Eraserhead

Moment de reviure clàssics en blanc i negre. Comencem.

Eraserhead (1977) és una inquietant obra de David Lynch. L'argument incideix en les banalitats i les penúries de la vida humana, extrapolats fins al paroxisme. Henry Spencer és un home feble i insegur, que viu en un ambient llòbrec d'una ciutat industrial qualsevol, on fa (se suposa) d'impressor, però en aquest moment està de vacances. Una delirant visita a la casa dels pares de la seva xicota fa que s'hi acabi casant, ja que ella està embarassada de... què? Un nadó força estrany, que neix tot seguit i no para de plorar quan es posa malalt, cosa que fa que la xicota de Henry abandoni la llar, a on havia anat a viure sense solució de continuïtat. Henry es troba sol amb aquell "fill", i a la vegada és seduït per una veïna massa atractiva per a ell. Per la nosa que li fa l'engendre, Henry decideix finalment... Bé, tant li fa. I és que fins aquí el mitjanament digerible de l'argument.

Sí, encara que costi imaginar, la resta d'elements, imatges, idees, etc. que van sorgint al film són molt més absurds. La majoria d'ells remeten a somnis o desitjos més o menys inconscients del protagonista, però costa (si és possible) distingir on arriba la imaginació del personatge d'on comença el malson i la follia.

Emmarcada en una època on s'explorava molt des de diverses arts el malestar d'una societat mecanitzada i aclapardora per a l'individu, i les evolucions del seu inconscient personal d'una forma fosca i inquietant (a la qual es van produir, per exemple, els millors àlbums de Pink Floyd i de la psicodèlia), moltes vegades ajudat per substàncies al·lucinògenes a l'hora de reproduir-ho, Eraserhead és una mena d'obre de culte del neosurrealisme.

Cal veure-la sense massa pretensions de descobrir-hi res més enllà del que els propis fantasmes us hi vulguin fer veure.

Això sí, en una atmosfera tranquil·la i desestressada. Si no, maleireu els ossos del pobre Lynch.

Mort a la Fenice

Quan hom tingui necessitat de desconnectar, amb novel·la negra de la bàsica, pot acudir a Donna Leon. Lluny de voler fer experiments insegurs, Leon s'aferra als tòpics del gènere, amb un inspector que porta una vida normal, familiar, i tot i així, ha de mirar de comprendre els viaranys més foscs de la natura humana per arribar a la resolució del cas que l'ocupa.
No he llegit més llibres de Donna Leon, i no sé si ho faré, però si la resta de llibres protagonitzats per Guido Brunetti són com aquest primer, de 1992, l'autora mostra bon ofici però poc art. Tirant de tòpics, el món de Brunetti té punts una mica fluixos per la seva pròpia tipicitat. Per exemple, el cap de Brunetti, un buròcrata curt de gambals i de vergonya, que no dubte a aprofitar-se dels èxits i la feina dels subordinats. Poc creïble, certament.
Leon és una americana fincada a Venècia. Això és en part un avantatge i en part un handicap. Com a estrangera (un foraster mai serà un venecià), veu la vida a la ciutat amb perspectiva. Però això mateix li impedeix absorbir tota l'essència de la vil·la ducal, envoltada de massa misteris per a l'estranger. Tot i així, Brunetti ens regala alguns passeigs interessants per la ciutat dels canals, passant per barris popular o pels palaus del Canal Grande. No deixa de ser interessant, però no aporta res nou.
En definitiva, una novel·la negra senzilla, lineal, on poc a poc els misteris es van aclarint, i que no trenca cap dels tòpics del gènere, amb un llenguatge planer que facilita la lectura. Intranscendent.

Ray Bradbury

Ha marxat, no sabem si cap a Mart o altres móns més llunyans, reals o imaginaris. Ens va ensenyar a pensar, a ser crítics i a pensar utopies possibles i perills molt vigents. Un dels grans mestres.

Per cert, si els llibres cremen a 451 Fº, a quina temperatura cremaran els e-books?

La Gavina

Un llibre difícil, aquest. Lluny de qualsevol mena d'acció narrativa, tota la història es limita a dos o tres espais que simplement serveixen per encabir-hi les doloroses reflexions dels personatges.
Marcat per la tragèdia, un alt funcionari del govern té la responsabilitat de redactar una declaració de guerra que es farà pública l'endemà. Ell, de fet, és com si ja no hi fos, després de la mort de la seva dona. Però això no li impedeix reflexionar sobre la importància de les paraules en la vida de mileres de persones i en l'esdevenir històric de les nacions.
Tanmateix, aquest moment crític es veu alterat inesperadament per l'aparició d'una enigmàtica jove que començarà a remoure antics sentiments i records punyents. Però aquest personatge, entrat per una porta lateral a la seva vida, anirà transmutant des del misteri: "qui és, què vol en realitat?", són les preguntes que planen sobre els sentiments que brollen inesperadament del nostre protagonista.
La tensió discursiva durant tota la nit és creixent, es va modulant contínuament, barreja sensacions contraposades i porta a reflexions allunyades de la racionalitat. I tanmateix, es deixa portar...

Bruce Springsteen

No defrauda. Amb 62 anys, el Boss va córrer ahir per l'escenari com si l'edat no comptés per a ell. L'Estadi Lluís Companys va respondre perfectament i es va entregar a la disposició d'en Bruce. Gairebé tres hores i mitja de ritme imparable.
El feeling amb el públic gairebé no calia ni que se'l treballés gaire, però sí que va fer ús de la seva enorme professionalitat per crear intenses complicitats.
Ell sap de les ganes de marxa del públic, però també de les dificultats socials que actualment colpegen la gent, i s'hi va referir amb fermesa i claredat. A més, va fer tots els parlaments en català, cosa que s'agreeix.
A banda de l'esperit rocker, va tenir moments per al sentimentalisme, recordant Clarence Clemons(Big Man) i Danny Federici, i també grans interpretacions de godspel i blues. Fins i tot un sentit homenatge a Donna Summer, que va morir ahir mateix.
En fi, una gran nit de rock de la mà d'un dels més grans.

L'encantadora de Florència

En l'art d'explicar històries, els asiàtics (així, en general) no tenen rival. Rushdie ens presenta en aquest llibre la història d'un personatge que té una història per explicar, però només la pot explicar a una persona.
En el viatge que ens és reconstruït poc a poc per diversos mitjans, es va desvetllant el secret de Mogor dell'amore, un florentí escèntric i seductor que arriba a la cort del Gran Mogol del segle XVI.
El llibre és interessant pel que suposa de xoc cultural, contraposició de mentalitats i moralitats, i desconeixements mutus, amb personatges complexos i enriquidors, començant per l'especialíssima psicologia del mateix mogol, que li crea no poques dificultats d'entendre's ell mateix, o les dels florentins de l'època dels Medici. Allà hi podem reconèixer molts personatges històrics que tenen un regust de llegendaris, però tant se val en un entorn on les pròpies entitats màgiques conviuen amb la natura més descarnada.
De tot plegat se'n destaca el refinament de la cort, i l'habilitat de l'autor de saber transmetre, més enllà de les formes de cada cultura, el substrat humà amb un gran coneixement de causa, recreant la forma de vida de diversos estractes socials sense que es noti un esbiaixament clar. El barroquisme de les formes també impregna el fons d'una història llarga, complexa i amb moltíssimes ramificacions, que captiva sense fer-se pesada, tot i que en algun moment sembla que el fil es perdi.
Rushdie entra amb bon peu en la meva llista personal d'autors de bon llegir.

The Avengers

Dubto que se'n pugui dir cultura, sinó més aviat entreteniment, pur i dur. Però el que no es pot negar és que és un bon espectacle. Una pel·lícula d'acció i d'evasió efectiva i efectista. La qüestió -eterna- és: és prou fidel al còmic original?

Els que hem viscut pràcticament tota la vida amb aquests herois del nostre panteó particular (segon pas de la introducció al món especialíssim del còmic, un cop superat el Capitán Trueno i abans d'arribar al còmic seriós, "per adults") no ens podem estar de valorar l'adaptació que el film en fa dels personatges de la Marvel:

• Captain America: no deixo de tenir la impressió que veiem un ninot de colors llampants molt ridícul, lluny d'aquell líder carismàtic de gran personalitat, capacitat estratègica, tècnica de combat, de mentalitat força "conservadora" (per dir-ho ras i curt) que tenim al còmic. Chris Evans no està a l'alçada. FAIL
• Ironman: sorprenentment passa a ser el principal protagonista, tot i que, personalment, el trobo el menys carismàtic dels personatges, potser per l'escassa implicació de  Robert Downey Jr. Ben adaptat, però.
• Thor: encara no li han trobat el punt. El personatge original ens aporta matisos que el guaperes d'en Chris Hemsworth està molt lluny de proporcionar-li. Cal evolucionar-lo, proporcionar-li la grandesa còsmica que no té al cinema.
• Hulk: aporta els millors moments d'humor del film, però no era això. Tècnicament ben fet, Mark Ruffalo no ens recorda en absolut el dr. Bruce Banner del còmic, i tampoc fa gens creïble el seu personatge. FAIL
• Black Widow: l'adaptació de  Scarlett Johansson és fantàstica, dóna un toc brillant a les seves escenes d'una manera brutal. Gran troballa.
• Hawkeye: el personatge del còmic ja va ser poc reeixit, ple de conflictes i sense el carisma de tots els altres. Tanmateix,  Jeremy Renner ens el simplifica i en fa un personatge d'acció gens menyspreable. Ben assolit, doncs.
• Loki: trist que els "dolents" d'aquest tipus de pel·lícules segueixin essent tan patètics. Els esforços interpretatius de  Tom Hiddleston no arriben més que a fer llàstima. FAIL

La resta (Samuel L. Jackson, Gwyneth Paltrow, Cobie Smulders...) no deixen de ser comparses eficients, per bastir mínimament la realitat al voltant del grup.

Ara bé, cal dir amb tota seguretat que és la millor de les pel·lícules de superherois que ha fet fins ara la Marvel, cosa que ens fa pensar que encara hi ha molt marge de millora. Tot i que comença de forma força fluixa (per quins set sous Loki ha de fugir al damunt d'un pick-up??!!), l'assalt a l'helicarrier i la mitja hora final són d'una espectacularitat abassegadora. Anem pel bon camí tècnic i des del punt de vista de l'espectacle.

De totes maneres, no puc evitar sentir una certa enveja dels que se la poden mirar de forma "neta", sense els meus prejudicis antics. És clar que, llavors, ni m'hauria plantejat veure-la.  ;-)

La interpretació del crim

Crec que Jed Rubenfeld va fer una (de tantes) biografies de Sigmund Freud. Això li val per agafar un d'aquells episodis menys coneguts (el viatge a New York que va fer el 1909 en companyia de Sándor Ferenczi i Carl G. Jung) i construir-hi una novel·la negra al seu voltant.
No deixo de pensar que la idea té la seva gràcia. D'una banda, l'obra serveix per donar una mica de divulgació (si és que li cal) a la teoria psicoanalítica, tot veient les dificultats que va haver de superar per al seu desembarcament americà, i a la coneguda disensió de Freud amb el seu principal deixeble, Jung, que va tenir les conseqüències de tots conegudes. D'altra banda, la incursió en una història policíaca, amb assassinats truculents, conxorxes misterioses, perversions de l'alta societat novaiorquesa, ens facilita la digestió de tot plegat i possibilita un cert ritme, acció i misteri.
Tanmateix, el resultat final, però, falla. En una bona recreació de la societat i costums de la Nova York de principis del XX, hi apareixen uns personatges molt més pertinents a la dècada dels 90 que a aquella que pretén retratar. Actituds poc creïbles, relacions que no es van poder portar a terme fins molt temps després, instints professionals fora de lloc en aquelles estructures arcàiques... tot fa que tinguem la impressió d'assistir més a un projecte de guió cinematogràfic per tal de fer una pel·lícula digerible per al gran públic actual.
 El misteri tampoc no és res de l'altre món. Evidentment, tampoc el desvetllarem aquí, però aquells misteris pretesament irresolubles que donen emoció a les primeres pàgines del llibre, al final resulten tenir solucions poc imaginatives. Grans i misterioses conxorxes de poderosos personatges, resulten no ser ni tan grans ni tan poderosos.
D'altra banda, un Freud que té més de màgic omniscient que de psicoanalista, un deixeble americà -el doctor Younger, personatge principal- que és bàsicament la justificació americana de l'heroi propi i que és capaç de donar el seu propi estil, poc respectuós amb els plantejaments originals, o bé el detectiu Littlemore de la policia, però que sembla que actuï per compte propi, heroi d'acció de caire totalment modern, capaç de saltar-se protocols i sortir sorprenent indemne de les situacions més arriscades... tot això resta credibilitat i originalitat al plantejament inicial.
Així, només és recomanable per a qui vulgui passar una estoneta divertida, sense gaire més pretensions.
Salut!

Earl Scruggs

Un adéu al gran mestre del banjo, ai carai.

Intouchable

Una nova comèdia francesa ens arriba per tocar-nos la fibra sensible. I de fet ho aconsegueix.
S'agraeix en aquestes èpoques de males notícies tenir un break d'aquest estil, que et faci pensar per un moment que la bondat de les persones sempre emegeix per difícils que siguin les circumstàncies, i que aquesta bondat omnímoda fa que persones de móns diferents, radicalment diferenciats, puguin entendre's a la perfecció, connectar amb tota la profunditat que aporta la puresa dels sentiments.

Llàstima que tot s'acabi quan surts de la sala del cinema.

Pel que fa a la pel·lícula, presenta una realització polida, agradable, sense patinades importants. Es podrien haver estalviat algun personatge poc creïble a l'estil americà (la majordona, per exemple), però tot es fa a fi de provocar el somriure i la complicitat de l'espectador.
 
L'enorme expressivitat d'Omar Sy, amb un somriure senzillament escandalós, una forma de ballar encisadora, i un treballat comportament gestual propi dels banlieus, contrasta volgudament amb la subtilesa de François Cruzet (o era Dustin Hoffman?), reclòs al seu propi cos, però parlant a crits en cada mirada.

En resum, una bona opció per anar a passar una bona estona. I poc més.