4/6/08

Història Universal de la Infàmia

Un dels grans deutes que tinc amb la literatura és no conèixer millor l'obra de Jorge Luis Borges. Considero (i no només jo, "al lloro") que aquest argentí excepcional ha estat un dels grans genis del segle XX, i segurament un dels millors escriptors de tota la història de la literatura. Miraré d'explicar-vos per què sense fer-me pesat, tot i que ja sabeu que no en sóc cap expert (doctors té l'Església, no?).
Acabo de llegir el llibre que em serveix d'excusa per aquest post, "Historia Universal de la Infamia" (1935), i he tingut les mateixes sensacions que amb "El Aleph" i "Ficciones". En la forma, no en el contingut, és clar. Aquelles dues són obres tremendament fantàstiques, oníriques, dignes del millor Stanislaw Lem. En canvi, en aquesta recopilació de set relats breus en què descriu en forma de glosa biogràfica sengles personatges, Borges rescata històries de vida amb un fons més o menys real (tot i que sembli increïble) i les transforma en purs objectes literaris. El barroquisme que ell mateix invoca, fa que tots els actes, circumstàncies, decisions, etc. dels personatges en qüestió surtin de l'esperable i es vagin embolcallant d'una grandiositat que sembla esperar-los en el seu destí, que serà, indefectiblement, tràgic. No podia ser d'altra manera.
Són set personatges impactants, exemples extrems de la infàmia més vil, de la poca compassió, de la brutalitat o de l'engany més pervers, de portar la vida al límit de l'amoralitat: Lazarus Morell, «emancipador» d'esclaus; Tom Castro o la suplantació d'identitat més absurda; la vídua Ching, comandant d'un exèrcit de pirates; Monk Eastman, pistoler dels gangs de Nova York; la història de Billy the Kid fins que passa comptes amb el sheriff; Kotsuké no Suké, pervers funcionari japonès que tasta la glòria i la iniquitat del deshonor, i Hakim de Merv, un profeta emmascarat del Turquestan.

El millor de tot, però, és l'ús (o gairebé l'abús) del llenguatge que fa Borges. Qualsevol frase l'exprem fins a límits inimaginables, afegint-hi adjectius impensats i totalment enriquidors. Fa que ens aturem contínuament, que retornem a l'inici del paràgraf per poder copsar el seu esplendor. Rellegiries un cop i un altre, el plaer de la lectura portat al màxim.

Aquesta summa habilitat arriba al seu cim en un conte afegit que hi ha en el mateix volum: Hombre de la esquina rosada, una perla que puc dir sense embuts que potser és el millor conte que he llegit mai. Us convido a que el llegiu en aquest enllaç. Imperdible, un cop us acostumeu al joc del llenguatge, un tango literari. Us recomano, també, que aneu paladejant el vocabulari i les descripcions tan particulars que fa de l'ambient del "tinglao" o de la lluita amb navalles.

En fi, se m'acaben els elogis, tots merescuts. Properament intentaré la poesia de Borges. Un nou món.

3 comentaris:

Xenofílic ha dit...

Aquest llibre és brutal! Borges es mereix un lloc entre els més grans de la Literatura.

Dani ha dit...

Llegir Borges pot ser etern: tornes enrere, i tornes, i tornes, i tornes... Un geni, sí senyor.

La Martona ha dit...

Totalment d'acord!!És genial poder descobrir més racons i passadissos secrets a un conte de Borges cada cop que el llegeixes. És un llibre infinit!