El caminante (Aruku Hito, 1992)
Aquesta és segurament la més especial de les que he llegit. Senzillament, un home normal i corrent va passejant pel seu barri, gaudint sense paraules de tot el que es va trobant, de la simple contemplació del paisatge humà, urbà o rural. Carrers, parcs, jardins, temples o muntanyes ens recorden la importància de gaudir del que ens envolta sense més intenció que el propi gaudiment.
Ambientada a l'època Edo, un relat amb components històrics que ens recrea les tensions del govern del shogunat Tokugawa amb l'Emperador, que intriga des del seu retir monàstic per tornar a ostentar el poder a tot el país, aliant-se amb altres clans contra el Shogun. Lluites de grans guerrers, habilitats i tècniques de combat dels millors samurais i una magnífica documentació sobre vestimentes, política i filosofia de la vida d'un dels períodes més gloriosos de la història del Japó.
El olmo del Cáucaso (Keyaki no Ki, 1993)
Delicada com poques, en aquesta història ens trobem una parella que aprenen el significat i la meravella de petits valors als quals fins llavors havien romàs cecs. Un magnífic om arrelat al seu nou jardí els mostra un altre valor de la vida.
El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi, 
1996)
Pel meu gust, sens dubte, la millor obra de Taniguchi. Un home normal i corrent ha de retornar al seu poble de naixement per assistir a l'enterrament del seu pare. En aquest retorn desganat descobreix qui era, com era, què li va succeir... va conèixer el seu pare realment, aquell ésser del qui no en sabia gairebé res fins que ja era massa tard. Profund i sentimental a l'hora.
El Rastreador (Sousaku Sha, 1999)
Un contrast de formes de vida. Un xoc de maneres d'entendre el món. Un greu problema: la desaparició d'una adolescent a Tokyo, i un personatge ferm, segur d'ell mateix però torturat per un passat en el que va fracassar. Aquest cop no pot fallar, i aquell escalador d'alta muntanya, que viu feliç amb la natura, ha d'explorar la gran ciutat, la complexitat urbana, per tal de localitzar la filla d'un vell amic. Una aventura de gran duresa.
Un zoo en invierno (Fuyu no Doubutsu en, 2008)
Taniguchi ens exposa aquí els seus inicis com a dibuixant de còmics. L'adaptació al Gran Tokyo, ell que venia d'un entorn més rural i familiar, el vertigen creatiu davant la seva primera obra en solitari, la inexperiència vital, el descobriment d'un germà certament desconegut, el drama inesperat... un procés d'aprenentatge i creixement que ens mostra l'humil naixement d'un gran artista.
Mi año, 1. Primavera (amb guió de Morvan, 2009)
Primer volum acabat de publicar del relat sobre una nena de 8 anys que pateix de trisomia 21, però que no té els trets físics de la Síndrome de Down. Ambientat a França, ens descriu poèticament la incomprensió, el rebuig, l'adaptació mútua i molt d'amor. Ella no acaba d'entendre el món que l'envolta, però és que aquest món tampoc l'entén a ella.
N’hi ha d’altres que també han estat traduïts, però encara no he tingut ocasió d’abordar. Les crítiques de tots solen ser, en general, excel·lents.
Diuen que Taniguchi és un dels autors de manga més occidentalitzats. Potser sí. En tot cas, les històries que explica, plenes de sentiments senzills però profunds, colpidors, són del tot universals. Per això afirmo que no cal ser un apassionat, ni tan sols un admirador, del manga o fins i tot del còmic en general, per poder-les gaudir.
El dibuix que ens presenta és molt clar i net, ple de detalls i realista, recreant paisatges urbans o naturals amb una precisió exquisida. La feina de Taniguchi en la documentació de les localitzacions és evident, i amb la seva ploma delicada et trasllada amb molta eficàcia a l’ambient que acull la narració i l’envolta amb delicadesa però amb una seguretat que el fa imprescindible.
Les històries són molt lineals, fàcils de seguir i amb un ritme cadenciós, tranquil, que ajuda la lectura reposada. Molt sovint, les soles mirades de reüll dels protagonistes diuen molt més que qualsevol paraula, i podem veure, en aquells rostres simples però molt ben treballats, la repressió de les emocions que sol comportar la cultura japonesa, cosa que no vol dir que les emocions interiors no siguin prou intenses. Els personatges solen ser senzills, però la seva aparent simplicitat no implica unidimensionalitat, ja que poc a poc en solem anar descobrint incoherències, defectes, debilitats molt humanes.
Per tant, us recomano vivament Taniguchi com a un gran autor que esdevindrà un clàssic dels còmics, si no ho és ja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada