23/8/10

A sang freda

Ben bé, aquest llibre és una crònica, més que una novel·la. Una crònica detallada, descriptiva i analítica, d'un crim múltiple als EUA rurals de començaments dels 60.

Truman Capote ens detalla la vida i la forma de ser de les víctimes, les virtuts i defectes de cadascun dels membres de la família, les obres passades, les il·lusions i projectes, les relacions amb el seu entorn, la seva comunitat...
Però també ens aproxima a la vida dels assassins, de quines són les seves característiques personals, els factors i trajectòria que els portaran a cometre un crim força inexplicable, que deixa tota la comunitat en estat de xoc. I també el patiment dels policies encarregats del cas, els locals i els federals, la desorientació, l'aparició del dolor i la desconfiança en els veïns de tota la vida. I molt més.
El ritme és molt bo, la història flueix amb una cadència adequada, et va atrapant en les seves profunditats i et transporta d'un personatge a un altre, d'un món a un altre. Tot i que el desenllaç és d'allò més previsible (recordem, no és una novel·la), l'interès de saber com deixa la història a cadascun dels personatges et fa seguir-la atentament fins el final sense perdre la força amb què s'inicia. Tots els fets recollits són tractats literàriament amb la mateixa factura, d'una forma sòlida i sense altibaixos.

Per acabar us deixo una foto dels sr. Capote perquè ens faci enveja a tots plegats...

18/8/10

Les Extraordinàries Aventures d'Adèle Blanc-Sec

Tot aprofitant l'estrena de l'adaptació cinematogràfica de les aventures d'Adèle Blanc-Sec, Norma Editorial ha tornat a editar els 4 primers episodis d'aquest còmic certament especial.
N'he fet una rellegida, després de molts anys, i m'ha tornat a sorprendre agradablement. Encara que els còmics d'avui són força més espectaculars i amb tècniques gràfiques molt més desenvolupades, la frescor i lucidesa de Jacques Tardi bé s'ho mereixen.
La història en sí no deixa de tenir un punt d'absurdesa. Els personatges són caricatures mig serioses (una definició pròpia que se m'acut a l'hora de recordar-los) de perfils existents exagerats en les seves debilitats i/o obsessions. La mateixa Adèle no sabem ben bé per quins set sous es troba embolicada en tota una sèrie d'esdeveniments inexplicables i misteriosos. De fet, l'atmosfera (no tan sols a nivell artístic, sinó sobretot a nivell de mentalitat) està molt ben aconseguida, reflectint les diverses formes d'encarar els esdeveniments mig científics i mig sobrenaturals que es van trobant.
De Tardi també hem de recordar sempre aquelles recreacions del paisatge urbà tan detallades, en aquest cas el París de principis del Segle XX. Ens fa fer algunes passejades molt més glamuroses que amb l'Strret View! La documentació de l'autor es revel·la ingent, i sempre entesa com un valor molt important per a la història.
Bé, sense voler allargar-me més, us en recomano vivament la lectura. Un clàssic dels còmics de les darreres dècades.
I una petició: si algú ha vist la pel·lícula dirigida per Luc Besson (la van estrenar el mes d'abril, penso), us agrairia que ens en féssiu cinc cèntims. Tinc curiositat.

Charles Aznavour

Hores d'ara, si vas a veure Charles Aznavour, ja et pots imaginar un senyor gran, molt gran (tant com de 86 anys) que fa el que pot per oferir un espectacle digne. Tirant d'ofici, va oferir un concert al Festival de Cap Roig apte únicament per a nostàlgics o encuriosits per velles glòries d'altres èpoques.

El veterà cantant va demostrar per què ha trepitjat amb èxit escenaris de tot el món i és considerat un dels grans de la chanson francesa. Però, realment, la seva època ja va passar. Amb apel·lacions contínues a la seva edat, va arribar a dir "ja sé que el públic vol sentir les cançons antigues", quan es disculpava per haver començat amb peces més modernes: el problema és que les "modernes" eren de l'any 1975!!

Fluixet de veu (sí, ja sé que em direu que té 86 tacos), va equivocar-se en un parell d'ocasions en què va confondre la llengua en què havia de cantar o va oblidar alguna frase. Aquests errors, no cal dir-ho, van ser acollits amb simpatia per un públic entregat.

Tanmateix, el que no és tan disculpable, però, és la qüestió musical. Anava acompanyat de bons músics, certament, però tots ells semblaven trets dels arxius televisius de fa 4 dècades. El so era inconfusiblement anacrònic, i els arranjaments absolutament antiquats, entre els que cal esmentar els cors femenins (una de les quals era una seva filla). Desconec quin paper hi va jugar el propi Aznavour en aquest disseny acústic, però el director artístic segurament hauria de fer algun esforç més per convèncer-lo que cal actualitzar el so.

En fi, una vetllada agradable, tot i que amb 30 o 40 anys de retard.

11/8/10

Fernando Fernández

Mai és agradable rebre la notícia de la mort d'un creador. Tanmateix, l'avantatge és que la seva obra segueix parlant per ells.

Fernando Fernández formava part d'aquella elit d'autors de còmics que van configurar l'edat d'or a la Barcelona de la transició. Començant a Selecciones Ilustradas amb obres de factura molt comuna en els gèneres bèlics, romàntic, far-west, etc. i amb l'ús bàsic de la tinta en plomilla i pinzell, va madurar com a grandíssim dibuixant i il·lustrador en un entorn que fomentava la creativitat per sobre de tot. Malgrat que no va deixar de produir alguns bons guions, que serien il·lustrats per ell mateix o per altres companys, la major valoració l'obté com a il·lustrador.

De dibuix tremendament realista, d'una precisió insuperable, va aconseguir incorporar-hi el color viu amb l'ús de diverses tècniques. Una de les seves obres més conegudes, ja dintre l'època Toutain, va ser Zora y los hibernautas, que desenvolupa en una concepció artística modernista, propera a l'art-noveau, amb unes clares reminiscències a l'estil Mucha. Posteriorment va portar a terme una adaptació extremadament fidel y estudiada del Dràcula de Bram Stoker, amb l'ús de l'oli i una ambientació basada en tonalitats fredes per destacar-ne l'atmosfera de terror.
D'altres obres seves ja no van ser tan conegudes, coincidint amb el progressiu declivi del còmic tal com s'havia conegut a la dècada dels 80 i, obligat per problemes de salut, va passar a dedicar-se bàsicament a la docència i recerca i, sobretot, a la producció artística com a retratista. El país va perdre un ninotaire de primer ordre però va guanyar un gran pintor.
Ahir ens va deixar per sempre.