31/3/10

El secreto de sus ojos

Ja he dit moltes vegades que, per a mi, el gran secret d'una pel·lícula està en el seu guió. Un guió ben fet farà que la pel·lícula, més enllà d'impactar, sigui recordada i apreciada. És intemporal. En canvi, la pel·lícula que va fluixa en aquest aspecte, amb un guió descuidat, pobre o desequilibrat, farà fracassar tot l'esforç tècnic o interpretatiu que pugui tenir al darrere, per molt espectacular que sigui. El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009) és un clar exemple de la primera opció.

Aquest film argentí va aconseguir l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a l'última Gala. Tot i la innegable submissió al localisme (deliciós, d'altra banda) i a una direcció artística, interpretacions i ambientació genys menyspreable, penso que va ser el guió -tal com deia al principi- que en va fer una bona pel·lícula. Diàlegs rics i punyents, personatges vulnerables, amb les seves debilitats molt evidents, entranyables. Un ritme adequat, amb pauses narratives ben localitzades, sense trencar la cadència, sense voler impactar amb acció innecessària. Humor, sentiments, passions, dolor... Aborda sense enfalegar temes molt humans, elements que justifiquen els esdeveniments.

El títol (El secreto de sus ojos) al·ludeix a diverses facetes de la història. Es troba en la teoria de bar que el protagonista fa sobre les relacions humanes. Ens explica Campanella, a partir d'una novel·la d'Eduardo Sachieri, la permanència d'una obsessió, un misteri (no tan gran, de fet) que roman al calaix dels assumptes pendents d'un oficial d'un jutjat penal, no el calaix professional, sinó a un nivell bàsicament particular, personal. El moment de la jubilació li serveix per rependre allò que va quedar en suspens el 1974, 25 anys abans, i que va acabar com un fracàs del sistema i, de retruc, de les persones que el conformen. A partir de flashbacks empesos per la tasca d'escriure una improbable novel·la, Benjamín Expósito, l'oficial en qüestió, reviu aquells moments, el cas d'un assassinat que va haver d'investigar, amb una dedicació més enllà del deure professional i que tocava els seus límits com a persona. Enmig de tot això, les relacions mai desenvolupades, les que mai van explotar, tonen a portar-li sentiments silenciats. El passat pendent. El fracàs personal que espera l'última batalla per revertir-se.

No us explico els detalls, perquè és bo anar-los assaborint. Això sí, us deixo la brillant escena de l'estadi d'Huracan, prodigi de la tecnologia actual, d'un pla-seqüència impressionant de gairebé 4 o 5 minuts (aquí només hi ha el primer minut i mig) que ens recorda algunes baixades de càmara a les coves dels orcs de El Senyor dels Anells. Ho dic per la tecnologia emprada ;-)

17/3/10

Jirô Taniguchi

Fa poc vaig fer una petita ressenya d’un còmic de l’autor japonès Jirô Taniguchi (nascut el 1947), Barri llunyà. Crec que aquest és l’unic treball d’aquest mangaka que ha estat traduït al català, però en espanyol en podem trobar alguns altres. Com em passa sovint, m’ha picat l’interès i he pogut llegir-ne (gaudir-ne) uns quants aquests dies. Els comento breument.

El caminante (Aruku Hito, 1992)
Aquesta és segurament la més especial de les que he llegit. Senzillament, un home normal i corrent va passejant pel seu barri, gaudint sense paraules de tot el que es va trobant, de la simple contemplació del paisatge humà, urbà o rural. Carrers, parcs, jardins, temples o muntanyes ens recorden la importància de gaudir del que ens envolta sense més intenció que el propi gaudiment.

Crónicas del viento (Aka Kaze no shō, amb guió de Kan Furuyama, 1992)
Ambientada a l'època Edo, un relat amb components històrics que ens recrea les tensions del govern del shogunat Tokugawa amb l'Emperador, que intriga des del seu retir monàstic per tornar a ostentar el poder a tot el país, aliant-se amb altres clans contra el Shogun. Lluites de grans guerrers, habilitats i tècniques de combat dels millors samurais i una magnífica documentació sobre vestimentes, política i filosofia de la vida d'un dels períodes més gloriosos de la història del Japó.

El olmo del Cáucaso (Keyaki no Ki, 1993)
Delicada com poques, en aquesta història ens trobem una parella que aprenen el significat i la meravella de petits valors als quals fins llavors havien romàs cecs. Un magnífic om arrelat al seu nou jardí els mostra un altre valor de la vida.

El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi, 1996)
Pel meu gust, sens dubte, la millor obra de Taniguchi. Un home normal i corrent ha de retornar al seu poble de naixement per assistir a l'enterrament del seu pare. En aquest retorn desganat descobreix qui era, com era, què li va succeir... va conèixer el seu pare realment, aquell ésser del qui no en sabia gairebé res fins que ja era massa tard. Profund i sentimental a l'hora.

El Rastreador (Sousaku Sha, 1999)
Un contrast de formes de vida. Un xoc de maneres d'entendre el món. Un greu problema: la desaparició d'una adolescent a Tokyo, i un personatge ferm, segur d'ell mateix però torturat per un passat en el que va fracassar. Aquest cop no pot fallar, i aquell escalador d'alta muntanya, que viu feliç amb la natura, ha d'explorar la gran ciutat, la complexitat urbana, per tal de localitzar la filla d'un vell amic. Una aventura de gran duresa.

Un zoo en invierno (Fuyu no Doubutsu en, 2008)
Taniguchi ens exposa aquí els seus inicis com a dibuixant de còmics. L'adaptació al Gran Tokyo, ell que venia d'un entorn més rural i familiar, el vertigen creatiu davant la seva primera obra en solitari, la inexperiència vital, el descobriment d'un germà certament desconegut, el drama inesperat... un procés d'aprenentatge i creixement que ens mostra l'humil naixement d'un gran artista.

Mi año, 1. Primavera (amb guió de Morvan, 2009)
Primer volum acabat de publicar del relat sobre una nena de 8 anys que pateix de trisomia 21, però que no té els trets físics de la Síndrome de Down. Ambientat a França, ens descriu poèticament la incomprensió, el rebuig, l'adaptació mútua i molt d'amor. Ella no acaba d'entendre el món que l'envolta, però és que aquest món tampoc l'entén a ella.

N’hi ha d’altres que també han estat traduïts, però encara no he tingut ocasió d’abordar. Les crítiques de tots solen ser, en general, excel·lents.

Diuen que Taniguchi és un dels autors de manga més occidentalitzats. Potser sí. En tot cas, les històries que explica, plenes de sentiments senzills però profunds, colpidors, són del tot universals. Per això afirmo que no cal ser un apassionat, ni tan sols un admirador, del manga o fins i tot del còmic en general, per poder-les gaudir.

El dibuix que ens presenta és molt clar i net, ple de detalls i realista, recreant paisatges urbans o naturals amb una precisió exquisida. La feina de Taniguchi en la documentació de les localitzacions és evident, i amb la seva ploma delicada et trasllada amb molta eficàcia a l’ambient que acull la narració i l’envolta amb delicadesa però amb una seguretat que el fa imprescindible.

Les històries són molt lineals, fàcils de seguir i amb un ritme cadenciós, tranquil, que ajuda la lectura reposada. Molt sovint, les soles mirades de reüll dels protagonistes diuen molt més que qualsevol paraula, i podem veure, en aquells rostres simples però molt ben treballats, la repressió de les emocions que sol comportar la cultura japonesa, cosa que no vol dir que les emocions interiors no siguin prou intenses. Els personatges solen ser senzills, però la seva aparent simplicitat no implica unidimensionalitat, ja que poc a poc en solem anar descobrint incoherències, defectes, debilitats molt humanes.

Per tant, us recomano vivament Taniguchi com a un gran autor que esdevindrà un clàssic dels còmics, si no ho és ja.

2/3/10

Nine

Fluixeta. De debò.
La vaig voler veure sense prejudicis, però l'ombra del 8 1/2 és molt allargada. Fellini és massa gran per als americans. Ei, potser m'he passat?

No es pot fer una revisió d'un clàssic com el 8 1/2 sense intentar fer alguna cosa millor que l'original. Intentar-ho, si més no. Per a fer entreteniment, siusplau, que busquin alguna altra cosa.
Us diré què és el que no em va agradar:
  • Els números musicals semblen EXCLUSIVAMENT pensats per a lluïment de les diverses actrius. No aporten res substancial. Em direu que aquesta obra és l'adaptació d'un musical i que d'això es tracta, oi? Doncs que s'hagués quedat en això, un musical en un teatre. El cinema dóna opcions que en cap moment són recollides aquí.
  • La simplificació del personatge: el director torturat pel seu procés creatiu (Guido Contini a Nine; Guido Anselmi a 8 1/2) perd en aquesta actualització la seva profunditat, les seves incoherències, els seus fantasmes i traumes, que esdevenen trivialitzacions d'episodis consecutius. Allò que en l'original implicava la pròpia essència de la condició humana, en una recreació surrealista de les pròpies pors, complexes, conflictes no resolts, al film de Rob Marshall són únicament petites relacions fragmentades d'aparença vidriosa. Dit d'una altra manera: la foscor dels enigmes que acompanyen les imatges inconscients es transforma en un espectacle transparent d'embolics tramposos.
    La visió que els americans tenen d'Itàlia i els italians no passa de ser un catàleg de petits arquetips anecdòtics, prejudicis i estereotips simplons que ridiculitzen formes de ser vitals, essències creades al llarg de mil·lenis d'experiències riquíssimes, vigoritzants al mateix temps que decadents, un existencialisme especial que difícilment es pot entendre des de l'altre costat de l'Atlàntic més enllà de l'anècdota ridícula. Be Italian! diu la cançó.

Total, el film cau en l'avorriment, solament intenta ser preciosista en les imatges, la il·luminació, la posada en escena. Poca cosa més.

Les interpretacions són prou correcte pel que fa a la parella principal: Daniel Day-Lewis i Marion Cotillard. El fiasco no és responsabilitat seva. El guió no s'havia treballat prou. O potser massa: es va adequar a una mentalitat absolutament diferent a la que anava dirigida (i estava igualment en la gènesi) de la pel·lícula original de Fellini.

Si us plau: reviseu 8 1/2.