23/7/08

Toquinho i Maria Creuza

Han hagut de passar gairebé 40 anys perquè Toquinho i Maria Creuza, els dos supervivents d'aquell magnífic disc a La Fusa encapçalat per l'enorme Vinicius, li retessin homenatge i se'ns presentessin a casa nostra amb la missió de donar vida a aquell disc històric.

Ambdós són ja dos mites de la bossanova, de la música brasilera en general. Fa poc, ja vam poder disfrutar d'un magnífic concert de Toquinho, però veure'l en un duel amb la gran Maria Creuza donava al concert que ens portava el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols un toc diferent, quelcom pràcticament únic.

El concert va començar amb la intro ja habitual de la banda que acompanya a Toquinho, un espectacle musical només a l'abast d'uns quants privilegiats. Amb un baix poderós, que feia caminar soles les cançons, i una bateria que ratllava simplement la perfecció, qui més destacava era la teclista, presentada com la millor instrumentista del planeta. No he sentit tots els i les teclistes del món, però dono fe que aquella dona, de la que per desgràcia no en recordo el nom, era d'un altre planeta.
Poc després, se'ls va ajuntar la Maria Creuza, que anant sempre de menys a més, va demostrar que és propietària d'una veu poderosa. És una dona que omple l'escenari. Després d'uns quants temes del seu repertori personal, va tornar a deixar sola la banda perquè preparessin l'arribada del mestre Toquinho, que va fer un recital de perles brasileres entre les que es trobava la seva emblemàtica "Aquarela". 
Tot i disfrutar d'un concert fantàstic, estàvem allà per veure junts en Toquinho i la Creuza, i això estava trigant en arribar. Per fi, però, va aparèixer la gran dama per acompanyar a aquest monstre de la guitarra. Els dos junts, van meravellar amb un repertori que va incloure la majoria dels temes del disc de La Fusa. I es va fer curt, perquè el concert va acabar a dalt de tot. De totes maneres, és millor acabar un concert deixant el públic amb ganes de més, que no pas mirant el rellotge. Per això, Toquinho i Maria Creuza, tot i notar-se que no tenien un feeling innat, no van defraudar. "A felicidade", "Eu sei que voute amar", "Que maravilha", "Berimabau", "Garota de Ipanema"... Uns altres mites vistos, escoltats i disfrutats en directe, que maravilha!

14/7/08

Sasha Waltz

Ahir vaig tenir la sort de poder gaudir d'un dels muntatges més bonics de música i dansa que recordo haver vist mai. Parlo de Dido & Aeneas, l'espectacle de la coreògrafa Sasha Waltz que ha ofert el Grec al TNC aquest cap de setmana passat.

Aquesta coreògrafa berlinesa ha investigat durant molts anys la connexió de la dansa amb altres disciplines artístiques. Va ser amb aquest objectiu que es va proposar escenificar l'òpera barroca de Henry Purcell Dido & Aeneas, que originalment ja incorporava la tradició francesa de donar gran pes al ballet. Waltz, però, no deixa la dansa per a moments puntuals de l'acció, sinó que la dansa és l'acció mateixa. Amb una imatge cada cop més bonica que l'anterior, la dansa multiplica la música i el text i desplega en moviment els esdeveniments reals i els sentiments de la història. Així, música, veu, dansa,,dramatització i escenografia s'uneixen per explicar el mític encontre de l'heroi troià Eneas i de la bella reina Dido de Cartago.

Com que ahir va ser l'última oportunitat per veure aquesta obra a Barcelona i ja he fet tard per recomanar-vos-la, us en poso un petit fragment. Intento comentar-lo tal i com jo el vaig viure, tot i que, com passa amb totes les bones obres d'art, segur que cada un de vosaltres en pot fer moltes altres interpretacions més i totes són valuoses per interpretar el conjunt.

L'òpera comença amb una escena impressionant: la deessa Venus canta l'arribada de la primavera i de l'amor damunt d'un recipient transparent ple d'aigua, on els ballarins submergits dansen encontres de nimfes i esperits de l'aigua, formant figures que recorden les contorsions impossibles dels relleus d'un fris en un temple. Just després comença l'escena següent:




Ens trobem en plena fugida dels habitants de Troia després que els grecs aconsegueixin conquerir-la. Enmig de cossos que cauen, i fugitius desesperats, Eneas es fa a a la mar per ordre dels déus: no pot morir a Troia, té la missió divina de fundar una nova ciutat. Així arriba a les costes de Cartago, on coneix la reina Dido. En conèixer-lo la reina està trista i agitada, no sap què li passa. Mentre canta aquesta confusió de sentiments, al costat dansen les dues Didos unides, fins que arriba Eneas i es divideixen I, mentre una part resta confosa al marge, l'altra part dansa amb l'heroi un encontre ple de sensualitat i tendresa. En sentir els sentiments de la reina, la seva amiga Belinda li respon contenta la solució: Dido està enamorada, la qual cosa és gran motiu d'alegria, ja que la unió amb Eneas pot suposar gran prosperitat per a Cartago. I així la música adquireix caràcter festiu i les parelles dansen alegres davant de la possibilitat d'unir dos llinatges reials. Les paraules de Belinda provoquen el seu efecte en Dido, que ara contempla el guerrer sota uns ulls admirats. Mentrestant Eneas -representat ara pel cantant i no pel ballarí- al centre, mou multituds al seu voltant en una actitud segura i valenta.

Llàstima que no pugueu veure altres escenes, com la d'obertura, o la de la separació dels amants o la mort final de Dido després de cantar el seu famós lament fonent-se amb la música dins el més enllà. És tanta la força i la bellesa de cada escena, que l'obra em va absorvir imatge rere imatge. Si a això s'hi suma una música perfectament interpretada per l'Akademie für Alte Musik de Berlin i una escenografia simple i suggerent alhora, no és estrany que els espectadors responguéssim amb tants minuts d'aplaudiments i bravos com els que van omplir ahir la Sala Gran.

13/7/08

120, Rue de la Gâre

Als amants de la novel·la o el cinema negre, us proposo aquí una obra prou interessant. Es tracta d'una de les adaptacions
que el dibuixant francès Jacques Tardi va fer de les novel·les del detectiu Nestor Burma, creat per Léo Malet, una de les grans sagues que el gènere té al país veí. En aquestes adaptacions, el propi Malet en realitza els guions.

L'obra està ambientada a l'hivern de 1941, en plena ocupació de França per part dels alemanys, escenari que apareix com un decorat de fons durant tota la història, però que no hi interfereix. De fet, si el relat l'haguessin situat un segle abans o després en algun altre lloc del món, hauria estat igualment interessant. En aquest cas, la situació ens il·lustra amb molta naturalitat com van viure els francesos la situació de mig país ocupat i l'altre mig "alliberat", els intercanvis, comunicacions i moviments entre les dues zones, els equilibris polítics constants, i la implantació de l'odi progressivament més intolerant cap els jueus. Però, com he dit abans, això no té res a veure amb la història, tan sols li dóna un atractiu més (i no és poc).

En realitat, la història és un relat clàssic de detectius espavilats, lladres, personatges de l'alta societat barrejats en sòrdides històries amb el més granat de les clavegueres socials... El famós detectiu Nestor Burma, cap de l'agència Fiat Lux, que ha estat fent el soldat al front fins que ha caigut en mans de l'enemic i, des d'un stalag torna cap a casa, es troba de sobte amb la mort d'un curiós personatge amnèsic i amb l'assassinat d'un estret col·laborador seu que, en el moment de morir, li fan arribar el mateix missatge: "carrer de l'estació, 120".

Ajudant-se d'antics coneguts, policies, advocats, periodistes, investigadors o lladres, Burma va seguint les pistes que l'ajudaran a resoldre l'enigma no sense haver passat abans per alguns tràngols inesperats. Evidentment, cal lligar molts caps, i l'escena final estil Agatha Christie és d'allò més sorprenent. El guió és, per tant, molt sòlid, sense decaure en cap moment, amb una estructura força clara i homogènia. Un xic d'humor cínic i un retrat dels personatges força creïbles, encara que algun cop massa unidimensionals, ens sedueix fins al final.

Pel que fa a la part gràfica, Tardi es basa en el blanc i negre per donar intensitat a la història. L'ambientació és sorprenentment realista, segurament basada en fotografies i postals de l'època reproduïdes amb total exactitud. S'hi poden reconèixer fàcilment els racons més coneguts de Lió i de Paris. Tot això contrasta amb la senzillesa de la construcció dels personatges. Amb trets molt marcats (gairebé caricaturescs) i línies molt senzilles, des del primer moment podem reconèixer cadascun dels personatges amb total facilitat. No obstant, la implantació d'aquests en els escenaris és molt adequada, i el contrast fa que ens centrem més en la història que en el preciosisme gràfic. Pel meu gust, però, en ocasions li falta un xic de moviment, d'acció. És molt interessant, però, parar atenció en els missatges (retolació, espectacles, mitjans de transport...) que Tardi reprodueix del nazisme i del Degaullisme continuament en tots els racons, ambientant perfectament l'època i el sentiment d'aquells anys tan difícils.

Aquesta obra, i altres dels mateixos autors, va ser editada al nostre país en castellà per Norma Editorial el 1989, a la col·lecció BN.

7/7/08

La tempesta

Feia temps que no llegia Shakespeare. I per al retrobament em va anar bé agafar aquesta petita obra de fàcil lectura (Proa, 1998; traducció de Miquel Desclot), ben refrescant però amb l'estil inconfusible del gran mestre de les lletres anglosaxones.

En ella hi podrem trobar alguns elements coneguts d'altres obres: reis destronats per conspiracions familiars, màgia i éssers mitològics, amors profunds fins a la desesperació, la relació amo-servidor marcada per la servitud extrema barrejada amb un odi fantasiós, etc. El toc d'elegància el dóna la prosa versificada que ens allunya una mica de la realitat mundanal i l'hi atorga una distància especial. Aquesta distància és necessària sobretot pensada en la posada en escena, situació per a la que va ser concebuda l'obra. Els canvis orquestats en els diversos personatges són molt més clars i enriquidors amb la personificació que els actors en poden fer. Per tant, és més una obra per veure que per llegir.

En resum, l'obra tracta de la revenja executada per Pròspero, a qui el seu germà Antonio li va arrabassar el ducat de Milà i va fer que s'exilès en una illa perduda i remota de la Mediterrània. Allà Pròspero va educar la seva filla Miranda, que no va conèixer cap més persona que el seu pare i Caliban, l'esclau deforme fill d'una bruixa horrible. El destí fa que, en passar prop d'allà les naus del Rei de Nàpols, amb qui anaven l'usurpador i la seva cort, Pròspero pugui, gràcies a uns poders màgics i l'ajuda de diversos éssers mítics, provocar una tempesta que separa la nau del Rei de la resta de la flota i els fa naufragar a la seva illa, on ell podrà controlar el destí de tots. Els plans de Pròspero es van desenvolupant cap a... bé, us ho deixo imaginar. I potser us equivocareu!

2/7/08

Oskar Kokoschka (1886-1980)

La de Kokoschka no era pas l'exposició que em va atreure cap al museu aquell dia, però va ser la que m'hi va retenir unes quantes hores. Els quadres d'exili d'aquest pintor vienès em van hipnotitzar i vaig poder resseguir-los un per un sense l'habitual sensació d'empatx que em provoca normalment contemplar més de cinc quadres per quart d'hora.

Podria argumentar que van ser les combinacions de colors, de contrastos punyents, que evidencien els orígens expressionistes de l'artista. O potser les pinzellades ràpides, gairebé brusques, sobre la tela, capaces de transmetre a l'espectador del quadre una part de l'energia amb què es va pintar. Però, sincerament, no acabo de saber explicar què em va fascinar tant. Potser va ser la mirada de les figures, una mirada sincera, plena de dignitat, que les distingeix d'un fons sovint fosc i amenaçador. Aquest quadre, Nymphe (1936) n'és un exemple i un dels que em va agradar especialment.

La força que transmeten els quadres de Kokoschka és la d'un home que es va haver d'exiliar perseguit pels nazis, un pintor que sempre va denunciar les atrocitats del nacionalsocialisme i la misèria de la postguerra i que va vendre molts dels seus quadres per destinar els diners a causes humanitàries. El mateix home que, ja durant els últims anys, instal.lat a Suïssa, no volia viatjar quan el seu jardí floria per no perdre's l'espectacle que s'havia estat gestant durant el llarg hivern. Un home, doncs, que va unir amb la seves pinzellades de colors la força i la delicadesa i que va saber captar un món destruït amb una mirada plena d'esperança.