L'elegància de l'eriçó

Aquest celebrat llibre escrit el 2006 per una professora de filosofia francesa ha estat una d'aquelles obres refrescants de l'última dècada. Totes les crítiques la solen valorar molt positivament; va ser número 1 de vendes durant moltes setmanes a França; li van donar el Premi Llibreter francès el 2007; l'han traduïda a 50 llengües... Tot un èxit, ja veieu. A més, el 2009 en van fer la versió cinematogràfica (Le hérisson, de Mona Achache), que haig de confessar que no he vist.

Bé, val la pena? En part sí, ja que amb aquesta frescor que us deia al començament, Barbery fa un clam enormement necessari avui dia a favor de la intel·ligència, la cultura, l'educació, el cultiu d'un mateix i de l'amistat. D'una manera omnipresent a tot el llibre ens ofereix vincles sòlids cap a pilars de la cultura contemporània, ja siguin la literatura russa, el cinema japonès, els grans constructes filosòfico-polítics, la gastronomia... El ventall és riquíssim i ens colpeix molts cops per tots aquells forats que conté la nostra xarxa de coneixements culturals.
D'altra banda, el llibre en sí és un pèl ampulòs, sobrerrecarregat, lent i mancat de ritme, sobretot al començament. Jo en vaig tenir la impressió d'un esquema molt estudiat, un llibre que es va dissenyar a partir d'idees originals i engrescadores, però que després, un cop posades les lletres al paper (o a la pantalla), no s'ha vestit potser prou sòlidament. El plànning del doble discurs solapat, dos punts de vista que es van alternant i confluint progressivament en la història, és una bona elecció.
No em crec prou, però, els personatges. La portera Renée, posseidora d'una vastíssima cultura extraacadèmica, que ha d'amagar de les mirades alienes per culpa d'un trauma infantil (renoi, sí que va caure baix, l'autora, per anar a parar a aquest manit recurs holywodienc); la Paloma Josse, filla d'un ministre, que des dels seus 12 anys i una intel·ligència extremadament superdotada veu la vida amb un sentit crític àcid i ingenu al mateix temps; el nou veí japonès Kakuro Ozu, que esdevé el catalitzador de tots els canvis que s'esdevenen... Tots ells són personatges prou interessants, perduts en un entorn formal, ple de convencions i encotillat, al qual no encaixen. El problema, potser, és que no són prou creïbles, de tan exclusius com són. Tenen les seves debilitats, sí, però una força suprema, capaç de trencar els tabús i convencions de la societat burgesa (alta societat d'esquerres, això sí) on es troben encastats, com en una peixera ;-)
De totes maneres, fa de bon llegir i, si pot ser, segurament la pel·lícula fa de bon veure.