El secreto de sus ojos

Ja he dit moltes vegades que, per a mi, el gran secret d'una pel·lícula està en el seu guió. Un guió ben fet farà que la pel·lícula, més enllà d'impactar, sigui recordada i apreciada. És intemporal. En canvi, la pel·lícula que va fluixa en aquest aspecte, amb un guió descuidat, pobre o desequilibrat, farà fracassar tot l'esforç tècnic o interpretatiu que pugui tenir al darrere, per molt espectacular que sigui. El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009) és un clar exemple de la primera opció.

Aquest film argentí va aconseguir l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a l'última Gala. Tot i la innegable submissió al localisme (deliciós, d'altra banda) i a una direcció artística, interpretacions i ambientació genys menyspreable, penso que va ser el guió -tal com deia al principi- que en va fer una bona pel·lícula. Diàlegs rics i punyents, personatges vulnerables, amb les seves debilitats molt evidents, entranyables. Un ritme adequat, amb pauses narratives ben localitzades, sense trencar la cadència, sense voler impactar amb acció innecessària. Humor, sentiments, passions, dolor... Aborda sense enfalegar temes molt humans, elements que justifiquen els esdeveniments.

El títol (El secreto de sus ojos) al·ludeix a diverses facetes de la història. Es troba en la teoria de bar que el protagonista fa sobre les relacions humanes. Ens explica Campanella, a partir d'una novel·la d'Eduardo Sachieri, la permanència d'una obsessió, un misteri (no tan gran, de fet) que roman al calaix dels assumptes pendents d'un oficial d'un jutjat penal, no el calaix professional, sinó a un nivell bàsicament particular, personal. El moment de la jubilació li serveix per rependre allò que va quedar en suspens el 1974, 25 anys abans, i que va acabar com un fracàs del sistema i, de retruc, de les persones que el conformen. A partir de flashbacks empesos per la tasca d'escriure una improbable novel·la, Benjamín Expósito, l'oficial en qüestió, reviu aquells moments, el cas d'un assassinat que va haver d'investigar, amb una dedicació més enllà del deure professional i que tocava els seus límits com a persona. Enmig de tot això, les relacions mai desenvolupades, les que mai van explotar, tonen a portar-li sentiments silenciats. El passat pendent. El fracàs personal que espera l'última batalla per revertir-se.

No us explico els detalls, perquè és bo anar-los assaborint. Això sí, us deixo la brillant escena de l'estadi d'Huracan, prodigi de la tecnologia actual, d'un pla-seqüència impressionant de gairebé 4 o 5 minuts (aquí només hi ha el primer minut i mig) que ens recorda algunes baixades de càmara a les coves dels orcs de El Senyor dels Anells. Ho dic per la tecnologia emprada ;-)