite Elvis.

Segurament Elvis va tenir la sort d'ésser en el lloc correcte en el moment oportú, però també cal reconèixer-li un perfil especial: ja de bon inici era una persona amb una imatge extravagant, una mica marginal en el seu entorn. Però també va ser un treballador infatigable, amb una implicació total: va fer de la dedicació a la música l'únic leitmotiv de la seva vida, i tot voltava entorn la seva carrera.

Especialment interessant m'ha semblat com es van produint les incorporacions d'"amics" al seu cercle íntim. Sense cap més criteri que no fos que li caiguessin bé, contractava aquelles persones que li havien de fer companyia, que li creaven un entorn segur i de confiança en un món complexe i extremadament exigent. Es podia preveure amb molta facilitat que la dinàmica d'aquest entorn que va anar creixent de forma anàrquica estava destinada al caos, les friccions, enveges i tot tipus de problemes personals.

He deixat per més endavant la segona part de la biografia: "la destrucción del hombre", però tots sabem com va acabar la història, no?

Petits crims conjugals

Un plantejament senzill, una escenografia encara més senzilla i un guió sobri ens porten una adaptació prou efectiva d'en Xicu Masó d'aquesta obra de Schmitt.

El desenvolupament de la història, lineal i en temps real, va fent evolucionar la realitat inicial d'una forma contínua, cada cop més a fons, fins a un final més o menys esperat.

Basat clarament en la potència de la interpretació de la parella protagonista, que redescobreixen la seva relació en un sol espai distribuidor, de treball i de descans alhora, aquest és potser l'aspecte que deixa un petit regust a poc, a que caldria alguna cosa més per fer-la recordable. A un solvent Ramon Madaula s'hi oposa una voluntariosa Laura Conejero que es troba més còmoda en les escenes d'aflorament emotiu que en les de contenció i normalitat.

Per tant, la podem considerar un bon entreteniment teatral que potser podria haver incorporat algun element més transgressor, més original, amb més potència creativa. Aprovadet.

Corto Maltese

Una grandíssima obra d'art al Grand Palais. Si algú s'acosta a París...

La Pinacoteca de París exposa els originals d'Hugo Pratt

Botxan

Aquests dies, arran del terratrèmol, el tsunami associat i el desastre desfermat a la central atòmica de Fukushima, tothom s'atreveix a parlar del Japó i dels japonesos. A banda dels molts
tòpics que s'han deixat anar, alguns encertats, d'altres no tant, a mi m'ha fet una especial impressió aquella catàstrofe tot evocant els dies que vam passar al país nipó i la fantàstica gent que hi vam trobar. Una manera de fer reviure aquells records i d'enriquir-los ha estat sumergir-me en alguns aspectes de la seva cultura: literatura, cinema, manga, pintura... En aquest cas, us parlaré d'un petit i deliciós llibre, ple d'humor i també d'humanitat.

"Botxan" és el motiu amb que es coneixen els "senyorets", entenent aquest mot com a professor, bàsicament els novells. El protagonista és un jove de Tokyo que, sense massa ganes de treballar ni esforçar-se, resol formar-se com a professor de matemàtiques per tal de tenir un mitjà de guanyar-se la vida. La seva poca inclinació a la tasca pedagògica li proporciona un lloc de treball a una petita població rural, tasca cap a la que s'hi aboca mantenint-hi una forta distància personal.

El previsible assetjament per part d'uns alumnes "difícils" queda en un segon pla davant el desconcert que li provoca, a un "senyoret" de Tokyo, com hi pot haver, entre el professorat, tensions i conxorxes en les quals s'hi veu embolicat involuntàriament. Allò que ell considerava una comunitat de gent senzilla i planera es converteix en un complexe retrat de les debilitats i passions humanes, on conceptes com l'honorabilitat i la fidelitat competeixen amb els interessos més espuris i la hipocresia més descarnada.

El protagonista, en una petita etapa de creixement personal, procura conservar la dignitat personal i la seva integritat tot reforçant llaços emocionals amb persones de la seva infantesa que ell havia, en certa forma, menystingut fins aleshores.

Amb un llenguatge molt planer i situacions sorprenents, amb grans dosis d'humor i simpatia, Sôseki ens parla de les dificultats d'adaptar-nos a entorns i relacions estranyes, sobretot quan la nostra inexperiència ens fa creure superiors o que controlem allò que ens envolta. És un procés de construcció personal que segurament haurem de tancar amb un conjunt de cicatrius més o menys profundes.

El discurs del Rei

Aquesta pel·lícula, de bona factura, que va guanyar l'Oscar al millor film del 2010 (juntament amb els de millor director, millor actor principal i millor guió original, i 8 nominacions més), es basa pràcticament en dos pilars importants: el duel interpretatiu entre els dos personatges principals, i la gestió de les escenes decisives. Tots dos aspectes són totalment previsibles des d'abans de començar, o sigui que ningú pot dir que li causin sorpresa.

Com resol Tom Hooper aquests dos grans reptes? Doncs jo haig de dir que força bé, realment. No descobriré ara el pareràs que fa Colin Firth, o l'igualment excel·lent Geoffrey Rush. L'alt i baix de les seves trobades, que es decanten ara a favor de l'un, ara a favor de l'altre, reflexa força bé la dinàmica que es pot preveure en una interacció terapèutica d'aquest tipus,

en que la posició dominant del terapeuta xoca amb la posició dominant del pacient. L'equilibri i gestió que ambdós fan d'aquesta tensió és un dels elements més interessants del guió.

D'aquesta manera, l'altre punt fort eren aquelles escenes d'alta tensió que preveu el mateix títol. En els diversos crescendos que culminen amb l'enfrontament del protagonista amb discursos d'alta trascendència, una banda sonora potent i els moviments pausats i estudiats de la càmera ens acompanyen al moment èpic en què el Rei s'enfronta públicament als seus dimonis interiors i... i... està bé, no ho direm.

Per tant, bona pel·lícula, de factura molt correcta i estudiada, amb exercicis d'interpretació d'alta volada, a l'antiga. Però ni de bon tros una pel·lícula que pugui marcar època o alguna cosa semblant.

El cementiri de Praga

Tot i que el llançament es va fer amb tots els ingredients d'un fenomen editorial, avui dia és difícil fabricar-ne un davant un mercat tan heterogeni i canviant. No sé si ha cobert les expectatives, però la novel·la d'Eco sembla que no ha arribat als nivells d'èxit desitjat.


I això no vol dir que no sigui un bon llibre, ni de bon tros. De fet, la complexitat dels arguments de fons estan conduïda per una estructura narrativa àgil, propera a la novel·la d'aventures, però amb un gran pòsit d'ironia (que no cinisme) en la forma d'entendre els grans esdeveniments del darrer terç del Segle XIX, un període convuls, ple d'intrigues i grans pugnes que marcaria la fesomia i les interrelacions de l'Europa del Segle XX.


D'entrada, l'autor ens retrata el personatge principal, el Capità Simonini, fil conductor a través de la Història, com una persona d'estructura mental feble, molt influenciable pels principals prejudicis i corpus argumentals que fan créixer els tòpics negatius sobre diversos col·lectius que formen les dianes a les quals abocar les frustracions col·lectives dels grups dominants. Entre aquells s'inclouen els jueus, els maçons, els jesuïtes, però també els italians, els rusos, els francesos, els anglesos, les dones, els capellans... Tots ells són descrits sense manies com a conspiradors, corruptes, maniàtics, pervertits i vés a saber quantes coses més.

Però Simonini no tan sols serveix per posar damunt la taula el ventall de prejudicis de l'època, sinó que ens el col·loca al rerefons de les maniobres més truculentes i perverses dels grans poders d'una Europa que es veu abocada a la fi dels Imperis. A causa de la seva habilitat com a falsificador, és utilitzat per a elaborar documents d'una importància cabdal per a desfermar moviments justificats de repressió i anul·lació de l'adversari en un tauler d'escacs geopolític impressionant. Des dels Protocols dels Savis de Sió fins a l'esclat del cas Dreyfus, Simonini és utilitzat pels principals serveis secrets de les grans potències, amb intencions molts cops antagòniques, sense saber, al capdavall, a qui estava servint en realitat, sovint contra la seva pròpia voluntat, enmig de xantatges i amenaces.

Embolicant més la troca, i per dotar l'obra d'un caire més literari que la simple novel·la històrica, el misteri de la possible doble personalitat del personatge, que es comunica amb ell mateix sense acabar d'entendre la seva pròpia realitat, ens introdueix en els tortuosos averanys de la psicosi que complica tot l'entramat de conxorxes i assassinats.

En definitiva, de com es mouen les clavagueres del poder (metaforitzades en les clavagueres de Paris), on s'amaguen enganys i cadàvers, del patiment personal per frustracions, manipulacions i repressions que estan en el substracte de la nostra cultura i història judeocristiana.

The Tourist

Plantejada com una posada al dia d'un thriller pseudo-comèdia a l'estil Hitchcock, aquesta cinta és una decepció enorme per a qui esperava més d'un director que va sorprendre tothom agradablement amb "La vida de los otros" (Florian Henckel von Donnersmark, 2006).

El guió no està a l'alçada: personatges caricaturescs, situacions inversemblants, diàlegs patètics, girs argumentals MOLT previsibles... Sort que l'acció continuada fa que no ens adormim!

Els actors, molt fluixets i sense una mínima química entre ells. Johnny Depp assajant per Jack Sparrow quan tenia l'ocasió, en persecucions al límit... del ridícul. Angelina Jolie, tota glamurosa, es passa de freda i tibada, ja que intenta passar per britànica: l'anglesa menys creïble que he vist en tota ma vida. Malaguanyats, realment.

Visualment és digerible, però està molt lluny d'aportar una fotografia evocadora que faci justícia a Venècia, decorat privilegiat del film. En realitat, semblen imatges rodades per un turista (valgui la ironia) i no per professionals del cinema.

A banda d'això, les greus errades de localització fa que, aquells que estimem la ciutat dels canals, no ens creguem pràcticament res més. Un exemple: l'arribada a l'estació del tren de Santa Lucia, on agafen un taxi-barca per anar a l'hotel, i arriben al Gran Canale des de San Giorgio Maggiore, a l'extrem oposat de l'illa! O l'escena en que Depp fa caure a l'aigua accidentalment un policia que sembla tret d'una pel·lícula de Dino Risi de 1955! Això no és Venècia, home!

Conclusió: estalvieu-vos-la. Pot ser un telefilm de diumenge a la tarda, sense més pretensions.