Ai, Amenábar, Amenábar...La idea era fer una súperproducció a l'espanyola, demostrar que el cinema del país veí havia superat definitivament la tradició de les espanyolades (encara mantinguda tossudament per Almodóvar, a qui no sé com ningú li veu el "glamour" per enlloc). Bé, si aquest era l'objectiu, crec que s'ha aconseguit.
Ara bé, com a súperproducció... encara li falta una mica, la veritat. Dóna tota la impressió d'anar curt d'armilla (vull dir de pressupost), cosa que no s'arregla amb el treball informàtic i amb unes quantes imatges de Google Earth.
L'elecció del tema és molt bona: el xoc entre creences i la voluntat d'anul·lació dels rivals, la recerca de la veritat científica pura i dura, intentant el·ludir els prejudicis o idees preconcebudes que ens limitin el marc de comprensió, la lluita pel poder utilitzant qualsevol estratègia... El marc, incomparable: l'Alexandria decadent que representa la fi de l'Imperi Romà. El personatge principal, impactant i estimulant: Hipàtia és (continua essent) un misteri històric, un referent mític per la seva pròpia existència enmig d'un escenari tan poc favorable a l'aparició d'una dona... científica (filòsofa, perdó).
Partint d'aquestes bases, la pel·lícula ja val la pena. Però l'escassetat de recursos es fa sentir. Les multituds no ho són tant. La ciutat queda reduïda a un parell de racons d'un poblet mediterrani. Els personatges són quatre, mal comptats...
Pel que fa al guió, a mi em van fallar algunes qüestions: només cal un parell de paraules i tota una gernació es mobilitza de cop per matar els que fins llavors havien estat els seus veïns en un clima prou pacífic. No es nota una crispació o separació dràstica de la població que deixés anar espurnes d'odi. Aquest apareix de forma força imprevista. A més, els líders solen ser estrategues molt ineptes: engeguen accions contra els rivals sense comptar amb la reacció d'aquells, amb la qual cosa sovint els surt la broma molt cara. En tres ocasions ho veiem de forma sorprenent.
La Raquel Weisz, per la seva part, guapíssima, com sempre. Però potser li falta una mica de força per al personatge, que no té el carisma que se li suposa. Crec que s'hauria hagut d'aprofitar una mica més això. Sovint se la veu perduda i superada pels esdeveniments. Ja que el personatge històric ens ofereix un ventall tan ampli per la poca informació que en queda, Amenábar hauria d'haver-ho aprofitat una mica més.
La resta dels actors, passables. Max Minghella, en especial, en el paper de Davus, l'esclau, està molt poc expressiu, li costa transmetre emocions, ni que sigui una mica. La seva evolució personal no la veiem en el seu rostre, la seva gesticulació, la seva figura... La resta compleixen, més o menys.
Total, un aprovat per Amenábar, tot lamentant que no hagi aprofitat l'ocasió per fer alguna cosa més... gran.
3 comentaris:
Molt bé Jordi.
Jo també hi volia fer un comentari,perquè és una pel.lícula que val la pena i de la que en pots fer dues i tres lectures. Per començar tot i estar d'acord amb tu, que alguns aspectes cinematogràfics queden curts, jo l'avaluaria amb un notable. Crec que el guió està molt ben plantejat en relació a la història que es vol explicar, la contraposició de creences fonamentalistes, representades en les religions i la manera d'abordar el coneixement amb un mètode obert analític, que seria la filosofia en el seu moment i avui mètode científic. El diàleg clau del film és el que tenen Hipàtia i el seu antic alumne "Sinesio" quan ja és bisbe, on ell la intenta convencer que les creences mútues són molt semblants i ella li respon, -jo puc dubtar de les meves creences i tu no!-
Una pel.lícula ideològica, segons els opinadors cristians? Certament, contra els fonamentalismes i les veritats absolutes provinents d'alguna il.luminació
Estic totalment d'acord: l'enfrontament entre creences dogmàtiques i la contraposició amb la recerca de la veritat que fa la Hipàtia des de la filosofia (força empírica, tot cal dir-ho) és la clau de la pel·lícula, el seu punt fort.
No obstant, a mi el que em va fallar una mica va ser la posada en escena, la plasmació en una història cinematogràfica a la qual li manca una mica de (com dirien els francesos) grandeur.
Per cert, responent a la teva pregunta, crec que en el fons sí que és una pel·lícula amb una orientació ideològica clara, de desemmascarament dels dogmes, de defensa de la mentalitat oberta i la disposició a estar equivocat. De tant en tant, cal que algú ens ho recordi.
Publica un comentari a l'entrada