Magia contra la impostura - Midnight in Paris (a La Poma Daurada)

La poma daurada: Magia contra la impostura - Midnight in Paris, de ...: "Si teméis al cambio, no vayáis a verla. Midnight in Paris es de aquellas películas que, en el clima propicio a la reflexión (como estos d..."

Fantàstica aportació al deliciós blog "La poma daurada". Ets un crack, Eva!

Amy Winehouse

Amy Winehouse 

El blues sona avui més trist que mai

Lucien Freud

Mor Lucian Freud, el pintor de la carn. Un dels grans.

Sempre dol, la desaparició dels creadors.

L'última trobada

A “L’última trobada”, l’escriptor hongarès Sándor Márai ens relata el retrobament de dos grans amics que havien compartit la seva joventut en els grans dies de l’Imperi Austrohongarès, relació que es va veure bruscament interrompuda per la fugida d’un d’ells. Quaranta-un anys després, el fugitiu reapareix iha d'afrontar els retrets de qui l'ha estat esperant.

Bàsicament es tracta d’un monòleg, en què el General, un noble que viu aïllat en la seva propietat de terratinent al peu dels Càrpats aboca literalment a en Konrád, el seu íntim amic, tot allò que ha anat elaborant durant aquests quaranta-un anys i que no ha pogut compartir amb ningú. Els perfils del General i de Konrád no poden ser més diversos: l’ànima marcial i amb l’honor com a principal divisa del primer, es veu contraposada (i, de fet, complementada) per Konrád, d’origen humil, amb inclinacions artístiques soterrades, que fa de la carrera militar la sortida evident cap a un progrés social assegurat. Tanmateix, el discurs del General durant una nit intensa, ens anirà desvetllant els motius de la fugida precipitada d’aquell, com inicia una nova vida als tròpics, on farà fortuna, i on troba el retir buscat d’allò que el va empènyer a marxar. Tant lluny com fos possible.

Amb un format proper a l’obra teatral, l’obra ens parla de l’amistat, de la fidelitat, de l’honor, de la valentia... valors que es troben en crisi en un moment en què l’Imperi s’esmicola, i un nou ordre substitueix el passat vuitcentista. El General es manté al marge dels canvis amb un aïllament que ha volgut mantenir fins a tenir l’oportunitat de retrobar-se amb el seu amic. Konrád, per la seva banda, no volia acabar la vida sense retornar, ja vell, a l’escenari on va viure la plenitud i respondre pel que va succeir.

Un molt bon llibre on els silencis són, al capdavall, tan transcendents com les paraules.

"Nèmesi", de Philip Roth

Del primer llibre de Roth que vaig llegir no en vaig poder més que fer una ressenya boníssima. Tant que vaig seguir pendent d'agafar-ne un altre com més aviat millor per veure si confirmava les meves impressions tan favorables.

I vet aquí que sí. Roth és actualment un dels meus escriptors actuals preferits. I ho és per com descriu, dissecciona i transcriu la realitat, amb un llenguatge directe, sense excessives floritures però amb profundes capbussades en el funcionament íntim de les persones.

En aquest cas, Philip Roth ens exposa uns tràgics fets derivats d'una epidèmia de pòlio que es va esdevenir a la ciutat de Newark l'estiu de 1944. Un jove sa i atlètic, tocat pel fet que un problema visual li impedeix allistar-se per anar a lluitar a Europa, fa de monitor d'esplai del barri jueu de la ciutat. La seva situació personal, amb tot de cara, comença a fer aigües quan apareixen els primers casos entre la mainada que té al seu càrrec.

Podem seguir el procés d'autorres-ponsabilització, que porta a la culpa, la dependència de les relacions emocionals d'un noi que ha tingut una infància complicada però que té un íntim complexe de culpa per com les coses semblen anar per bon camí, i s'aferra a la autodisciplina i la responsabilitat exacerbada per conduir les seves decisions, que a voltes el portaran a finals imprevistos.

És engrescador seguir el fil dels aconteixements, que a voltes semblen descontrolats i a voltes certament exagerats. El narrador és un dels nois supervivents d'aquella epidèmia, que Roth ens descriu amb cruesa i claretat, tant des d'un punt de vista mèdic com, sobretot, humà i social.

Un nou vot positiu per aquest escriptor que encara ens ha de donar moltes hores de plaent lectura.

Assassins sense rostre

Petita (i ràpida) incursió al món de Henning Mankell. La lectura d’aquesta aventura de l’inspector Kurt Wallander, “Assassins sense rostre”, m’ha suposat la introducció en el món que tan clarament ens havia exposat en Pere fa temps.

L’obra en si és simplement un cas de doble assassinat en una zona rural de Suècia. Com és previsible, la investigació comporta nombroses dificultats, sospites falses, pistes poc clares, i amb implicacions amb d’altres qüestions més serioses com és el creixent sentiment xenòfob al país. Barrejat amb tot plegat, un personatge principal proper, transparent, amb virtuts i defectes molt humans, i una dedicació pràcticament obsessiva cap a la seva feina, que porta a terme de forma tan brillant com desastrosa és la seva vida familiar. Un clàssic en el gènere negre.

La prosa de Mankell és àgil i directa. Sense concessions a la floritura, va per feina. No hi ha profundes reflexions, ni descripcions farragoses de paisatges o persones. Contínuament es van succeint els esdeveniments, sense períodes de transició ni una creació de clima que desemboqui en desenllaços definitius. Més o menys previsibles, aquests esdeveniments apareixen de sobte, sense preparació. Són fets directes, tal com es van produint. Les proves del cas van apareixent poc a poc i les has de tenir sempre presents per tal de poder intuir el desenllaç de tot plegat. Però no hi cerqueu misteris complexos o dilemes irresolubles. En tot cas, Wallander apareix com un paradigma de la fi d’una època, un home amb ancoratges en esquemes antics que es veuen superats pels canvis dels temps que vivim. Tanmateix, la pinzellada queda en això, un simple apunt sobre el que hi ha de reflexionar personalment el propi lector.

Clar i directe, Mankell ens guia per una història simple amb les dosis adequades d’acció, sexe, problemes personals i dedicació vocacional a la tasca policíaca. Bona lectura per a l’estiu. Fresca i agradable.

1Q84

Aprofitant que li van concedir el Premi Internacional Catalunya l'altre dia, farem un petit comentari de l'última obra de Murakami.

1Q84 (de fet, els llibres 1 i 2, ja que diuen que el 3 sortirà a la tardor) és un bon llibre, molt ben construït, entretingut, que combina diferents elements amb habilitat. En destaca la desenvolupada capacitat de Murakami de fer llargues, llarguíssimes i detallades descripcions de l'entorn. També dóna moltes voltes a tot: els dubtes, misteris, pors, interrogants, decisions... són repetits de mil i una formes, abastant totes les possibilitats existents al mateix moment que se li van ocorrent al lector. Amb això aconsegueix que et facis la història molt teva.

Però també aconsegueix allargar-la excessivament. La veritat és que les 780 pàgines d'aquest volum doble podrien haver estat 400 sense massa problema, amb una mica més de ritme. Però així és més atractiu per aquells a qui els agrada capbussar-se en el llenguatge.

L'estructura recrea fidelment la que ja va fer servir a Kafka a la platja. Dues històries alternants i gairebé paral·leles que van confluint lentament i que, indefectiblement, s'han de trobar. Poc a poc anem coneixent secrets del passat: com el passat ha fet els personatges com són ara mateix.

Els personatges... doncs sí, també semblen petites variacions dels anteriors: Tengo és en certa mesura un Kafka madurat. I l'Aomame no tant, aporta algunes coses diferents, però a la qual sembla que li hagis de posar en tot moment el rostre de la Lisbeth Salander (amb trets asiàtics, és clar).

En l'elaboració, Murakami hi ha posat els ingredients habituals per fer-ne un llibre d'èxit: personatges torturats, assassinats, elements màgics, sectes estranyes, sexe força explícit i un punt pervers, amor etern... i la seva irreparable tendència a col·locar els ja sabuts discos clàssics de jazz! Aquest home no té perdó! Bé, en tot cas se li pot tenir en compte que ho intenta compensar fent alguna petita incursió a la música clàssica més especialitzada.

Penso que no passarà a la història de la literatura, però se'l pot qualificar de bon llibre pel que té de bon llegir, de saber copsar l'atenció i mantenir vius els principals interrogants durant la major part del trajecte literari. Recomanable, sí.

NON SOLUM

Uns cinc minuts triga l'actor a posar-se el públic a la butxaca. Parteix d'un decorat nul, tant sols una caixa o petita tarima a l'escenari i res més, només ell. S'expresa i es mou al cim de l'escenari fins que entres dins la seva pel.lícula, un amant que entra d'amagat a casa la seva estimada i se'n troba un altre i després un altre que són com ell.
Amb gran naturalitat i capacitat, va representant diferents personatges i va omplint ell sol tot l'escenari fins a ser multitud, i ens va conduint de la realitat d'un pis a uns paisatges més irreals ocupats d'una gernació humana. Amb gesticulació evident que fa pensar en la manera de fer d'en Rubianes, ocupa tot l'escenari i canta fent-se ell mateix l'orquestra.
Un gran actor capaç de trasmetre la seva història que a vegades no és fàcil d'entendre però que no perd la capacitat de fer-te riure i maravellar-te.
El seu missatge passa per reflexions existencials, "tot som iguals..no jo sòc diferent.. i jo també.." , sobre l'òptica del masculí femení, home-dona... Canviant el punt de visió de l'espectador, quan el mateix actor es converteix en un membre del públic i comparteix la crítica del que estem veient tot ironitzant sobre la complexitat del missatge.
Queden molt bones sensacions després d'una hora i mitja de gran treball a l'escenari que et diverteix i et sorprén

Elvis Presley

Llegir una biografia sempre té un punt d'irrealitat, ja que sols entrar en la intimitat d'un gran personatge com si l'accés fos franc i senzill, però de fet no estàs sinó contemplant el retrat que en fa una altra persona, que de fet ha tingut accés a una gran quantitat de dades de primera o segona mà. Si, a més a més, el personatge en qüestió és un mite, aquesta proximitat es fa encara més inverosímil, ja que humanitza la figura llegendària que semblava més enllà del bé i el mal.

Crec que no cal repassar qui va ser Elvis o què va significar en la història de la música contemporània, però això de conèixer al detall l'inici de tot plegat, la "construcció del mite", tal com diu el subtítol de la biografia de Guralnick, aporta moltes claus per reconèixer la personalitat de base del noi de Memphis en la posada en escena del mite Elvis.

Segurament Elvis va tenir la sort d'ésser en el lloc correcte en el moment oportú, però també cal reconèixer-li un perfil especial: ja de bon inici era una persona amb una imatge extravagant, una mica marginal en el seu entorn. Però també va ser un treballador infatigable, amb una implicació total: va fer de la dedicació a la música l'únic leitmotiv de la seva vida, i tot voltava entorn la seva carrera.

Especialment interessant m'ha semblat com es van produint les incorporacions d'"amics" al seu cercle íntim. Sense cap més criteri que no fos que li caiguessin bé, contractava aquelles persones que li havien de fer companyia, que li creaven un entorn segur i de confiança en un món complexe i extremadament exigent. Es podia preveure amb molta facilitat que la dinàmica d'aquest entorn que va anar creixent de forma anàrquica estava destinada al caos, les friccions, enveges i tot tipus de problemes personals.

He deixat per més endavant la segona part de la biografia: "la destrucción del hombre", però tots sabem com va acabar la història, no?

Petits crims conjugals

Un plantejament senzill, una escenografia encara més senzilla i un guió sobri ens porten una adaptació prou efectiva d'en Xicu Masó d'aquesta obra de Schmitt.

El desenvolupament de la història, lineal i en temps real, va fent evolucionar la realitat inicial d'una forma contínua, cada cop més a fons, fins a un final més o menys esperat.

Basat clarament en la potència de la interpretació de la parella protagonista, que redescobreixen la seva relació en un sol espai distribuidor, de treball i de descans alhora, aquest és potser l'aspecte que deixa un petit regust a poc, a que caldria alguna cosa més per fer-la recordable. A un solvent Ramon Madaula s'hi oposa una voluntariosa Laura Conejero que es troba més còmoda en les escenes d'aflorament emotiu que en les de contenció i normalitat.

Per tant, la podem considerar un bon entreteniment teatral que potser podria haver incorporat algun element més transgressor, més original, amb més potència creativa. Aprovadet.