Richard Wright

No és habitual fer un post sobre un membre d'un grup, però el bo d'en Richard Wright (Pink Floyd) s'ho mereix.
Com passa habitualment, aquests tipus de reconeixements se solen dur a terme quan l'individu en qüestió mor. Som així d'injustos. I com que jo no sóc una excepció, aquest escrit sobre Rick Wright és un deute que la recent mort d'aquest músic -ens va deixar ahir- m'obliga a pagar; i és que estem parlant d'un dels noms més importants de la música de la segona meitat del segle XX.

Corria el 1965 quan uns estudiants d'Arquitectura de Londres van decidir formar un grup. Els individus: Richard Wright, Roger Waters i Nick Mason. I el grup: The Pink Floyd Sounds (evolució de Sigma6). La banda va fer evolucionar el nom cap a Pink Floyd, i sota aquesta denominació s'han originat discs autènticament mítics, perles musicals que han marcat els gustos de diverses generacions.

En Richard Wright, el teclista del grup, no era el cap més visible. En Roger Waters o en David Gilmour sempre li van robar protagonisme, però no importància. Fins i tot se les va tenir amb el propi Roger Waters, fet que va fer que el nostre protagonista deixés la banda durant la gravació del The Wall el 1979, tot i que va seguir fent directes amb ells durant la gira del disc els anys 1980 i 1981. Després de la seva aventura floydiana, Wright va seguir composant, tot i que bastant allunyat del so al que ens tenia acostumats, però això sí, sempre innovant i buscant nous sons.

El 1987, va tornar a Pink Floyd aprofitant la marxa de Roger Waters del grup, tot i que seguint com a músic contractat per la gravació de A Momentary Lapse of Reason. L'any següent ja tornava a formar part oficialment de la banda durant l'edició de Delicate Sound of Thunder i composant a The Division Bell l'any 1994. El 1996 va publicar el seu segon disc en solitari, Broken China, i el 2005 va tornar a pujar a un escenari amb els Gilmour, Mason i Waters sota el nom de Pink Floyd i llimant diferències amb aquest últim.

El seu geni va quedar plasmat, abans del The Wall, en discs com The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here, The Piper at the Gates of Down, Ummagumma, A Saucerful of Secrets, Atom Heart Mother, Animals i Meddle, tots enregistrats entre els anys 60 i 70. A The Dark Side of the Moon, per molts un dels millors discs de la història, Wright va composar Us and Them, una meravella musical, i The Great Gig in the Sky, i la importància del seu nom queda claríssima per la seva aportació a una de les joies de la música, una de les peces més importants de la història contemporània d'aquest art: Shine on You Crazy Diamond.

No és d'estranyar, doncs, que la millor etapa de Pink Floyd, la que va del The Dark Side of the Moon (1973) fins al The Wall (1979), comptés amb Rick Wright, silenciós de cara a la galeria, però sorollós creativament. Un geni dels teclats, pioner en l'ús dels sintetitzadors i inseparable del Hammond. I sempre amb el jazz a l'esquena, com tot bon músic.

Un record per Rick Wright, el segon floyd mort després de Syd Barret, un dels músics que em va fer evolucionar el gust musical i que ha marcat la meva (i la de molts) vida musical, moltes vegades sense que ens n'enterem.

Shine on You Crazy Diamond

"Viva la vida or death and all his friends" - Coldplay

Aquesta és la meva opinió del nou disc de Coldplay. He esperat un temps per no precipitar-me en les conclusions que, òbviament, són personals i completament criticables. La valoració final no es correspon a la mitjana del conjunt de temes, doncs considero que els discos per sí sols són alguna cosa més que un grapat de cançons.
Dieu-me romàntic ;-)

1. Life in technicolor (9)

Basant-se en un sample del col·laborador de la banda Jon Hopkins, el disc comença amb una gran arrancada, que corrobora el bon gust del grup pels bons inicis dels seus discos. Tema de força i que augura bons presagis.

2. Cemeteries of London (8)

Èpica i so es donen la mà per teixir una cançó que enganxa a la primera. Els riffs de guitarra i els acompanyaments vocals recorden als U2 més moderns.

3. Lost! (7)

So d’òrgan d’església, emulant l’ambient de “Neon Bible” dels Arcade Fire. Visible trencament sonor i rítmic que apunta a l’interès de provar nous camins.

4. 42 (6)

Tema amb sub-trames musicals. Comença de forma melòdica per, al mig, desbordar de forma rockera. Un altre tema pel banc de proves.

5. Lovers in Japan/Reign of Love (6,5)

U2. Des del títol de la cançó a la melodia, passant per l’acompanyament de piano i efectes sonors. Té èpica però és un calc descarat de la banda irlandesa. Feia falta remarcar que li deuen molt a Bono i companyia?

6. Yes (5)

Un altre tema partit en dos. Desigual i prescindible.

7.Viva la Vida (9,5)

Un dels millors temes, rescatant just a temps el grup abans no s’instal·li l’avorriment. Sonarà i molt.

8. Violet Hill (9,5)

Tot un encert de fer-lo primer senzill de presentació del disc. Força i ritme demolidors i demostració de què vol dir ser una banda de rock. El piano posa la guinda al pastís. Magnífica.

9. Strawberry Swing (8,5)

Minimalisme deliciós. Una cançó senzilla i entranyable que manté el nivell a la recta final de l’audició.

10. Death and all his Friends (8)

Final més que digne, certificant un disc un pèl irregular però que en conjunt supera l’anterior “X&Y”, quedant-se encara lluny de “A Rush of Blood to the Head”, la seva obra mestra.

VALORACIÓ DEL DISC: 7.

Mamma Mia!

Havia de ser la pel·lícula de l'estiu (amb permís de Batman, The Dark Knight), però... què fa que la música d'Abba segueixi vigent després de 3 dècades? Comencem per l'obra en si...

Vaig veure el musical a Madrid, i la veritat és que, treient la Nina i els seus excessos vocals, em va agradar força. Vaig trobar una història interessant, que barrejava la nostàlgia d'allò que no va poder ser amb la inseguretat d'una persona que no sap exactament qui és. Tot això explicat en to de comèdia, riguent-se força d'allò que érem, de com érem i del que fèiem. Ho dic en primera persona perquè la història va adreçada a una generació que fa un parell de dècades va viure la seva joventut més activa.

Per tant, els excessos barrejats amb les inseguretats van portar a una situació que no era la desitjada per part de ningú. Aquest és el missatge de fons. Així que la filla, que s'ha de casar, no sap qui és el seu pare i descobreix que podrien ser-ne tres de diferents. I els convida tots tres al casament sense que ho sàpiga la seva mare...

La situació provocada és ideal per a reencontres, replantejaments, reaparició de les pors antigues, descobriments de desitjos nous i molta, molta, nostàlgia. L'element que acaba de lligar tots els ingredients és, evidentment, la música d'Abba, esplèndidament col·locada en cada moment de la història.

Pel que fa a l'execució en si, al Teatre Lope de Vega va ser tècnicament perfecta. Entre totes les actrius sobressortia tremendament Mariona Castillo, que interpretava Sophie, la filla que s'ha de casar. Des del meu desconeixement del món dels musicals, m'estranya moltíssim que aquesta noia no hagi arribat ja molt més lluny. Canta com els àngels, de veritat. Al seu costat, Nina, que intrepreta Donna, la mare hippy que regenta un hotelet en una illa grega, pecava del que peca sempre: l'excés. Aquesta noia creu que amb potència de veu tot està arreglat. Doncs no, senyora. Cal afinar molt més i deixar que la veu s'adequï a cada moment. L'escenografia, per la seva part, va ser molt sòbria i efectiva, deixant que un simple joc d'estructures mòbils i l'hàbil canvi de llums ens posessin en situació.

Ara bé, la pel·lícula és molt diferent. D'entrada, l'ambientació ja compensa per ella sola. Una illa paradisíaca a l'Egeu, que crec que no han explotat tant com podien. La fotografia no abusa d'exteriors i la major part de l'acció es porta a terme en l'escenari original, l'hotelet. El tema de les actrius és una altra història. Sense desmerèixer el paper d'Amanda Seyfried, que interpreta força bé la filla, qui s'emporta tot el film de carrer és una tremenda Meryl Streep. La seva presència justifica plenament la pel·lícula, la porta per on vol, li dona el punt de bogeria, tristesa, melangia o humor necessaris en tot moment, d'una forma espectacular. La resta d'actrius i actors estan correctes en la seva continguda -i desorientada- situació. Val a dir que només hi conten les dones, ja que el paper dels homes en aquesta obra és... complementari (especialment l'estaquirot d'en Pierce Brosnan, pobret).

Però si hi ha una cosa que volia comentar, i que em va sorprendre agradablement, és que les interpretacions musicals estan lluny de ser tècnicament excelses: en totes s'hi recull la veu original de les actrius, amb defectes, amb desafinaments o mancances puntuals. No donava la impressió de professionalitat com a cantants en cap moment, sinó que això les feia molt més humanes, molt més properes. Té molt de mèrit si tenim en compte que, al cinema, la temptació de manipular aquest fet devia ser molt gran. Em trec el barret.

M'agradaria també que algú em digués si hi veu algun "cameo" d'algun dels Abba. A mi em va semblar veure no sé si Benny Andersson o Björn Ulvaeus, vestit de mariner i tocant un piano impossible a la interpretació de "Dancing Queen". M'ho podrieu confirmar?

Finalment, us deixo un trosset de "The winner takes it all", el moment culminant de l'obra.



PS: us aviso. Mai he estat un fan d'Abba. De fet, no m'agradava gaire ni la seva música ni l'estètica hortera tipus Dragg Queen, però...

L'Eneida

Sóc un admirador entregat de les grans obres homèriques (La Ilíada i L'Odissea). Per això em vaig acostar amb certa recança a l'Eneida, de Virgili, després de tants anys. Dic això perquè la fantàstica cultura grega (començant per la seva riquíssima Mitologia) va ser absorbida (fagocitada, diria) pel puixant Imperi Romà, així que l'Eneida m'havia semblat sempre una usurpadora d'aquella glòria poètica i èpica. És realment així?

Bé, d'entrada l'Eneida (en concret l'edició d'Editorial Empúries, amb traducció de Joan Bellès) m'ha semblat un llibre molt ben escrit, amb una claredat en el llenguatge que fa que la lectura sigui molt plaent i entretinguda. Fa de mal imaginar que tingui 2000 anys, ja que el ritme, les històries enllaçades, la cruesa de les escenes bèl·liques, els afanys, dubtes, submissió als designis del destí dels seus personatges, etc. que hi trobem són descrites com perfectament podrien ser-ho avui dia en la literatura que coneixem. És cert, però, que s'hi troben molts cants deutors directes de la influència d'Homer: per exemple, les metàfores i comparacions que fa servir per il·lustrar la força d'un heroi, l'impacte de la ràbia en l'esdevenidor d'una batalla, o la forja de l'escut de l'heroi, són pràcticament les mateixes que a La Ilíada. Les marrades dels troians en el seu periple marí, els atacs d'una part de l'Olimp (en concret de Juno/Hera) per evitar l'èxit del seu viatge, calcats de L'Odissea, etc. En tot cas, deixo a l'opinió dels experts la qüestió de la influència del traductor en aquestes sensacions, ja que el meu aparcat llatí no dóna per afrontar una obra d'aquestes dimensions.

Per no avorrir ningú, us faig només un breu resum del contingut. Crec que l'obra té tres parts bàsiques: en la primera, Eneas, que ha arribat a Cartago, explica a la Reina Dido la caiguda i destrucció de Troia a mans dels aqueus (grecs), la seva fugida del desastre salvant el seu pare i gairebé tota la nissaga, i fugint per mar cap a un destí marcat pels Déus. Aquest destí no és altre que la fundació de Roma (una nova Troia), destinada a governar el món, a les ribes del Tíber, al Laci italià. Amb aquest relat Dido queda meravellada per Eneas, i se li lliura en un amor absolutament apassionat que dissortadament serà anorreat pels designis divins, ja que a Eneas l'espera un altre destí lluny de les costes cartagineses. El tràgic final de Dido resta en els anals de la literatura com una de les escenes més impactants mai escrites sobre el gran drama de l'amor absolut i definitiu.

Un segon moment bàsic és el descens als Inferns d'Eneas acompanyat per la Sibil·la de Cumes, essent un dels pocs mortals que ha tingut el luxe de fer-ho en vida... i sortir-ne. Allà pot retrobar el seu pare Anquises, mort durant el periple, i li és reconfirmat el seu destí gloriós. Se li descriuen importants episodis d'un esdevenidor gloriós, la futura Roma que els seus descendents bastiran. Aquesta escena li va valdre a Virgili l'honor de ser l'acompanyant i guia del Dant en la davallada a l'Infern i la visita al Purgatori a La Divina Comèdia.

Finalment, la tercera part és l'arribada d'Eneas a les terres itàliques que l'han d'acollir, el seu pacte amb alguns dels reis del territori (Evandre) i, sobretot, la gran guerra definitiva amb el poble llatí dels rútuls, que ha de decidir un futur que tothom ja coneixia abans de començar. En aquest punt sobresurt poderosament l'enfrontament d'Eneas amb Turn, cap dels exèrcits llatins, un enorme heroi a l'estil de l'Hèctor troià que, malgrat la seva força i decisió, està predestinat a caure a les mans d'Eneas. El xoc dels titans posa el punt i final a aquest enorme poema èpic.

L'Eneida va ser escrita per tal de glorificar la figura de l'emperador Octavi August i la seva nissaga, donar un caire mític a l'origen de Roma i de la família Júlia, explicar d'alguna forma que el destí de l'Imperi era dominar el món i el perquè de la gènesi del seu històric enfrontament amb els cartaginesos. Amb aquest objectiu, Virgili s'apropia d'un personatge secundari de la cort troiana i el va magnificant. Veiem com la figura d'Eneas (i de fet, tot el que el segueix) va creixent amb la narració, esdevenint un autèntic semidéu (era fill de Venus/Afrodita). Virgili també va barrejant elements de les tradicions gregues i paganes amb costums i ritus propis de la Roma clàssica, cosa que els fa més propers als seus lectors de l'època.

En fi, l'Eneida és, efectivament, una mena de seqüela de La Ilíada i L'Odissea, posada al servei d'un interès político-social, però escrita amb gran mestratge per part d'un dels pares de la cultura occidental. Val la pena haver-lo llegit.

Hugo Pratt

Poques coses hi ha a l'estiu més engrescadores que repassar les històries d'aventures que ens han fet gaudir de tantíssimes hores de somnis. Films, novel·les o historietes, totes ens han portat a llocs exòtics, plens de màgia i sorpreses, sentiments nobles i vils, acció desfermada, propòsits de lluitar fins el final per fer el món una mica millor... Jo, com faig periòdicament, he revisat algunes d'aquestes històries que em fan sentir bé, que m'evadeixen cap a llocs més interessants i que refresquen els pensaments. En concret, he tornat a caure a les planes meravelloses de Corto Maltès, l'aventurer per excel·lència creat pel genial artista venecià Hugo Pratt.

Hugo Pratt era en realitat un personatge tan interessant com els que ell va crear. La seva vida va ser una aventura constant i els seus delers es reflecteixen fidelment en les històries que ens va deixar. Ja sigui en guerres antigues o modernes, en recerques una mica llunàtiques o simplement en aquells camins insospitats on la vida ens mena de vegades, els seus personatges són alguna cosa més que atrafegats individus. Els seus plantejaments polítics i filosòfics són molts de cops impactants, semblen fora de lloc en un món convuls i desagraït. Hi ha quelcom de quixotesc en ells.

El dibuix d'Hugo Pratt sol ser directe, resolt amb ràpids cops de pinzell que marquen taques i línies senzilles, poc elaborades, però on hi intuïm el caràcter principal de cada personatge. Amb el temps va millorar notablement la qualitat del dibuix, incloent-hi algunes acuarel·les excepcionals, i els personatges mostren un dinamisme subtil, perfectament ubicats en un espai ràpidament definit. És notable la seva visió dels espais grans, amplis, emmarcats en l'horitzó. Els seus enquadraments són d'una senzillesa i efectivitat impactant, composicions preciosistes com n'hi ha poques. El seu estil ens remet a d'altres grans autors del còmic, com Milton Caniff, Solano López o Dino Battaglia, mentre que ell també influirà en molts artistes posteriors.

No obstant, com podeu intuir, el principal valor de l'obra de Pratt són les històries. Narrador com n'hi ha pocs, la trama principal sol ser símplement un episodi breu pertanyent a una altra història molt més ampla que tan sols s'intueix, l'emmarca, i els lligams que tot sovint ens apareixen amb altres aventures, o la insinuació de relacions fora de quadre, formen un conjunt tremendament encisador. El treball de documentació del propi Pratt sobre l'època, vestimentes, trames polítiques històriques, tradicions, religions i sectarisme és impactant i enriquidor. Ens remet tant al món hebràic com a les tradicions hermètiques i cabalístiques, al vudú brasiler o a la mitologia saxona, a la revolució comunista xinesa com als tormentosos deserts d'Abissínia. Tot i això, hi ha un ritme continuat i molt ben estructurat, après segurament de la mà d'un dels millors guionistes de tots els temps, el malaguanyat argentí Héctor Germán Oesterheld, amb qui va crear el Sgt. Kirk o Ernie Pike. D'aquesta forma, la història principal en si té sempre prou valor per deixar-nos satisfets i alhora desitjar-ne més.

Hugo Pratt sempre ha intentat aprofundir en les relacions entre els personatges, sovint de perfils i orígens absolutament diferents. Ell va viure aquesta proximitat al diferent, i podríem dir que en va fer una regla de vida que va traslladar més enllà dels còmics. Recrea d'aquesta manera cultures i espais llunyans, exòtics i encisadors, però que ell transforma en propers i terriblement humans. Els personatges pertanyen a les ètnies o cultures més diverses, però en el fons es comprenen, es complementen, s'atrauen.

Pratt fou el gran narrador d'històries d'aventura. Les seves influències van des de R.L. Stevenson fins a Hermann Melville, de Jack London a Joseph Conrad... El seu personatge més conegut és, sense dubte, Corto Maltès, però n'hi ha un munt més que reflecteixen tan bé com aquest el missatge de Pratt. Els herois són herois, amb totes les lletres, però de vegades tenen les seves flaqueses, els seus dubtes, les seves incongruències o temptacions. No són símplement homes o dones d'acció, sinó que solen ser cultivats, amants de la bellesa i l'art. Els dolents, en canvi, destil·len una maldat que avui dia es pot considerar naïf. En ocasions solen caure simpàtics, i ens alegra retrobar-los en els moments més adequats de la història. Són cruels, però no tant. Són malvats, però entranyables. La resta dels personatges sempre tenen un gran transfons. Pateixen o han patit com ningú, s'arrapen a les últimes esperances, perden el sentit de la realitat o viuen ancorats en miratges i utopies. Sempre hi trobem coses interessants a rescatar.
Hugo Pratt va prendre part per la llibertat com a principal premisa de l'essència humana. En les seves obres hi trobem sempre la lluita contra l'opressió de qualsevol mena, però també la recerca del somni. Sigui quin sigui aquest somni (la llibertat, un carregament d'or, o una dona...), els seus personatges s'hi abocaran totalment, hi posaran la vida al seu servei.

Toquinho i Maria Creuza

Han hagut de passar gairebé 40 anys perquè Toquinho i Maria Creuza, els dos supervivents d'aquell magnífic disc a La Fusa encapçalat per l'enorme Vinicius, li retessin homenatge i se'ns presentessin a casa nostra amb la missió de donar vida a aquell disc històric.

Ambdós són ja dos mites de la bossanova, de la música brasilera en general. Fa poc, ja vam poder disfrutar d'un magnífic concert de Toquinho, però veure'l en un duel amb la gran Maria Creuza donava al concert que ens portava el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols un toc diferent, quelcom pràcticament únic.

El concert va començar amb la intro ja habitual de la banda que acompanya a Toquinho, un espectacle musical només a l'abast d'uns quants privilegiats. Amb un baix poderós, que feia caminar soles les cançons, i una bateria que ratllava simplement la perfecció, qui més destacava era la teclista, presentada com la millor instrumentista del planeta. No he sentit tots els i les teclistes del món, però dono fe que aquella dona, de la que per desgràcia no en recordo el nom, era d'un altre planeta.

Poc després, se'ls va ajuntar la Maria Creuza, que anant sempre de menys a més, va demostrar que és propietària d'una veu poderosa. És una dona que omple l'escenari. Després d'uns quants temes del seu repertori personal, va tornar a deixar sola la banda perquè preparessin l'arribada del mestre Toquinho, que va fer un recital de perles brasileres entre les que es trobava la seva emblemàtica "Aquarela". 

Tot i disfrutar d'un concert fantàstic, estàvem allà per veure junts en Toquinho i la Creuza, i això estava trigant en arribar. Per fi, però, va aparèixer la gran dama per acompanyar a aquest monstre de la guitarra. Els dos junts, van meravellar amb un repertori que va incloure la majoria dels temes del disc de La Fusa. I es va fer curt, perquè el concert va acabar a dalt de tot. De totes maneres, és millor acabar un concert deixant el públic amb ganes de més, que no pas mirant el rellotge. Per això, Toquinho i Maria Creuza, tot i notar-se que no tenien un feeling innat, no van defraudar. "A felicidade", "Eu sei que voute amar", "Que maravilha", "Berimabau", "Garota de Ipanema"... Uns altres mites vistos, escoltats i disfrutats en directe, que maravilha!

Sasha Waltz

Ahir vaig tenir la sort de poder gaudir d'un dels muntatges més bonics de música i dansa que recordo haver vist mai. Parlo de Dido & Aeneas, l'espectacle de la coreògrafa Sasha Waltz que ha ofert el Grec al TNC aquest cap de setmana passat.

Aquesta coreògrafa berlinesa ha investigat durant molts anys la connexió de la dansa amb altres disciplines artístiques. Va ser amb aquest objectiu que es va proposar escenificar l'òpera barroca de Henry Purcell Dido & Aeneas, que originalment ja incorporava la tradició francesa de donar gran pes al ballet. Waltz, però, no deixa la dansa per a moments puntuals de l'acció, sinó que la dansa és l'acció mateixa. Amb una imatge cada cop més bonica que l'anterior, la dansa multiplica la música i el text i desplega en moviment els esdeveniments reals i els sentiments de la història. Així, música, veu, dansa,,dramatització i escenografia s'uneixen per explicar el mític encontre de l'heroi troià Eneas i de la bella reina Dido de Cartago.

Com que ahir va ser l'última oportunitat per veure aquesta obra a Barcelona i ja he fet tard per recomanar-vos-la, us en poso un petit fragment. Intento comentar-lo tal i com jo el vaig viure, tot i que, com passa amb totes les bones obres d'art, segur que cada un de vosaltres en pot fer moltes altres interpretacions més i totes són valuoses per interpretar el conjunt.

L'òpera comença amb una escena impressionant: la deessa Venus canta l'arribada de la primavera i de l'amor damunt d'un recipient transparent ple d'aigua, on els ballarins submergits dansen encontres de nimfes i esperits de l'aigua, formant figures que recorden les contorsions impossibles dels relleus d'un fris en un temple. Just després comença l'escena següent:

Ens trobem en plena fugida dels habitants de Troia després que els grecs aconsegueixin conquerir-la. Enmig de cossos que cauen, i fugitius desesperats, Eneas es fa a a la mar per ordre dels déus: no pot morir a Troia, té la missió divina de fundar una nova ciutat. Així arriba a les costes de Cartago, on coneix la reina Dido. En conèixer-lo la reina està trista i agitada, no sap què li passa. Mentre canta aquesta confusió de sentiments, al costat dansen les dues Didos unides, fins que arriba Eneas i es divideixen I, mentre una part resta confosa al marge, l'altra part dansa amb l'heroi un encontre ple de sensualitat i tendresa. En sentir els sentiments de la reina, la seva amiga Belinda li respon contenta la solució: Dido està enamorada, la qual cosa és gran motiu d'alegria, ja que la unió amb Eneas pot suposar gran prosperitat per a Cartago. I així la música adquireix caràcter festiu i les parelles dansen alegres davant de la possibilitat d'unir dos llinatges reials. Les paraules de Belinda provoquen el seu efecte en Dido, que ara contempla el guerrer sota uns ulls admirats. Mentrestant Eneas -representat ara pel cantant i no pel ballarí- al centre, mou multituds al seu voltant en una actitud segura i valenta.

Llàstima que no pugueu veure altres escenes, com la d'obertura, o la de la separació dels amants o la mort final de Dido després de cantar el seu famós lament fonent-se amb la música dins el més enllà. És tanta la força i la bellesa de cada escena, que l'obra em va absorvir imatge rere imatge. Si a això s'hi suma una música perfectament interpretada per l'Akademie für Alte Musik de Berlin i una escenografia simple i suggerent alhora, no és estrany que els espectadors responguéssim amb tants minuts d'aplaudiments i bravos com els que van omplir ahir la Sala Gran.

120, Rue de la Gâre

Als amants de la novel·la o el cinema negre, us proposo aquí una obra prou interessant. Es tracta d'una de les adaptacions
que el dibuixant francès Jacques Tardi va fer de les novel·les del detectiu Nestor Burma, creat per Léo Malet, una de les grans sagues que el gènere té al país veí. En aquestes adaptacions, el propi Malet en realitza els guions.

L'obra està ambientada a l'hivern de 1941, en plena ocupació de França per part dels alemanys, escenari que apareix com un decorat de fons durant tota la història, però que no hi interfereix. De fet, si el relat l'haguessin situat un segle abans o després en algun altre lloc del món, hauria estat igualment interessant. En aquest cas, la situació ens il·lustra amb molta naturalitat com van viure els francesos la situació de mig país ocupat i l'altre mig "alliberat", els intercanvis, comunicacions i moviments entre les dues zones, els equilibris polítics constants, i la implantació de l'odi progressivament més intolerant cap els jueus. Però, com he dit abans, això no té res a veure amb la història, tan sols li dóna un atractiu més (i no és poc).

En realitat, la història és un relat clàssic de detectius espavilats, lladres, personatges de l'alta societat barrejats en sòrdides històries amb el més granat de les clavegueres socials... El famós detectiu Nestor Burma, cap de l'agència Fiat Lux, que ha estat fent el soldat al front fins que ha caigut en mans de l'enemic i, des d'un stalag torna cap a casa, es troba de sobte amb la mort d'un curiós personatge amnèsic i amb l'assassinat d'un estret col·laborador seu que, en el moment de morir, li fan arribar el mateix missatge: "carrer de l'estació, 120".

Ajudant-se d'antics coneguts, policies, advocats, periodistes, investigadors o lladres, Burma va seguint les pistes que l'ajudaran a resoldre l'enigma no sense haver passat abans per alguns tràngols inesperats. Evidentment, cal lligar molts caps, i l'escena final estil Agatha Christie és d'allò més sorprenent. El guió és, per tant, molt sòlid, sense decaure en cap moment, amb una estructura força clara i homogènia. Un xic d'humor cínic i un retrat dels personatges força creïbles, encara que algun cop massa unidimensionals, ens sedueix fins al final.

Pel que fa a la part gràfica, Tardi es basa en el blanc i negre per donar intensitat a la història. L'ambientació és sorprenentment realista, segurament basada en fotografies i postals de l'època reproduïdes amb total exactitud. S'hi poden reconèixer fàcilment els racons més coneguts de Lió i de Paris. Tot això contrasta amb la senzillesa de la construcció dels personatges. Amb trets molt marcats (gairebé caricaturescs) i línies molt senzilles, des del primer moment podem reconèixer cadascun dels personatges amb total facilitat. No obstant, la implantació d'aquests en els escenaris és molt adequada, i el contrast fa que ens centrem més en la història que en el preciosisme gràfic. Pel meu gust, però, en ocasions li falta un xic de moviment, d'acció. És molt interessant, però, parar atenció en els missatges (retolació, espectacles, mitjans de transport...) que Tardi reprodueix del nazisme i del Degaullisme continuament en tots els racons, ambientant perfectament l'època i el sentiment d'aquells anys tan difícils.

Aquesta obra, i altres dels mateixos autors, va ser editada al nostre país en castellà per Norma Editorial el 1989, a la col·lecció BN.

La tempesta

Feia temps que no llegia Shakespeare. I per al retrobament em va anar bé agafar aquesta petita obra de fàcil lectura (Proa, 1998; traducció de Miquel Desclot), ben refrescant però amb l'estil inconfusible del gran mestre de les lletres anglosaxones.

En ella hi podrem trobar alguns elements coneguts d'altres obres: reis destronats per conspiracions familiars, màgia i éssers mitològics, amors profunds fins a la desesperació, la relació amo-servidor marcada per la servitud extrema barrejada amb un odi fantasiós, etc. El toc d'elegància el dóna la prosa versificada que ens allunya una mica de la realitat mundanal i l'hi atorga una distància especial. Aquesta distància és necessària sobretot pensada en la posada en escena, situació per a la que va ser concebuda l'obra. Els canvis orquestats en els diversos personatges són molt més clars i enriquidors amb la personificació que els actors en poden fer. Per tant, és més una obra per veure que per llegir.

En resum, l'obra tracta de la revenja executada per Pròspero, a qui el seu germà Antonio li va arrabassar el ducat de Milà i va fer que s'exilès en una illa perduda i remota de la Mediterrània. Allà Pròspero va educar la seva filla Miranda, que no va conèixer cap més persona que el seu pare i Caliban, l'esclau deforme fill d'una bruixa horrible. El destí fa que, en passar prop d'allà les naus del Rei de Nàpols, amb qui anaven l'usurpador i la seva cort, Pròspero pugui, gràcies a uns poders màgics i l'ajuda de diversos éssers mítics, provocar una tempesta que separa la nau del Rei de la resta de la flota i els fa naufragar a la seva illa, on ell podrà controlar el destí de tots. Els plans de Pròspero es van desenvolupant cap a... bé, us ho deixo imaginar. I potser us equivocareu!

Oskar Kokoschka (1886-1980)

La de Kokoschka no era pas l'exposició que em va atreure cap al museu aquell dia, però va ser la que m'hi va retenir unes quantes hores. Els quadres d'exili d'aquest pintor vienès em van hipnotitzar i vaig poder resseguir-los un per un sense l'habitual sensació d'empatx que em provoca normalment contemplar més de cinc quadres per quart d'hora.

Podria argumentar que van ser les combinacions de colors, de contrastos punyents, que evidencien els orígens expressionistes de l'artista. O potser les pinzellades ràpides, gairebé brusques, sobre la tela, capaces de transmetre a l'espectador del quadre una part de l'energia amb què es va pintar. Però, sincerament, no acabo de saber explicar què em va fascinar tant. Potser va ser la mirada de les figures, una mirada sincera, plena de dignitat, que les distingeix d'un fons sovint fosc i amenaçador. Aquest quadre, Nymphe (1936) n'és un exemple i un dels que em va agradar especialment.

La força que transmeten els quadres de Kokoschka és la d'un home que es va haver d'exiliar perseguit pels nazis, un pintor que sempre va denunciar les atrocitats del nacionalsocialisme i la misèria de la postguerra i que va vendre molts dels seus quadres per destinar els diners a causes humanitàries. El mateix home que, ja durant els últims anys, instal.lat a Suïssa, no volia viatjar quan el seu jardí floria per no perdre's l'espectacle que s'havia estat gestant durant el llarg hivern. Un home, doncs, que va unir amb la seves pinzellades de colors la força i la delicadesa i que va saber captar un món destruït amb una mirada plena d'esperança.