18/10/11

L'any de Saeko

La literatura japonesa sempre sorprèn amb les seves petites dosis de quotidianitat que ens fan aprofundir en la complexitat de les relacions humanes. Tot i que l'entorn, el context social i la visió del món poden ser molt diferents dels nostres, sota la capa cultural hi rau la condició humana més primària, comuna arreu.
En aquesta obra, trobem dos personatges en principi poc engrescadors, i una història lenta, mandrosa, de tan banal. Sembla que no passi res, però de cop ens trobem que això no és del tot cert: tot el que pensàvem rutinari, monòton, abriga una realitat d'una gran complexitat humana.
A través de Shum'ichi i de Saeko, la parella protagonista, Katayama ens parla de la naturalesa de la relació de parella, de l'estructura de les emocions i de la pròpia estabilitat psicològica. I com dues persones febles, soles i dèbils, sense massa recursos personals, s'enfronten a decisions i problemes enormes. I com perdura l'enllaç. I perquè. I què hi ha quan no hi ha alternativa...
Al final, és el destí el qui marca l'esdevenir de les coses, i només podem navegar en aquest mar capritxós, intentant no enfonsar-nos.
Una bona elecció per a qui vulgui una novel·la lenta, calmada, profunda, però de bon regust.

8/10/11

Com un puny (Raimon)




Com un puny

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Raimon1973)