Redención (Tyranossaur)

Aquesta pel·lícula de Patty Considine, de 2011, ens retorna a la millor essència d'aquell cinema britànic amb importants components de crítica social, a l'estil Ken Loach o Stephen Frears, però amb una delicadesa humana extraordinària. No tan sols els conflictes socials formen el paisatge al que ens enfrontem, sinó que bàsicament ens trobem amb els conflictes personals, en un retrat psicològic impagable que et deixa molt tocat.
 

Un grandíssim treball de Peter Mulan (Joseph) i Olivia Colman (Hannah) que desenvolupen una parella protagonista digna de recordar. De les millors actuacions que he vist darrerament en un guió dur i impactant. Molt recomanable.

Jigokuhen (El biombo de l'infiern, de Rynosuke Akutagawa)

Ryûnosuke Akutagawa (1892-1927) és un dels noms mítics de la literatura japonesa. Com tants altres autors de la seva generació, va conèixer en profunditat la cultura occidental, fonamentalment anglosaxona, del segle XVIII i XIX, cosa que els va fer confrontar vivament amb la tradicionalista nipona, provocant interessants ambivalències. Eren especialment interessants les sessions a casa del mestre Natsume Sôseki, on les discussions literàrio-filosòfiques enriquien tant mestres com deixebles. Va ser reconegut per la cultura occidental de la mà de Jorge Luis Borges i del cinema d’Akira Kurosawa, que va internacionalitzar-lo mitjançant l’adaptació al cinema del seu conte Rashômon.
Akutagawa, però, va acabar essent un personatge llegendari dins la cultura japonesa, a causa de la seva tràgica història personal: la malaltia mental de la seva mare quan era petit el va marcar tota la vida, i va heretar una psicosi que alimentava la seva genialitat. El poeta maleït finalment es va suïcidar als 35 anys. Mestre de les històries breus, està considerat una de les figures cabdals dels contes, i fins i tot es va instaurar un premi literari al Japó amb el seu nom, equivalent al Nobel de Literatura.
Un dels contes més destacats és Jigokuhen (El biombo de l'infiern) del 1916. En aquesta història, d'ambientació plenament oriental, Akutagawa ens acosta al drama d’un pintor proper a la cort del señor de Horikawa, el genial Yosihide que, a més, aprofitava la seva posició i habilitats per a fer una crítica duríssima al poder i tot el que l’envoltava en aquell món dominat pels senyors feudals. El problema s’esdevé quan rep l’encàrrec del senyor de Horikawa de fer una obra en la qual s’involucraran elements màgics, espirituals i, finalment, una tragèdia de proporcions indescriptibles que atrapen el lector d’una forma especialment cruel.
El conte manté una línia creixent, en la que ens va descrivint la personalitat del pintor i la seva forma d’enfrontar-se a les demandes formals del senyor i els costums de l’època. De pas, ens il·lustra sobre el costumbrisme, les tradicions i papers de la cort, la mitologia de l’època i les lluites i conxorxes al voltant del poder establert.

A l’espera de llegir altres contes del mateix autor, aquest és un de molt recomanable per a qui gaudeixi instruint-se amb la cultura oriental.

Una novelita lumpen

Bianca és un dels clàssics personatges de Bolaño: una persona vulnerable, que malda per mantenir-se al marge de la sordidesa del seu entorn però que, malgrat tot, s’hi veu involucrada i no hi claudica sinó que hi sobreviu amb una força interior espectacular.

En aquest cas, els records de Bianca ens porten a la seva infantesa, on, juntament amb el seu germà, van quedar orfes per la mort en accident dels seus pares. La forma com tots dos s’enfronten a la nova situació, a la vida, és el principal interès de la història. Dos infants que amb prou feines intueixen el funcionament del món dels adults, i que finalment es veuen sota la influència de dos personatges sospitosos que s’instal·len amb ells. Això fa que siguin utilitzats per robar a la casa d’un exactor exculturista i cec, que en els seus bons temps havia interpretat Maciste als pèplums de l’època, tot una metàfora de la glòria de cartró-pedra del passat. Bianca hi estableix una relació especial sense voler-ho, i es mostra ambivalent entre la fidelitat als amics del seu germà o al propi Maciste, mentre va descobrint poc a poc els seus sentiments més madurs.

El títol de “lumpen” li escau a la novel·la, molt breu, ja que ens transporta a un entorn brut, lleig i desagradable, on les persones són només mitjans a utilitzar, en alguns dels racons més deteriorats de la Ciutat Eterna. Sense destacar en res especial, fa tot l’efecte d’un conte una mica estirat, que bé podria haver format part d’una obra més gran i complexa. Poc treballada, em sembla.

Beginners

Begginers (Mike Mills, 2010) té l’aspecte d’una pel·lícula indie, d’entorns personals senzills i emotius, que se’ns van revelant sense pressa durant tot el metratge. No ens esperen sorpreses, ja que el propi plantejament ens queda exposat des de l’inici. Així, només hem d’estar pendents d’anar entrant en el món dels sentiments dels protagonistes, d’entendre’ls i d’acceptar-los. I és aquest camp on tots som (i serem) sempre uns begginers.

El protagonista va intentant assimilar els fets dels darrers mesos, des que el seu pare li revela la seva homosexualitat als 75 anys, un cop ha mort la seva mare. Mills ens ho va exposant poc a poc a base de flash-backs curtets, escenes que són tan sols retalls, records que ajuden a composar un puzzle del que ja en sabem el resultat final.

L’afectació del personatge principal, Oliver, un Ewan McGregor que sembla aclaparat pels diversos cops emocionals que ha anat rebent però que, malgrat aquests, ha d’assimilar-los i convertir-los en eines del seu propi creixement personal, s’esdevé en el moment en que pot iniciar una relació amb Anna (guapíssima Mélanie Laurent), relació que segurament s’escapa també de les formes convencionals. L’han de construir des de la incertesa, sense patró prefixat, ajudant-se mútuament.

Tot i això, el personatge més impactant i solvent, el que dóna pes real al film, és evidentment el pare d’Oliver, Hal (Christopher Plummer), en una interpretació sublim d’una persona que finalment és deslliurada dels seus deures (el fet de contenir la seva orientació sexual per amor i respecte a la seva dona durant tota la vida) i pot esplaiar-se com realment li ve de gust. Això fa que pugui passar per sobre de la malaltia física que el té condemnat i que li permet de gaudir del que li resta de vida sense reserves, sense preocupacions ni lligams externs.

Immersió en el món dels sentiments masculins des d’una òptica poques vegades utilitzada. Ideal per assaborir tranquil·lament, sense presses ni exigències.

Llamadas telefónicas (Roberto Bolaño, 1997)

En una primera aproximació al món de Bolaño, aquesta recopilació de contes deixa un regust certament ambivalent. Bolaño té una gran facilitat per crear personatges especials, fracassats en la seva pròpia humanitat, portats per les seves pròpies eleccions, o no, als límits més degradants, la misèria o l’autodestrucció. En això l’autor és un bon especialista. Les històries en què es veuen immersos aquests personatges, però, no brillen al mateix nivell: de vegades són situacions impostades, agafades amb pinces, de credibilitat dubtosa i amb desequilibris importants.

L’autorreferència, més o menys explícita, imbueix gran part dels fets narratius: localitzacions, històries vitals, recorreguts en què molts cops hi podem reconèixer la biografia del propi Bolaño... Tot i això, ens fa ser voyeurs de realitats descarnades, amb poques concessions a la intimitat. S’explicita pràcticament tot, les accions i omissions queden exposats fàcilment a l’escrutini públic, però sense voler-ho en cap cas. Altrament, estan molt més en la línia de ser intents de discreció personal i de normalitat vital abocats plenament al fracàs.

Dels contes n’hi ha algun de molt recomanable, tributari de quedar en la memòria, com ara “Enrique Martín” o “El gusano”, d’importants influències borgianes, o “Joanna Silvestri”, potser la més destacada, o “Vida de Anne Moore”, un llarg periple vital de desastre en desastre que té l’aspecte d’una ressenya biogràfica amb un punt de tragicomèdia.

Tanmateix, deixant de banda que, com ja he dit en altres ocasions, em cansen els escriptors que fan històries d’escriptors, en cadascun dels contes tens la mateixa sensació, crec que volguda per l’autor: el crescendo narratiu crea l’expectativa d’un final espectacular, sorprenent, imaginatiu i brillant que, inesperadament, no existeix, sinó que el final apareix bruscament, senzillament donant la història per interrupta, o amb una culminació molt més banal del que prometia.

En general, doncs, crec que li falta a tot el conjunt un pèl de brillantor, ja que ni l’habilitat amb el llenguatge és espectacular, ni l’estructura narrativa és innovadora. Tot i així, és de molt bon llegir.

A la recerca del temps perdut

Ja he dit molts cops que és difícil fer algun comentari interessant sobre obres clàssiques de les quals s’ha dit tot (o gairebé tot). I és que “doctors té l’Església”, aquells crítics que podran fer anàlisis molt més acurades que les meves. Però com que l’interès d’aquest blog és precisament el de reflectir les impressions personals causades per les diverses obres o productes culturals, independentment de la seva qualitat o importància, això tindrà més a veure amb les meves pròpies mancances o llacunes que amb el perfil concret de l’obra comentada. Per tant, què m’ha semblat aquesta?

“A la recerca del temps perdut” és indiscutiblement una de les grans obres de la literatura universal (mundial). Està composada per 7 volums, dels quals he tingut l’ocasió de llegir el primer. Aquest està centrat en la figura de Swann, un personatge de l’alta burgesia parisenca, vist des de l’òptica dels records d’infància del narrador. Això vol dir que la visió que aquest narrador (Proust) en podia tenir, està dramàticament influïda per la visió infantil i pel sedàs que en suposa la memòria d’aquesta visió un cop arribes a la maduresa. Amb tots aquests filtres, la veracitat o ajustament a la realitat de personatges o situacions és poc menys que inversemblant.

Després de fer profundes incursions en els records detalladíssims de vacances passades a Combray en un entorn familiar de finals del S.XIX, on les figures adultes, paternes o no, mantenien una distància sideral dels infants, i la visió d’aquests respecte el món adult, les seves relacions i normes socials esdevé interessantíssima per la innocència amb el qual s’incorporen aquestes a la conducta i la moralitat individual en certes capes socials de l’època. És en aquest entorn, de recerca de la pròpia personalitat, de l’escalfor de l’amor maternal, i del propi lloc en aquest engranatge de vincles, normes i morals, on Marcel, el narrador, rememora la idealitzada figura de Swann, amic de la família amb que havien compartit tardes de tertúlies i visites socials. També és de molt agrair les incursions que l’autor fa en la formació cultural del personatge, tant en l’àmbit de la literatura com de la pintura, d’una exquisidesa impactant.

En una segona part, Proust aborda la història d’amor de Swann vers Odette de Crécy, una dama de gran bellesa però d’una simplicitat i d’escassa cultura sorprenent, cosa habitual, d’altra banda, en aquella època. Aquesta relació modifica l’entramat de relacions socials de Swann, que deixa de ser ben rebut en alguns ambients, i és torturat pels seus sentiments, gelosies, etc. Finalment, però, sense una solució de continuïtat evident, ens trobem en l’època adolescent de Marcel, en la que descobreix l’amor vers una noia al Paris hivernal més cru, però d’alta societat, no gaire correspost per aquesta. La casualitat fa que aquesta noia sigui filla de Swann, cosa que entronca amb la història anterior ja coneguda.

Al marge dels salts narratius i el desequilibri temporal de molts dels seus paràgrafs, hi ha alguns elements que cal destacar en aquesta magna obra. Personalment, m’ha fet la impressió de ser una obra molt ancorada en el temps, a la qual se la veu avui fora d’època. Les estructures del llenguatge, el plantejament narratiu, són molt poc actuals, formals, afectats. Això provoca que ens hàgim d’adaptar nosaltres a l’obra.

D’altra banda, voldria ressaltar la curiositat de les formes sintàctiques que utilitza Proust: mai de la vida havia trobat frases tan extenses, llarguíssimes, que en molts casos arriben a ocupar pràcticament tota una pàgina. Realment impressionant, combinant copulatives amb subordinades, disjuntives, etc. Fantàstic! Si algú gosa, és un bon exercici per fer anàlisis sintàctiques...

Crec que, de moment, deixaré per més endavant la resta de volums, cercant de no perdre molt de temps.

Salut!