Jack Nicholson

Una vegada vaig llegir que a Salvador Dalí se li havia concedit una de les majors llibertats que ha conegut el S.XX. Doncs bé, aquesta frase em venia contínuament al cap mentre llegia aquesta biografia de Jack Nicholson: amb quina llibertat més absoluta ha viscut el final del S.XX (i primers del XXI!).
Escrit sense cap ajuda per part de l'actor (les entrevistes que concedeix a la premsa són molt escasses i planificades per desorientar l'entrevistador més avesat), el llibre recull la trajectòria d'un noi de New Jersey apassionat pel cinema i molt segur d'ell mateix, que es va instal·lar a Los Angeles cercant un triomf que va trigar, i que ell pensava aconseguir com a director o productor, però que el va convertir en un dels millors actors de tots els temps.

Què desperta Nicholson en l'espectador que el fa tan especial? Hi ha alguna cosa més enllà d'unes celles anguloses, un somriure burleta i una forma d'actuar histriònica? Segur que sí. En els grans papers que ens ha ofert hi han quedat moments i frases que ja pertanyen a la història del cinema i, per extensió, de la cultura occidental. El cinisme d'aquell somriure que ensenya intimidadorament la part superior de la dentadura es pot veure fulminantment transformat en una mirada intensa, dura i assassina que jutja sense pietat en una transformació animal que el converteix en predador despietat. Penso que aquestes seves creacions provoquen una admiració i respecte derivats d'una por visceral, perquè se l'identifica com allò que, de salvatge, guardem al nostre interior.


Com podríem definir Jack Nicholson? L'adjectiu més acurat que se m'acudeix és calavera. Jack el calavera. Realment, ha fet el que li ha vingut de gust en cada moment, tant en la seva vida privada com en els papers que ha protagonitzat, sobretot a partir d'un punt de notorietat tan brillantment aconseguit. Coneguda la seva afició a determinades drogues i a una molt particular manera d'entendre les relacions amb el sexe femení, la seva vida personal ha estat airejada sovint, sense que ell hagi participat voluntàriament d'aquesta exhibició pública.

Es va convertir en un dels més il·lustres moradors de Mulholland Rd., veí de l'impossible Marlon Brando, el més gran. Encara avui fa una defensa aferrissada de la ciutat de Los Angeles, tot i que és molt diferent d'aquell lloc que el va acollir els anys 60. Potser hi té alguna cosa a veure la seva passió tan coneguda pels Lakers...

Més enllà de la seva llegenda personal, plena d'escàndols, fills legítims i il·legítims, embolics i morts dramàtiques o
episodis escabrosos (és íntim amic de Roman Polanski, p.ex.), el que Nicholson representa és la figura d'un immens actor, d'aquells que justifica per la seva sola presència anar al cinema a veure una pel·lícula. I és que tot sol omple la pantalla i es menja el seu contrincant encara que sigui molt més jove i atractiu.

Pot esgrimir 12 nominacions a l'Oscar, dels quals en va guanyar 3 (per "Algú va volar sobre el niu del cu-cut", "La fuerza del cariño" y "Millor... impossible"). Però, a més, hi ha altres grandíssimes actuacions que han quedat sense premi però que de ben segur ho mereixien: el Jack Torrance de "El resplandor" (The Shining, 1980), el Frank Chambers de "El cartero siempre llama dos veces" (The Postman Always Rings Twice, 1981), el Daryl Van Horne de "Las brujas de Eastwick" (The Witches of Eastwick, 1987), el Joker de "Batman" (Batman, 1989) o el Frank Costello de "Infiltrados" (The Departed, 2006), per exemple.

Què ens espera encara d'aquest enorme personatge? Properament ho sabrem, però coneixent la seva habilitat per triar papers (tret d'honroses excepcions), segur que encara podrem gaudir d'algun personatge que quedi fixat a la memòria viva del cinema.