Tango

Quan hom passeja per San Telmo, a Buenos Aires, la brutal immersió en la cultura tanguera et pot deixar aclaparat. Malgrat el pas del temps, malgrat la imposició de les modes pròpies i foranies, la passió pel Tango continua viva en aquells carrers al voltant de la Plaza Dorrego, en els Cafetins, en els teatres, sales de festes i en el propi carrer.

Ja ha passat prou temps des de l’època gloriosa del Tango com perquè el puguem considerar simplement un estil passat de moda (amb el component despectiu que això comporta) i puguem veure en perspectiva la seva història i la importància que va tenir, quin paper juga en la història musical. Va néixer a la segona meitat del S.XIX amb el desordre social tan gran provocat per una de les migracions més massives de la història: el Río de la Plata va quintuplicar en pocs anys la seva població, que es va establir en gran part a Buenos Aires i Montevideo. Allà, l’ambient portuari (“porteño”), marcat pels prostíbuls ("lo de la china"), els negocis bruts i la violència a flor de pell, va servir d’amalgama de les passions més primàriament humanes, en la barreja dels desposseïts provinents de tots els racons del planeta, que fugien de les guerres, la misèria i els desastres. D’allà havia de sortir alguna cosa especial, i aquesta cosa va ser el Tango, que va començar a agafar rellevància a partir del 1900.

Musicalment, va agafar essències molt diverses, des de la rumba, l’havanera, la jota o la tuna. És un exemple clàssic de mestissatge, però el seu ritme és únic i inconfusible. Va adoptar per instrument identitari el bandoneó, procedent d’Alemanya, pel seu so semblant a una queixa (el rezongo). I el ball... El ball va ser considerat immediatament per les institucions tradicionals i benpensants d’Europa com una indecència impròpia que calia prohibir. Podríem considerar que la dansa dels cossos arrapats es transmeten mutus missatges de desig. No obstant, el ball del Tango té molts elements de seducció bàsicament, intrínsecament, masculina: la passió a través de la possessió, del control del partenaire, dels moviments enèrgics i impulsius.



Malgrat tot, jo volia sobretot parlar de les lletres. El que va començar com una música-ball, va passar a incorporar lletres adients a la seva condició original. Aquestes històries estaven farcides de dolor, desesperació, fracàs, desamor. En definitiva, els components més genuïns de la tragèdia humana, les emocions més punyents, la desesperació més amargant. En tota aquest brou hi ha un element més que li aporta genuïnitat: el lunfardo. En moltes de les lletres hi trobem mots i expressions propis d’aquesta parla portenya, barreja de mil idiomes que convivien en aquell entorn.


Tot i que es va intentar prohibir la presència del lunfardo en els tangos en diverses ocasions, la realitat sol imposar-se tossudament a les mentalitats estretes. M’agrada sentir el lament de l’home que ha perdut l’esperança, el dolor fet poesia com només els argentins saben fer. El pas del temps que tant s’emporta el que més estimem com suavitza les ferides més sagnants. La nostàlgia de l’origen més primari: el barri (arrabal), la mare, els primers amors... Per cert, si algú té problemes amb el lunfardo, que no pateixi: tinc un diccionari.

Evidentment, el gran mestre, la icona mundial d’aquesta tragèdia feta cançó, va ser Carlos Gardel. Amb el seu repertori clàssic, que tots coneixem des de petits, abordava tots aquests temes d’una forma magistral, i va elevar el Tango a nivell mundial. Eren les dècades dels anys 1920 i 1930. En aquestes peces abocava una personalitat tendent a la malenconia que lligava plenament amb tot l’ambient tanguero. Posteriorment a Gardel, que va morir prematurament en accident d’avió a major glòria de la seva llegenda, van venir altres grans mestres que constituïen la vella guàrdia del Tango, les grans orquestres que van ubicar-lo definitivament en els cabarets del centre de la ciutat (recordem que era una música arrabalera, menystinguda per les classes dominants). Després, arribarien les renovacions d'Astor Piazzola als anys 60 i 70, i les fusions amb altres estils (jazz, rock, música electrònica...) que existeixen actualment.

En fi, que si algú vol saber ben bé quina és l’essència del Tango, llegeixi aquesta meravellosa composició que interpretava com ningú Julio Sosa, el Varón del Tango, en una nova versió de La Cumparsita:

Pido permiso, señores,
que este tango... este tango habla por mi.
Y mi voz entre sus sones dirá...
dirá por qué canto así.

Porque cuando pibe,
porque cuando pibe me acunaba en tangos
la canción materna pa' llamar el sueño,
y escuché el rezongo de los bandoneones
bajo el emparrado de mi patio viejo.

Porque vi el desfile de las inclemencias
con mis pobres ojos llorosos y abiertos,
y en la triste pieza de mis buenos viejos
cantó la pobreza su canción de invierno.

¡Y yo me hice en tangos!
Me fui modelando en barro, en miseria,
en las amarguras que da la pobreza.
En llantos de madre,
en la rebeldía del que es fuerte
y tiene que cruzar los brazos
cuando el hambre viene.

Y yo me hice en tangos porque...
Porque el tango es macho!!
Porque el tango es fuerte!!
Tiene olor a vida.
Tiene gusto... a muerte.

Porque quise mucho, y porque me engañaron.
Y pasé la vida masticando sueños.
Porque soy un árbol que nunca dio frutos,
porque soy un perro que no tiene dueño.

Porque tengo odios que nunca los digo.
Porque cuando quiero...
Ja!! ¡porque cuando quiero me desangro en besos!
Porque quise mucho, y no me han querido.
Por eso canto tan triste... !por eso!


Per si voleu, podem encetar una mica de debat sobre el component masclista inherent al Tango, de la vigència o no d'aquests sentiments masculins, etc.