Fa difícil d'escriure alguna cosa interessant d’una novel·la com l’”Ulisses”. De fet, és considerada de forma comuna com l’obra mestra del s.XX. Com que aquest blog està pensat per exposar les impressions que ens causen les diverses obres culturals i artístiques a les que assistim, parlaré més d’això que pas del llibre en si.
Primer de tot, estan les prevencions que ens produïa abans d’entomar-lo. N’has sentit parlar tant, i amb tanta complexitat, que sembla només estar a l’abast de grans lectors i especialistes. I no tan sols pel volum (més de 1000 pàgines segons l’edició), sinó principalment pel fet que cada pàgina està farcida de referències culturals, paranys, estils narratius heterogenis i línies discursives estrambòtiques o inconnexes.
De fet, un cop comences, costa de situar-se. Sobretot perquè quan comences a entendre la fórmula narrativa i el llenguatge, tot es capgira de sobte en el següent capítol i tornes a sentir-te perdut i desorientat. A voltes no entens molt bé ni tan sols qui és el narrador, o què dimonis està dient. Llavors comença allò tan cèlebre del corrent de consciència (stream of consciousness), en què les paraules brollen tal com les produeix el pensament, amb la qual cosa les frases deixen de tenir estructura, es barregen raonaments fraccionats amb visions puntuals, associacions més o menys lliures, records, emocions, desitjos o propòsits, fins al punt que fins i tot les paraules queden interrompudes moltes vegades a mig expressar. L’única recomanació que puc fer en aquest cas és la de llegir de pressa, sense intentar entendre-ho massa, només provant de “sentir-ho”. A mi em funcionava.
Els personatges principals, Stephen Dedalus i Leopold Bloom, són tremendament complexes, s’intenta gratar en el més profund del seu funcionament conscient i inconscient, tot i l’enorme diferència entre ells. Dedalus (així com altres personatges del voltant), exhibeix una enorme erudició sobre cultura clàssica, filosofia, política, etc. De vegades costa de seguir, així com les referències a la cultura i història gaèlica per als que no n’estem avesats, i que formen part de múltiples converses i discussions de nivells molt diversos.
La diversitat crec que és la gran característica de la novel·la. Joyce exhibeix una plasticitat impressionant, ja que és capaç d’elaborar discursos des d’un llenguatge formalment jurídic, bellament poètic, intel·lectualment filosòfic, descriptivament periodístic, crípticament científic... fins a les expressions més grollerament brutals. I no tan sols pel que fa a la terminologia , sinó també als estils en que es sustenta cada capítol diferent, que tenen una diversitat tal que sembla difícil creure que siguin escrits per un mateix autor.
En tot cas, el treball que hi ha darrera tot el conjunt és ingent, d’una complexitat imponent i un repte per al lector que pot arribar a nivells d’anàlisi o de captació igualment diversos segons la preparació i la disposició. Però, això sí, imprescindible en un moment o altre de la vida.
Finalment, us deixo un post aquí que aporta algunes pistes sobre com encarar la lectura. Que ho gaudiu.
Primer de tot, estan les prevencions que ens produïa abans d’entomar-lo. N’has sentit parlar tant, i amb tanta complexitat, que sembla només estar a l’abast de grans lectors i especialistes. I no tan sols pel volum (més de 1000 pàgines segons l’edició), sinó principalment pel fet que cada pàgina està farcida de referències culturals, paranys, estils narratius heterogenis i línies discursives estrambòtiques o inconnexes.
De fet, un cop comences, costa de situar-se. Sobretot perquè quan comences a entendre la fórmula narrativa i el llenguatge, tot es capgira de sobte en el següent capítol i tornes a sentir-te perdut i desorientat. A voltes no entens molt bé ni tan sols qui és el narrador, o què dimonis està dient. Llavors comença allò tan cèlebre del corrent de consciència (stream of consciousness), en què les paraules brollen tal com les produeix el pensament, amb la qual cosa les frases deixen de tenir estructura, es barregen raonaments fraccionats amb visions puntuals, associacions més o menys lliures, records, emocions, desitjos o propòsits, fins al punt que fins i tot les paraules queden interrompudes moltes vegades a mig expressar. L’única recomanació que puc fer en aquest cas és la de llegir de pressa, sense intentar entendre-ho massa, només provant de “sentir-ho”. A mi em funcionava.
Els personatges principals, Stephen Dedalus i Leopold Bloom, són tremendament complexes, s’intenta gratar en el més profund del seu funcionament conscient i inconscient, tot i l’enorme diferència entre ells. Dedalus (així com altres personatges del voltant), exhibeix una enorme erudició sobre cultura clàssica, filosofia, política, etc. De vegades costa de seguir, així com les referències a la cultura i història gaèlica per als que no n’estem avesats, i que formen part de múltiples converses i discussions de nivells molt diversos.
La diversitat crec que és la gran característica de la novel·la. Joyce exhibeix una plasticitat impressionant, ja que és capaç d’elaborar discursos des d’un llenguatge formalment jurídic, bellament poètic, intel·lectualment filosòfic, descriptivament periodístic, crípticament científic... fins a les expressions més grollerament brutals. I no tan sols pel que fa a la terminologia , sinó també als estils en que es sustenta cada capítol diferent, que tenen una diversitat tal que sembla difícil creure que siguin escrits per un mateix autor.En tot cas, el treball que hi ha darrera tot el conjunt és ingent, d’una complexitat imponent i un repte per al lector que pot arribar a nivells d’anàlisi o de captació igualment diversos segons la preparació i la disposició. Però, això sí, imprescindible en un moment o altre de la vida.
Finalment, us deixo un post aquí que aporta algunes pistes sobre com encarar la lectura. Que ho gaudiu.
