Tinc una certa debilitat per les històries de Jacques Tardi, autor d'obres tan especials com Les Aventures extraordinaires d'Adèle Blanc-Sec (Casterman, 1976-1998), o aquell gènere negre tan ben treballat en la recreació de l'investigador privat Nestor Burma, del novelista Léo Malet.No obstant, l'àlbum que ressenyo avui (finalitzat al 1993 i editat en castellà per Norma al 2000 i 2009) és d'aquells que impacten de debò. Tardi ens retrata la realitat quotidiana de la pitjor de les guerres (La Gran). En les petites històries que hi trobem no hi ha heroïsme, no hi ha patriotisme o valentia. Només hi ha por, desolació, desesperança. Sense cap protagonista especial, es van succeïnt petits flaixos d'allò que els succeïa als soldats francesos (de fet, podrien haver estat els alemanys o qualsevol altre nacionalitat) en la seva vivència a les trinxeres. No hi ha grandiositat, només misèria humana.
Els retrats són clars i punyents, i els breus episodis ens remeten als escenaris de la pel·lícula Paths of Glory, de Kubrick (de fet, una de les històries relata els mateixos fets), però de forma encara més crua i realista.
Personalment, fins ara no he llegit un millor al·legat antibel·licista que aquesta obra de Tardi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada