Fluixeta. De debò.La vaig voler veure sense prejudicis, però l'ombra del 8 1/2 és molt allargada. Fellini és massa gran per als americans. Ei, potser m'he passat?
No es pot fer una revisió d'un clàssic com el 8 1/2 sense intentar fer alguna cosa millor que l'original. Intentar-ho, si més no. Per a fer entreteniment, siusplau, que busquin alguna altra cosa.
Us diré què és el que no em va agradar:
- Els números musicals semblen EXCLUSIVAMENT pensats per a lluïment de les diverses actrius. No aporten res substancial. Em direu que aquesta obra és l'adaptació d'un musical i que d'això es tracta, oi? Doncs que s'hagués quedat en això, un musical en un teatre. El cinema dóna opcions que en cap moment són recollides aquí.
- La simplificació del personatge: el director torturat pel seu procés creatiu (Guido Contini a Nine; Guido Anselmi a 8 1/2) perd en aquesta actualització la seva profunditat, les seves incoherències, els seus fantasmes i traumes, que esdevenen trivialitzacions d'episodis consecutius. Allò que en l'original implicava la pròpia essència de la condició humana, en una recreació surrealista de les pròpies pors, complexes, conflictes no resolts, al film de Rob Marshall són únicament petites relacions fragmentades d'aparença vidriosa. Dit d'una altra manera: la foscor dels enigmes que acompanyen les imatges inconscients es transforma en un espectacle transparent d'embolics tramposos.
La visió que els americans tenen d'Itàlia i els italians no passa de ser un catàleg de petits arquetips anecdòtics, prejudicis i estereotips simplons que ridiculitzen formes de ser vitals, essències creades al llarg de mil·lenis d'experiències riquíssimes, vigoritzants al mateix temps que decadents, un existencialisme especial que difícilment es pot entendre des de l'altre costat de l'Atlàntic més enllà de l'anècdota ridícula. Be Italian! diu la cançó.
Total, el film cau en l'avorriment, solament intenta ser preciosista en les imatges, la il·luminació, la posada en escena. Poca cosa més.
Les interpretacions són prou correcte pel que fa a la parella principal: Daniel Day-Lewis i Marion Cotillard. El fiasco no és responsabilitat seva. El guió no s'havia treballat prou. O potser massa: es va adequar a una mentalitat absolutament diferent a la que anava dirigida (i estava igualment en la gènesi) de la pel·lícula original de Fellini.
Si us plau: reviseu 8 1/2.
1 comentari:
Estic bastant d'acord amb el que dius. Només puntualitzaria que no crec que en Rob Marshall hagi pretès millorar 8 1/2 ni res d'això. Crec que ha volgut crear un producte de consum massiu, de lluïment estètic i musical, emparant-se en un dels clàssics del cinema. No li ha sortit massa bé, però no crec que comparar-la amb 8 1/2 sigui la millor opció. Tampoc crec que en Marshall prentegués comparar-s'hi, sinó només agafar-la com a punt de partida.
I a part d'això, els números musicals no són massa interessants, a part d'un parell de números que són uns "bons" videoclips. És un problema, si tenim en compte que aquesta era la raó de la pel·lícula.
La història i la creació dels personatges són un bluff. Però això sí, em quedo amb la parella protagonista: Daniel Day-Lewis i Marion Cotillard se salven d'un ridícul espantós, és més, són el que fa que la pel·lícula no sigui un fracàs absolut. Coincideixo!
Publica un comentari a l'entrada