18/3/13

Vida de un loco


Després del meu darrer post sobre “El biombo del Infierno” d’Akutagawa, una obra plenament oriental, he tingut l’ocasió de llegir altres tres obres breus del mateix autor, molt més occidentalitzades: “En el bosque”, “Los engranajes” i “Vida de un loco” (els títols van en castellà perquè és la llengua en que les he llegides, perquè no existeix –crec– la traducció catalana o perquè si ho poso en japonès directament algú em maleirà o em tractarà de pedant).
“En el bosque” sorprèn per la seva original concepció: un mateix fet (la investigació per la troballa d’un cadàver al bosc), és relatat i interpretat de diferents formes per diversos testimonis o personatges implicats, en la seva declaració policial. Amb aquestes versions de vegades complementàries i de vegades contradictòries, el lector ha d’anar construint els fets reals, tot i que la complexitat d’aquesta realitat ens comporta més dubtes que certeses.
“Los engranajes”, per la seva banda, té la virtut d’endinsar-te plenament en els processos mentals d’un psicòtic (el propi autor), exposats de forma totalment natural i fluïda. Remou el lector per dins, ja que es troba immers en aquests pensaments desestructurats però d’una polidesa i clarividència espectacular.
I finalment “Vida de un loco”, una obra excepcionalment brillant, crec que qualificable sense problema d’obra mestra. Estructurada en microrelats o episodis brevíssims, alguns de poc més que alguna frase, tots ells impliquen molt més del que les poques paraules exposen: ens aporten ideacions, imatges d’esbossos poc clars, projeccions de futur o regressions al passat de nivell genial, però que van marcats tots ells per una mena d’acomiadament de la vida, ja que l’autor ha decidit el suïcidi. La convicció de la solidesa de la decisió impacta i posa el dol sobre tot el que hi reflecteix, i un dolor imponent en el lector que veu que el Mestre se’n va.
Ara, només m'espera Rashomon. Tot seguit.

5/3/13

Jérôme Savary

Jérôme Savary, un dels més grans, ens ha deixat. Dolor.




La invención de Hugo

Scorsese ens va oferir en aquest film, adaptació d'una novel·la de Brian Selznick, un homenatge molt especial als inicis del cinema i a aquells creadors meravellats pel nou art i desbordants d'imaginació per les oportunitats que se'ls oferien.
Tot i el regust d'altres pel·lícules pensades per agradar i emocionar el gran públic (Cinema Paradiso, La Vida es Bella...), poc a poc anem descobrint uns secrets ben guardats que amaguen una història tràgica de decepció i desil·lusió.
La figura de Georges Méliès és així reivindicada, recollint el reconeixement públic que se li va fer als anys 30, que fabula l'obra de Selznick.
Pel que fa a la pel·lícula, poc a dir: val la pena gaudir-la com una bona estona d'entreteniment. L'ambientació, tot i que adoleix d'una certa manca de realisme (molt de daurat, excés d'il·luminació, maquetes encartonades i dissenys informàtics més espectaculars que ajustats a la realitat), ens aporta el grau necessari d'il·lusió volguda, en homenatge al propi Méliès, amb moltes picades d'ull al cinema mut.
La direcció d'Scorsese, impecable, com sempre, i els actors a l'alçada de l'academicisme, amb un Ben Kingsley sobri i efectiu, carregat d'ofici. A destacar, però, Sacha Baron Cohen, impactant i que brilla amb llum pròpia en un paper secundari que excedeix el que segurament era la intenció del director.
Al final, però, la pel·lícula no aconsegueix emocionar com potser voldria, tot i que el final feliç deixa un bon ànim en l'espectador.