Easy Rider

És bo fer de vegades un repàs a fites importants de la nostra cultura contemporània, ara que, després d'unes dècades, n'hem vist els efectes i la línea que s'ha seguit.
Evidentment, Easy Rider és un d'aquests punts d'inflexió, i no tan sols en el món del cinema. Va ser un referent absolut a principis dels 70, pel missatge contracultural que recollia de l'efesvercent moviment hippy, amb la inclusió de l'experimentació personal amb tot tipus de drogues com a element indissociat de la llibertat individual. També va iniciar un nou gènere cinematogràfic, el road-movie en moto que facilita el guionista a introduir la successió de personatges i la contraposició d'ambients, com a eina per engegar un manifest socialment crític. Així, la Harley Davidson passa a ser una nova icona emblemàtica de la rebel·lia.
La història és simple: dos companys, que han fet un bon grapat de calers amb una reeixida compra-venda de drogues, s'embarquen en un viatge per carretera en les seves motos i amb l'únic equipatge de la seva llibertat, per arribar al seu particular El Dorado: les festes del Mardi Gras a New Orleans, sense cap altre horitzó vital que aquell emblemàtic hedonisme. Pel camí es van creuant amb les diverses cares de la societat americana de l'època: la comuna hippy, el trionfador però insatisfet fill de bona família, la mentalitat més radicalment conservadora de l'Amèrica rural...
Com a pel·lícula, els 42 anys que ens separen de la seva estrena es fan evidents d'entrada en el disseny de producció i, sobretot, en les tècniques de muntatge. Alguns recursos experimentals que fa servir per a la transició entre escenes són poc efectius o directament desencertats, i han estat descartats en l'ortodoxia actual, per la qual cosa no podem més que fer un condescendent somriure en detectar aquells intents fallits de ser "innovadors". Tanmateix, alguna escena, com ara el "viatge" psicodèlic final amb les prostitutes de New Orleans val la pena pel que té de realment autèntic, amb iconografies properes al surrealisme i deliris descontrolats que provoquen reaccions emocionals intenses.
Els diàlegs, a voltes, són poc articulats, fruit d'improvisacions que aporten naturalitat però també una sensació de producte poc elaborat. La banda sonora, per la seva banda, és excel·lent, i forma part del paisatge humà i del context ideològic del film. Per això ha perdurat sense tant desgast com la resta.
Els personatges estan molt ben construïts: la sobrietat i serenor d'un observador Wyatt (Peter Fonda), que va aprenent de tot allò que es troba pel camí, es contraposa amb l'impulsiu i irreflexiu Billy (Dennis Hopper), però la complicitat entre ambdós és absoluta i no li calen paraules. Cal esmentar, evidentment, l'interessant paper d'un novell Jack Nicholson, molt per sobre de la resta, que exemplifica el personatge que, estant dintre el sistema, n'és absolutament crític, però no acaba de decidir-se a oposar-s'hi fontalment i escenificar un trencament total.
Un dels punts més interessants és quan Wyatt li diu, just abans de dormir, a un Billy eufòric que expressa l'alegria per haver assolit l'èxit d'haver-se convertit en rics i retirar-se a Florida: "We blew it" (aprox. "l'hem fotut"), lacònica frase que aquest no entén i que aporta importants dubtes a l'espectador. I és que el Mardi Gras no és un objectiu en ell mateix. S'endevina el final del camí.
De fet, un breu monòleg de Jack Nicholson sobre la llibertat individual, davant del foc nocturn, resumeix absolutament el missatge de la pel·lícula:

Oh, yeah, that's right. That's what's it's all about, all right. But talkin' about it and bein' it, that's two different things. I mean, it's real hard to be free when you are bought and sold in the marketplace. Of course, don't ever tell anybody that they're not free, 'cause then they're gonna get real busy killin' and maimin' to prove to you that they are. Oh, yeah, they're gonna talk to you, and talk to you, and talk to you about individual freedom. But they see a free individual, it's gonna scare 'em. (Oh, sí, és cert. D'això és del que es tracta tot això, d'acord. Però parlar d'ella (la llibertat) i ser-ho (lliure), són dues coses diferents. Vull dir, és molt difícil ser lliure quan et compren i et venen al mercat. Per descomptat, mai li diguis a ningú que no és lliure, perquè llavors estaran realment molt ocupats matant i mutilant per demostrar-te que ho són. Oh, sí, ells et parlaran, i et parlaran, i et parlaran sobre la llibertat individual. Però si veuen un individu lliure, això els espanta).

D'una gran vigència, oi?

Francisco Solano López

Certament, a molts (especialment als qui no són molt aficionats als còmics), aquest nom no els dirà massa res. Però va donar forma a una de les històries comiqueres més llegendàries del S.XX, "El Eternauta" (1957), tot un referent i pal de paller del còmic argentí.

La seva tècnica no és que fos la més revolucionària ni que excel·lís en virtuosisme, però sí que era efectiu i d'un realisme cru per a l'època. Aquesta matinada s'ha mort.

Gràcies per tot!

Magia contra la impostura - Midnight in Paris (a La Poma Daurada)

La poma daurada: Magia contra la impostura - Midnight in Paris, de ...: "Si teméis al cambio, no vayáis a verla. Midnight in Paris es de aquellas películas que, en el clima propicio a la reflexión (como estos d..."

Fantàstica aportació al deliciós blog "La poma daurada". Ets un crack, Eva!

Amy Winehouse

Amy Winehouse 

El blues sona avui més trist que mai

Lucien Freud

Mor Lucian Freud, el pintor de la carn. Un dels grans.

Sempre dol, la desaparició dels creadors.

L'última trobada

A “L’última trobada”, l’escriptor hongarès Sándor Márai ens relata el retrobament de dos grans amics que havien compartit la seva joventut en els grans dies de l’Imperi Austrohongarès, relació que es va veure bruscament interrompuda per la fugida d’un d’ells. Quaranta-un anys després, el fugitiu reapareix iha d'afrontar els retrets de qui l'ha estat esperant.

Bàsicament es tracta d’un monòleg, en què el General, un noble que viu aïllat en la seva propietat de terratinent al peu dels Càrpats aboca literalment a en Konrád, el seu íntim amic, tot allò que ha anat elaborant durant aquests quaranta-un anys i que no ha pogut compartir amb ningú. Els perfils del General i de Konrád no poden ser més diversos: l’ànima marcial i amb l’honor com a principal divisa del primer, es veu contraposada (i, de fet, complementada) per Konrád, d’origen humil, amb inclinacions artístiques soterrades, que fa de la carrera militar la sortida evident cap a un progrés social assegurat. Tanmateix, el discurs del General durant una nit intensa, ens anirà desvetllant els motius de la fugida precipitada d’aquell, com inicia una nova vida als tròpics, on farà fortuna, i on troba el retir buscat d’allò que el va empènyer a marxar. Tant lluny com fos possible.

Amb un format proper a l’obra teatral, l’obra ens parla de l’amistat, de la fidelitat, de l’honor, de la valentia... valors que es troben en crisi en un moment en què l’Imperi s’esmicola, i un nou ordre substitueix el passat vuitcentista. El General es manté al marge dels canvis amb un aïllament que ha volgut mantenir fins a tenir l’oportunitat de retrobar-se amb el seu amic. Konrád, per la seva banda, no volia acabar la vida sense retornar, ja vell, a l’escenari on va viure la plenitud i respondre pel que va succeir.

Un molt bon llibre on els silencis són, al capdavall, tan transcendents com les paraules.

"Nèmesi", de Philip Roth

Del primer llibre de Roth que vaig llegir no en vaig poder més que fer una ressenya boníssima. Tant que vaig seguir pendent d'agafar-ne un altre com més aviat millor per veure si confirmava les meves impressions tan favorables.

I vet aquí que sí. Roth és actualment un dels meus escriptors actuals preferits. I ho és per com descriu, dissecciona i transcriu la realitat, amb un llenguatge directe, sense excessives floritures però amb profundes capbussades en el funcionament íntim de les persones.

En aquest cas, Philip Roth ens exposa uns tràgics fets derivats d'una epidèmia de pòlio que es va esdevenir a la ciutat de Newark l'estiu de 1944. Un jove sa i atlètic, tocat pel fet que un problema visual li impedeix allistar-se per anar a lluitar a Europa, fa de monitor d'esplai del barri jueu de la ciutat. La seva situació personal, amb tot de cara, comença a fer aigües quan apareixen els primers casos entre la mainada que té al seu càrrec.

Podem seguir el procés d'autorres-ponsabilització, que porta a la culpa, la dependència de les relacions emocionals d'un noi que ha tingut una infància complicada però que té un íntim complexe de culpa per com les coses semblen anar per bon camí, i s'aferra a la autodisciplina i la responsabilitat exacerbada per conduir les seves decisions, que a voltes el portaran a finals imprevistos.

És engrescador seguir el fil dels aconteixements, que a voltes semblen descontrolats i a voltes certament exagerats. El narrador és un dels nois supervivents d'aquella epidèmia, que Roth ens descriu amb cruesa i claretat, tant des d'un punt de vista mèdic com, sobretot, humà i social.

Un nou vot positiu per aquest escriptor que encara ens ha de donar moltes hores de plaent lectura.

Assassins sense rostre

Petita (i ràpida) incursió al món de Henning Mankell. La lectura d’aquesta aventura de l’inspector Kurt Wallander, “Assassins sense rostre”, m’ha suposat la introducció en el món que tan clarament ens havia exposat en Pere fa temps.

L’obra en si és simplement un cas de doble assassinat en una zona rural de Suècia. Com és previsible, la investigació comporta nombroses dificultats, sospites falses, pistes poc clares, i amb implicacions amb d’altres qüestions més serioses com és el creixent sentiment xenòfob al país. Barrejat amb tot plegat, un personatge principal proper, transparent, amb virtuts i defectes molt humans, i una dedicació pràcticament obsessiva cap a la seva feina, que porta a terme de forma tan brillant com desastrosa és la seva vida familiar. Un clàssic en el gènere negre.

La prosa de Mankell és àgil i directa. Sense concessions a la floritura, va per feina. No hi ha profundes reflexions, ni descripcions farragoses de paisatges o persones. Contínuament es van succeint els esdeveniments, sense períodes de transició ni una creació de clima que desemboqui en desenllaços definitius. Més o menys previsibles, aquests esdeveniments apareixen de sobte, sense preparació. Són fets directes, tal com es van produint. Les proves del cas van apareixent poc a poc i les has de tenir sempre presents per tal de poder intuir el desenllaç de tot plegat. Però no hi cerqueu misteris complexos o dilemes irresolubles. En tot cas, Wallander apareix com un paradigma de la fi d’una època, un home amb ancoratges en esquemes antics que es veuen superats pels canvis dels temps que vivim. Tanmateix, la pinzellada queda en això, un simple apunt sobre el que hi ha de reflexionar personalment el propi lector.

Clar i directe, Mankell ens guia per una història simple amb les dosis adequades d’acció, sexe, problemes personals i dedicació vocacional a la tasca policíaca. Bona lectura per a l’estiu. Fresca i agradable.

1Q84

Aprofitant que li van concedir el Premi Internacional Catalunya l'altre dia, farem un petit comentari de l'última obra de Murakami.

1Q84 (de fet, els llibres 1 i 2, ja que diuen que el 3 sortirà a la tardor) és un bon llibre, molt ben construït, entretingut, que combina diferents elements amb habilitat. En destaca la desenvolupada capacitat de Murakami de fer llargues, llarguíssimes i detallades descripcions de l'entorn. També dóna moltes voltes a tot: els dubtes, misteris, pors, interrogants, decisions... són repetits de mil i una formes, abastant totes les possibilitats existents al mateix moment que se li van ocorrent al lector. Amb això aconsegueix que et facis la història molt teva.

Però també aconsegueix allargar-la excessivament. La veritat és que les 780 pàgines d'aquest volum doble podrien haver estat 400 sense massa problema, amb una mica més de ritme. Però així és més atractiu per aquells a qui els agrada capbussar-se en el llenguatge.

L'estructura recrea fidelment la que ja va fer servir a Kafka a la platja. Dues històries alternants i gairebé paral·leles que van confluint lentament i que, indefectiblement, s'han de trobar. Poc a poc anem coneixent secrets del passat: com el passat ha fet els personatges com són ara mateix.

Els personatges... doncs sí, també semblen petites variacions dels anteriors: Tengo és en certa mesura un Kafka madurat. I l'Aomame no tant, aporta algunes coses diferents, però a la qual sembla que li hagis de posar en tot moment el rostre de la Lisbeth Salander (amb trets asiàtics, és clar).

En l'elaboració, Murakami hi ha posat els ingredients habituals per fer-ne un llibre d'èxit: personatges torturats, assassinats, elements màgics, sectes estranyes, sexe força explícit i un punt pervers, amor etern... i la seva irreparable tendència a col·locar els ja sabuts discos clàssics de jazz! Aquest home no té perdó! Bé, en tot cas se li pot tenir en compte que ho intenta compensar fent alguna petita incursió a la música clàssica més especialitzada.

Penso que no passarà a la història de la literatura, però se'l pot qualificar de bon llibre pel que té de bon llegir, de saber copsar l'atenció i mantenir vius els principals interrogants durant la major part del trajecte literari. Recomanable, sí.

NON SOLUM

Uns cinc minuts triga l'actor a posar-se el públic a la butxaca. Parteix d'un decorat nul, tant sols una caixa o petita tarima a l'escenari i res més, només ell. S'expresa i es mou al cim de l'escenari fins que entres dins la seva pel.lícula, un amant que entra d'amagat a casa la seva estimada i se'n troba un altre i després un altre que són com ell.
Amb gran naturalitat i capacitat, va representant diferents personatges i va omplint ell sol tot l'escenari fins a ser multitud, i ens va conduint de la realitat d'un pis a uns paisatges més irreals ocupats d'una gernació humana. Amb gesticulació evident que fa pensar en la manera de fer d'en Rubianes, ocupa tot l'escenari i canta fent-se ell mateix l'orquestra.
Un gran actor capaç de trasmetre la seva història que a vegades no és fàcil d'entendre però que no perd la capacitat de fer-te riure i maravellar-te.
El seu missatge passa per reflexions existencials, "tot som iguals..no jo sòc diferent.. i jo també.." , sobre l'òptica del masculí femení, home-dona... Canviant el punt de visió de l'espectador, quan el mateix actor es converteix en un membre del públic i comparteix la crítica del que estem veient tot ironitzant sobre la complexitat del missatge.
Queden molt bones sensacions després d'una hora i mitja de gran treball a l'escenari que et diverteix i et sorprén