31/3/09

Maurice Jarre

Fa molt temps, vaig sentir dir a un crític de cinema que la música clàssica del futur serien les bandes sonores del cinema actual. I si aquesta asseveració és certa, crec que Maurice Jarre podria ser considerat una mena de Richard Wagner de la música cinematogràfica.

Aquest compositor francès, pare de Jean Michel Jarre, va morir abans d'ahir als 84 anys. La seva trajectòria va ser espectacular, ja que va composar la música de 140 pel·lícules, i 9 d'aquestes li van valdre la nominació a l'Òscar, que va aconseguir en tres ocasions, per "Lawrence d'Aràbia" (1962), "Doctor Zhivago" (1965) i , i "Passatge a l'Índia" (1984).

Va treballar amb grandíssims directors, com Visconti, Hitchcock, David Lean, Huston o Frankenheimer. La seva música era bàsicament simfònica, amb unes orquestracions perfectes, però cap a la dècada dels 80 va fer servir molt la música electrònica, cosa que va restar grandesa a la seva obra.

Personalment, tinc una consideració especial per "Lawrence d'Aràbia" i "Doctor Zhivago", que considero absolutes obres mestres que es poden repassar una i una altra vegada sense que deixis de trobar-hi tot tipus de matisos, ambientacions exhuberants, recreacions de la tragèdia o de la gran èpica de personatges heròics i compromesos, o la dolçor de valsos tendres i emotius versionats amb estils d'allò més divers.

Me'ls poso ara mateix. Salut i un brindis per l'obra de Jarre!

8/3/09

Watchmen (i 2)

Acabo de veure la pel·lícula. Bé, després de llegir-ne crítiques, diguem-ne, dures, crec que no n'hi ha per tant. Penso que s'ha fet una bona adaptació de la novel·la, respectant al màxim les premisses principals.

És clar que, pel camí, han obviat algun dels recursos narratius més importants que va fer servir Moore (la història paral·lela i intercalada del nàufrag, per exemple). És clar que fan servir trucs d'imatge massa actuals per tal de confeccionar una pel·lícula duradora (per exemple, l'acceleració i ralentització de les escenes d'acció en moments determinats. Això passarà de moda i es veurà arcaic d'aquí poc temps).

Però, en general, ha sortit una adaptació força bona. Per més que Moore renegui d'aquesta (i totes les altres) adaptació dels seus còmics, i que hagi evitat que el seu nom surti als títols de crèdit.

Crec que val la pena d'anar a veure. Sí, penso que s'hi pot anar sense problema.

Una nota final: la selecció de les cançons que emmarquen l'època, una concessió a la nostàlgia dels més granadets. Sentireu peces mítiques de cada època que s'està narrant. Formen part del paisatge. Un cant a la nostàlgia...


1/3/09

Pepe Rubianes

Aquest és un d'aquells posts que mai voldries fer.





En Pepe Rubianes se n'ha anat. Per sempre.




Però ens ha deixat alguns dels moments més divertits sobre un escenari, en espectacles plens de geni i mala llet, d'humor gruixut però farcit d'humanitat, de capacitat d'expressió i de contacte amb el públic com cap altre.




Ara, descansa en pau, Pepe. Però no callis mai.