City of Life and Death

Esperava una pel·lícula dura. I realment ho és, però no tant. Ambientada a la segona guerra sino-japonesa, les escenes bèl·liques són més aviat combats aïllats per representar la duresa de l'ocupació japonesa de la ciutat de Nanking (l'actual Nanjing), llavors capital de la Xina, el desembre de 1937.
En realitat, la pel·lícula ens parla d'una ocupació, de la destrucció que comporta, no tan sols a nivell urbanístic i de vides humanes (es calcula que hi van morir unes 300.000 persones), sinó principalment de la destrucció de la humanitat, dels conceptes bàsics que ens fan persones.
Els mesos següents a l'ocupació van ser un seguit de matances i d'aniquil·lacions, que surten al film amb molta cruesa, però el missatge de l'obra es centra en la frase final: "de vegades és més difícil seguir vivint que morir".
Tècnicament està molt ben realitzada. Les escenes de combats tenen aquella impressió de caos, dolor i violència límit que ja va inaugurar Spielberg amb el primer quart d'hora de "Saving Private Ryan". Gairebé pots sentir el dolor físic dels protagonistes mentre les bales xiulen al seu voltant, tot esperant el moment en que seran tocats.
D'altra banda, els personatges recreats són paradigmes de les diverses posicions que es poden ocupar davant la tragèdia: per part dels soldats i oficials japonesos, en un contínuum que va des de la freda crueltat i misèria moral absoluta, fins a la consternació, el shock que suposa contemplar i participar en tot allò que ens fa perdre la categoria d'éssers humans. De la banda dels xinesos, l'heroïsme tràgic, la rendició absoluta als designis del destí, o l'intent desesperat de salvar el propi i petit món, encara que suposi la traïció i l'abandonament dels teus. Els personatges estrangers (un diplomàtic nazi que fa l'humanament possible per salvar vides, o els americans que, tot i estar-ne una mica al marge, ajuden en un moment donat dintre les seves escasses possibilitats), donen el contrapunt necessari per tal de fer la història alguna cosa més que un seguit de massacres i brutalitats.
Lu Chuan aconsegueix una brillant recreació de l'ambient viscut, que no és res més que el retrat de la depravació de qualsevol guerra, de la destrucció de les persones més enllà de la mort.