Stanislaw Lem

Tot rellegint Borges, he recordat un autor pel qual fa anys vaig sentir una gran devoció que m'agradaria transmetre. Es tracta d'un escriptor de Ciència-Ficció, però no a l'estil clàssic americà (tipus Isaac Asimov, Arthur C. Clarke, Phillip José Farmer o Orson Scott Card), sinó amb un abast molt més profund, com intentaré exposar breument. Per tant, que ningú pensi que parlaré de coses com Star Wars, Star Treck o alguna cosa semblant, no us espanteu...

L'obra d'Stanislaw Lem és més propera a la filosofia, l'epistemologia, la psicologia o la bioètica que a aventures de batalles interestel·lars. En realitat, té molt a veure amb Jorge Luis Borges (per això la meva associació inicial), amb Jonathan Swift (autor d'”Els viatges de Gulliver”) o amb el propi Franz Kafka, per la immensa complexitat dels arguments que esdevenen finalment incomprensibles.

Aquest polonès brillant, que va morir fa un parell d'anys, va patir com a jueu l'ocupació nazi i va haver d'”adaptar” els seus primers escrits a la doctrina estalinista. Això en devia fer d'ell el personatge utòpic i escèptic alhora, satíric i inconformista, pessimista però amb dosis tremendes d'humor, que tant va influir en la cultura polonesa del s.XX. Juntament amb uns primers estudis de medicina i una posterior formació en mètode científic, astronomia, psicologia i cibernètica, va ser tant un literat com un científic, amb una formació amplíssima que li atorgava una visió de la societat amb perspectiva i amb profunditat alhora. Al mateix temps, la seva habilitat amb el llenguatge, creant conceptes i paraules noves continuament, fan que s'hagi arribat a dir que si no li van donar el Nobel de Literatura va ser perquè algú es va “xivar” al jurat que escrivia ciència-ficció... L'eterna injustícia amb els gèneres o arts considerats “menors”.

Els seus llibres de ficció (ciència-ficció, bàsicament) els divideixo en dos tipus molt clarament diferenciats: d'una banda, hi trobem obres dures i farragoses, que et fan ballar el cap amb situacions incomprensibles i sense solució que porten els protagonistes a la desesperació (tipus Kafka). En aquest grup hi trobem la més coneguda “Solaris”, però també “El Invencible”, “Edén”, “La voz de su amo”, “Retorno de las estrellas”, “Regreso a Entia”, “El fracàs” (de les poques que s'han traduït al català) o altres com “Memorias encontradas en una bañera”, “La investigación” o “La fiebre del heno”. En general, aquí hi trobem el missatge que els nostres sistemes de coneixement o de recerca són incapaços d'abastar-ho tot, per la pròpia estructura del coneixement humà. De la mateixa manera, si existissin altre formes de vida, la seva estructura, composició, especificitat, seria tant diferent de la nostra que qualsevol intent de comunicació és impossible i condueix al desastre.

El segon tipus estaria composat per obres més divertides, amb un humor molt intel·ligent, que ironitza sobre la societat, la condició humana, la història, la ciència, els costums... en fi, ho qüestiona tot fent-nos riure i pensar alhora. En aquest segon grup hi trobem “Ciberíada”, “Fábulas de robots” o “Diarios de las estrellas” amb els viatges de l'indescriptible Ijon Tychy.

“Ciberíada”, amb els delirants relats de les aventures dels plenipotenciaris constructors Trurl i Clapaucio que recorren l'Univers un cop s'han llicenciat per tal d'ajudar qui ho necessiti amb solucions tecnològiques absurdes, però basades en principis de física avançada, són un d'aquells reculls de contes que no puc deixar de recomanar a tothom, tan si li agrada la Ci-Fi o no, tant si és de lletres com de ciències. Els seus invents i solucions surten de tot l'imaginable i us mantenen en amb un dolor de mandíbules continu (de tant de riure), quan sovint arriben al paroxisme i al col·lapse. Com fer servir l'energia dels nens per impulsar naus espacials? Com utilitzar la burocràcia per eliminar un monstre absolutament enorme? Com crear un poeta cibernètic (l'electrobard)?

La recomanació és imprescindible. Després em direu.