El cementiri de Praga

Tot i que el llançament es va fer amb tots els ingredients d'un fenomen editorial, avui dia és difícil fabricar-ne un davant un mercat tan heterogeni i canviant. No sé si ha cobert les expectatives, però la novel·la d'Eco sembla que no ha arribat als nivells d'èxit desitjat.


I això no vol dir que no sigui un bon llibre, ni de bon tros. De fet, la complexitat dels arguments de fons estan conduïda per una estructura narrativa àgil, propera a la novel·la d'aventures, però amb un gran pòsit d'ironia (que no cinisme) en la forma d'entendre els grans esdeveniments del darrer terç del Segle XIX, un període convuls, ple d'intrigues i grans pugnes que marcaria la fesomia i les interrelacions de l'Europa del Segle XX.


D'entrada, l'autor ens retrata el personatge principal, el Capità Simonini, fil conductor a través de la Història, com una persona d'estructura mental feble, molt influenciable pels principals prejudicis i corpus argumentals que fan créixer els tòpics negatius sobre diversos col·lectius que formen les dianes a les quals abocar les frustracions col·lectives dels grups dominants. Entre aquells s'inclouen els jueus, els maçons, els jesuïtes, però també els italians, els rusos, els francesos, els anglesos, les dones, els capellans... Tots ells són descrits sense manies com a conspiradors, corruptes, maniàtics, pervertits i vés a saber quantes coses més.

Però Simonini no tan sols serveix per posar damunt la taula el ventall de prejudicis de l'època, sinó que ens el col·loca al rerefons de les maniobres més truculentes i perverses dels grans poders d'una Europa que es veu abocada a la fi dels Imperis. A causa de la seva habilitat com a falsificador, és utilitzat per a elaborar documents d'una importància cabdal per a desfermar moviments justificats de repressió i anul·lació de l'adversari en un tauler d'escacs geopolític impressionant. Des dels Protocols dels Savis de Sió fins a l'esclat del cas Dreyfus, Simonini és utilitzat pels principals serveis secrets de les grans potències, amb intencions molts cops antagòniques, sense saber, al capdavall, a qui estava servint en realitat, sovint contra la seva pròpia voluntat, enmig de xantatges i amenaces.

Embolicant més la troca, i per dotar l'obra d'un caire més literari que la simple novel·la històrica, el misteri de la possible doble personalitat del personatge, que es comunica amb ell mateix sense acabar d'entendre la seva pròpia realitat, ens introdueix en els tortuosos averanys de la psicosi que complica tot l'entramat de conxorxes i assassinats.

En definitiva, de com es mouen les clavagueres del poder (metaforitzades en les clavagueres de Paris), on s'amaguen enganys i cadàvers, del patiment personal per frustracions, manipulacions i repressions que estan en el substracte de la nostra cultura i història judeocristiana.