29/4/08

Edward Hopper (1882-1967)

Mai he estat un apassionat de la pintura. Això no vol dir que no hagi pogut gaudir d'alguns quadres, al contrari. M'agrada. El que passa, és que mai he estat un gran coneixedor dels moviments artístics dins d'aquest camp, mai he tingut la necessitat vital de ser-ho; he preferit disfrutar d'obres concretes.
Però l'estiu del 2007, durant una visita a Boston, vaig poder entrar al Museum of Fine Arts. Un museu molt interessant, sí, però quedaven pocs dies perquè s'acabés una exposició dedicada al pintor americà Edward Hopper. La seva meravellosa plasmació de la soledat, de la melanconia, del personatge solitari per definició em va captivar. Quins quadres. Quanta senzillesa al servei d'un estat d'ànim.
Els seus paisatges són molt interessants, bonics (sobretot els fars del nordest d'Estats Units), però el que més impacta són els seus interiors i els exteriors urbans. La que possiblement és la seva obra més coneguda, el Nighthawks, de 1942, mostra unes ànimes solitàries a la barra d'un bar que fa cantonada. És de nit, no hi ha ningú, al carrer.
El quadre que més em va atrapar, però, va ser New York Movie, de 1939, on a l'interior d'un cinema, una dona resta pensativa al segment dret del quadre, sola. Amb una llum dedicada exclusivament a ella. Està preocupada, pensa. Al segment esquerre, la gent, un pati de butaques al que Hopper no li dóna gaire importància, aprofitant que està a les fosques per la projecció d'una pel·lícula.
Els personatges que pinta Hopper li han servit moltíssim al cinema negre dels anys 40 i 50. Personatges que tenen alguna cosa que els martiritza, personatges foscos. Hopper i el Film Noir es necessiten mútuament.
Dels molts quadres que té Hopper, no em vaig poder resistir a comprar i emmarcar reproduccions del Nighthawks i del NY Movie. Els tinc al menjador de casa, i me'ls podria mirar per sempre. No sé per què.


Nighthawks (1942)


New York Movie (1939)

28/4/08

El Gran Gatsby

Aquesta és l'obra més coneguda de F. Scott Fitzgerald, un escriptor americà de la primera meitat del segle XX. Escrita el 1925, retrata amb brillantor l'ambient dels "feliços 20", aquella època en què tot valia i s'intentava gaudir de tot el que podien oferir els diners, que circulaven amb molta facilitat. Fins que va arribar el 29...

Però "El Gran Gatsby" ens ofereix molt més que això. De fet, els diners, les festes, el glamour, el jazz i el charleston són un bon escenari per a una obra que intenta indagar en alguna cosa molt més personal i íntima. De fet, precedida d'un cert misteri, aquesta novel·la és la història d'una obsessió, d'una passió platònica que marca tota una vida i que empeny fins a... bé, us deixo que ho llegiu vosaltres mateixos. De fet, a mi és el que més em va agradar de l'obra. L'apassionament silenciós, l'estratègia espectacular per a una discreta recuperació d'un ideal somniat, conformen la motivació que permet viure i empeny Gatsby a l'èxit social i al fracàs personal, assumit amb gran dolor. Enmig de tot això, la disbauxa i la depravació moral de tota una classe social que no hi entén de sentiments sincers.

De les tres adaptacions cinematogràfiques que se'n van fer, la més coneguda (no sé si la millor) és la dirigida el 1974 per Jack Clayton, amb guió -atenció- de Francis Ford Coppola. El paper de Gatsby era ideal per a un sobri Robert Redford en el millor moment de la seva carrera, i una sempre eficaç Mia Farrow. No obstant, la valoració que se n'ha fet d'aquesta versió mai ha estat massa destacada.
















23/4/08

Torpedo 1936


Barcelona, 1982. L'era de les grans revistes de còmics adults (no diré de còmics per adults, ja que sembla una altra cosa). El 10è art es feia gran. Grans projectes, grans autors, grans obres.
Toutain, al rovell de l'ou, ajuntava valors europeus amb d'altres americans (tant del nord com del sud), i en sortien històries fantàstiques il·lustrades per artistes meravellosos.

En aquest ambient creatiu, i en el marc de la revista Creepy, es va començar a publicar Torpedo 1936, unes històries curtes inspirades en la novel·la i el cinema negres, però amb un humor encara més negre, cru, descarnat. En elles, el protagonista, Luca Torelli, àlies Torpedo, és un petit gàngster, assassí a sou, que va portant a terme missions diverses on s'hi barregen el més llastimós i el més egrescador de les passions humanes, resoltes de la forma més directa i crua, sense cap concessió a la moral o el sentimentalisme. Tot s'amaneix amb un humor àcid, que se'n riu cruelment del seu propi gènere, dels tòpics que ens han deixat els grans autors del cinema i la novel·la negres.

Sens dubte, el gran èxit, com gairebé en el 75% de les obres reeixides del còmic, es basa en un guió magnífic, efectiu i ben construït, amb una cadència perfecte, obra d'Enrique Sánchez Abulí. A més, els continus jocs de paraules són petites picades d'ullet al lector, cosa que el fa més proper i trenca la sensació d'universalitat. I de pas un maldecap per als traductors, val a dir.

No obstant, en aquest cas el dibuix és igualment impactant. Jordi Bernet ens aporta unes escenes realistes des de la simplicitat de la seva ploma. Les grans taques de negre s'alternen amb el traç delicat de les faccions dels presonatges, subtils o marcats per la duresa del temps, expressius en tot cas. L'acció ressalta pel dinamisme del conjunt, i, lliure de la recerca de formes experimentals, ho encaixa tot en una estructura clàssica, còmoda i sense sorpreses. Això facilita en gran mesura la lectura i la captació de la història.

Torpedo va ser un gran èxit a França i als Estats Units, i ha estat traduït a una pila d'idiomes. Ara, des de l'any passat, Glenat el publica en català. Ah!, no us ho havia dit??!! Sí, sí, en català!! El nostre idioma comença a existir en els còmics més enllà del manga! Felicitats!!

22/4/08

A Clockwork Orange

La meva primera impressió en aquest blog l'he d'anar a trobar, justament, enllà a la meva memòria, a l'inici dels meus records cinematogràfics.

El cinema passava davant meu sense pena ni glòria fins que vaig veure La taronja mecànica, la pel·lícula "ultraviolenta" de Kubrick. Catarsi.


Fins llavors, havia vist alguna pel·lícula amb moltes morts, amb baralles, lluites, assassinats. La majoria, amb més morts que La taronja mecànica. La pel·lícula de Kubrick té alguna violació, un assassinat, baralles i agressions. Això ho hem vist fins i tot a pel·lícules de sobretaula. Un espectador qualsevol veu una pel·lícula amb aquests actes, i es queda igual. Potser dirà: "Tela", mentre s'acaba la sopa. La taronja mecànica, però, té la fama de ser massa violenta, tot i ser-ho menys que moltes superproduccions. Inclús hi ha gent que no la vol veure per aquest motiu. I això, per què? Doncs perquè es tracta la violència amb una quotidianitat esfereïdora.


Per primera vegada, algú m'oferia una pel·lícula diferent. Kubrick feia servir el cinema com un mitjà d'expressió a través del qual mostrar, més que la violència, les causes i les conseqüències de la mateixa. Per què un jove de suburbis es veia impulsat a actuar així? Kubrick no volia donar lliçons ni un senzill per què. Simplement pretenia que ens plantegéssim les coses. La complexitat de la pel·lícula fa que me la pugui mirar una i altra vegada. I sempre és un visionat diferent.


Mai m'ha fet plantejar els motius de la violència, són massa inputs, però sí que en el seu moment va aconseguir que veiés el cinema d'una manera diferent i m'hi interessés definitivament. El cinema deixava de ser exclusivament un entreteniment i una evasió. Podia servir, també, per fer pensar.

21/4/08

Al otro lado

La darrera pel.lícula que he anat a veure al cinema ha estat "AL OTRO LADO" del jove director Fatih Akin, que va merèixer el Premi al millor guió al Festival de Cannes 2007. http://www.golem.es/alotrolado

Al otro lado significa, el contrast però també les similituds entre dos cultures i dos països: Alemanya i Turquia. Arran de la vida dels diferents protagonistes, el director ens vol mostrar diversos valors. Akin dibuixa a través de pincellades i sense aprofondir en detalls, un quadre amb colors clars i foscos, on s'hi copsa, la immigració i la integració; la prostitució, l'integrisme religiós i la violència masclista; la defensa dels drets humans i la represió.

Crec que la pellícula és un crit a la llibertat de pensament i d'expressió que defensen persones lluitadores que no es consideren vençudes. Hi ha moments de tendresa i altres de reivindicació en els quals, molts de nosaltres ens podem sentir-hi identificats.

He recomanat aquesta pel.lícula a moltes persones que m'envolten i que crec que els pot agradar. Algú ja l'ha vist i hem coincidit en la valoració. I tu, què n'opines?

16/4/08

Vida privada

Estic llegint aquesta magnífica novel·la d'en Josep Maria de Sagarra. Evidentment, no la vull descobrir a ningú, a aquestes alçades, ni tan sols fer-ne una mica de crítica ja que no em considero capacitat per qüestionar l'habilitat d'un dels grans mestres de les lletres catalanes. De fet, ni tan sols no en vull parlar ara, ja que la comentaré un cop l'acabi (porto un ritme força lent...). Però sí vull, de moment, transmetre una petita consideració que se m'està presentant mentre vaig llegint.

Tot seguint les peripècies dels germans Lloberola i de l'alta societat barcelonina de l'època (l'aristocràcia rància i l'aristocràcia fresca, en diu ell), se m'acudeix una reflexió sobre la malaltia mental i els grans desenvolupaments teòrics inherents a l'època en que es produeixen. Sagarra retrata amb magnífica profunditat -tan habitual en ell- els viaranys més impensats de les debilitats humanes personalitzades en els diversos perfils dels personatges que ens presenta. No m'hi vull extendre, però aquesta perversió del desig que pateixen (i mai millor dit) els personatges, és la clau d'entrada a l'entramat del texte.

El que sorprèn en aquesta obra és la convivència entre les formalitats socials, l'aparença tan estricta, el comportament tan controlat derivat de la moral victoriana, socialment encorsetat i vigilat, i unes "baixes passions" tan extremament carnals, crues i nues, que els personatges accepten com un defecte inherent a la naturalesa humana i que, per tant, suporten amb estoïcisme. Fins aquí, correcte.

El que em fa reflexionar, però, és la decadència física, profundament biològica, que la "depravació" moral porta als afectats. I, de retruc, a la problemàtica de salut mental que comporten els costums censors (el que en diríem el "superego") de l'època que els toca viure. Així les coses, se'm fa del tot evident que les malalties mentals que sovintejaven en aquella època (anys 20 i 30 del segle passat, però de fet les mateixes del segle XIX) anaven relacionades amb aquest status quo de la moral. I, conjuntament amb elles, els desenvolupaments teòrics i terapèutics que es van produir. Estic parlant de psicoanàlisi, bàsicament.

Per tant, en un món on hom es sent captivat per la luxúria, impulsat a cometre actes impúdics més enllà de tota perversitat tolerable per la moral dominant, la gran problemàtica personal era la repressió total d'aquestes pulsions, subliminades de les formes més impensades, fins arribar al paroxisme final, quan això era descobert i desvetllat públicament, o tan sols es tenia la por que arribés aquest descobriment social. Llavors era la fi. La fi social i la fi personal. I la psicoanàlisi va retratar aquest estat de les coses i va intentar posar-hi mà, teòricament parlant...

Però això m'ha portat a una altra reflexió: i avui dia, què? No és que no hi hagi una estricta moral, i que la perversió es toleri sense problema, però sí que penso que aquest contrast entre la vida pública i la privada no és tant acusat, que la tolerància en aquest aspecte és més elevada i que les opcions existents a l'actualitat són més públiques i ningú no se n'escandalitza d'aquella manera. Ara bé: què és el que ens fa patir?. Doncs bàsicament l'exigència en el rendiment. Una societat competitiva i consumidora ens obliga a "estar a l'alçada", de vegades més enllà del que podem suportar, i això porta a gran part dels malestars actuals: estrés, angoixa, ansietat, depressions...

I no és que no hi hagi desenvolupaments teòrics i terapèutics que ho hagin detectat i se n'ocupin, d'aquest problema, però crec que també aquests plantejaments de la psicopatologia actual, problemes als quals la psicoanàlisi no respon amb la mateixa eficàcia perquè no va ésser creat per això, tenen un problema afegit. Ells també tenen la competència d'altres tècniques a les quals la gent s'hi aferra per tal d'abordar el patiment: ioga, teràpies alternatives, relaxació, budisme zen, aromateràpies, etc. etc. etc.

En fi, que espero que disculpeu la simplificació tan enorme que he fet d'aquesta mena de sociologia històrica de les malalties mentals (descartant, obviament, les patologies majors de base orgànica) i dels abordatges que les han seguit, i que m'aporteu les vostres reflexions i crítiques sobre la qüestió.


5/4/08

Mimi Wo Sumaseba (Murmuris del cor)

Fa un parell d'anys que em vaig aficionar a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, i, per extensió, a totes les produccions de Studio Ghibli. Per qui no sàpiga què són, es tracta de pel·lícules d'animació japoneses, d'una qualitat increïble (res a veure amb el manga i l'anime habitual), que expliquen unes històries tendres i fantàstiques alhora. Alguns títols que han arribat a les nostres pantalles han estat El viatge de Chihiro, Porco Rosso, El castell ambulant, etc. Però n'hi ha moltes més, potser no tan conegudes però igualment encantadores. És una llàstima que només unes poques hagin estat doblades al català (o inclús al castellà), amb la qual cosa han tingut poca introducció en el mercat. La veritat és que, després de veure una pel·lícula de Ghibli, et sents bé, t'inocula una tendresa i una alegria que poques coses més poden fer. Bé, totes menys una, d'aquestes pel·lícules. Un altre dia en parlaré.

He triat aquesta pel·lícula potser només perquè és la que he revisitat darrerament. Mimi Wo Sumaseba (Yoshifumi Kondo, 1995) tracta d'una noia preadolescent, com moltes de les protagonistes de Miyazaki, a qui els dubtes sobre el seu futur li transmeten tanmateix dubtes sobre la seva identitat i capacitat per arribar a descobrir algun valor en el seu interior. En realitat, no se n'adona de que ella mateixa és una joia. L'anirem coneixent a mesura que persegueixi un petit misteri relacionat amb els llibres de préstec de la biblioteca, cosa que la portarà al descobriment de persones i entorns fins llavors desconeguts i d'un repte personal decisiu. Una mica de fantasia, un molt de sentiment i una recreació acurada dels barris populars de Tòquio, ens deixen un guió senzillament magnífic, deliciós, i una història rodona.

En aquest film, com en gairebé tots els de Ghibli, hi podem trobar escenes fantàstiques que ens arribaran al cor per la seva enorme tendresa. Us en deixo una. A veure si us agrada.



2/4/08

El vigilant en el camp de sègol

Aquest és un llibre que va marcar una fita en la literatura americana. De fet, va encetar una nova forma de fer literatura, molt més crua, directa, sense artificis... Tant, que es podria qualificar el seu estil d'escandalós, sobretot tenint en compte que es va publicar el 1951 (The catcher in the Rye).

Si ens fixem en la fòbia del seu autor, J.D. Salinger, a la fama i al reconeixement, Holden, el personatge principal del llibre, sembla reflectir algun dels seus propis trets de personalitat: la inadaptació a les convencions socials, l'odi a la hipocresia, la por que l'èxit el converteixi en un esclau dels diners (prostituir-se, en diu...), la barreja d'enyorança per alguns personatges i una admiració per altres que es veu sovint alterada per l'enuig... Tot això són qüestions que envolten permanentment el seu pensament i el seu discurs, un discurs dur, sense concessions, irònic i cruel alhora.

En poques paraules, Holden està fastiguejat del món. Si l'origen d'aquesta forma de ser és fruit d'una adolescència mal enfocada o bé està en alguna patologia de base, és una qüestió que haurem d'anar plantejant-nos durant tot el relat. No obstant, també hi ha un raconet important per a la tendresa: la nostàlgia de la innocència i de la infància perduda, personificada en el personatge de la germana d'en Holden, la Phoebe.

Una proposta: intenteu endevinar el sentit del títol abans de llegir aquest magnífic llibre...

Les Benignes


Un llibre que segur que provoca controversia, no crec que ningú l'abandoni per avorriment, en tot cas per fàstic o mala llet.

Bé, continuarà


I...

El protagonista elabora les seves justificacions i assumeix la necessitat de la política racial. El relat exemplifica com l'esser humà pot arribar a extrems de barbarie conduit per la pressió social i jeràrquica pot arribar a la barbàrie. Aquestes possibilitats de la conducta humana no s'escapen de la gamma de possibles conductes, i és aquí on es genera la polèmica: justifica el llibre la conducta dels nazis alemanys?


Entenc que l'argument de l'autor és reflectir als botxins com a persones amb misèries i bondats i exposar que són humans. De tota manera el perfil del protagonista és del tot psicopàtic


Val la pena llegir-lo?


Jo el recomanaria només a persones que estiguessin interessades en el coneixement del genocidi realitzat pels nazis i estigui previngut per llegir escenes d'extrema cruesa.

Caruso (by Lara Fabian)

La peça en sí ja val la pena. La interpretació d'aquesta cantant és d'aquelles que, si t'enxampa en hores baixes...
En fi, un regal per a les oïdes.