Sherlock Holmes

El 150è aniversari del neixement de Sir Arthur Conan Doyle, un metge escocès aficionat a l'escriptura i a l'espiritisme, és una excusa com qualsevol altra per tal de fer alguna reflexió sobre el seu personatge emblemàtic, Sherlock Holmes.

No hi ha ningú que no conegui, per llibres, pel·lícules de cinema, sèries de televisió, etc. aquest impactant detectiu, paradigma de l'investigador intel·ligent i cerebral, que basa les seves recerques en una observació extremadament acurada i el raonament deductiu. Les conclusions a les que arriba sempre després d'una ullada inquisidora i perspicaç són esfereïdores, lluny de l'abast de la resta de mortals. Ell mateix fa seguir els seus companys d'aventures els processos de deducció que els permetren resoldre els casos criminals més embolicats.



La imatge de Sherlock va ser creada bàsicament per l'il·lustrador de les primeres novel·les, ja que Doyle no va perfilar mai tots els atributs que han perdurat: la gorra campera, la pipa...



Com és natural en personatges d'aquesta magnitud, han creat escola i han inspirat la creació d'altres de similars però que, evidentment, no han tingut tant d'èxit. El cas més recent és el Dr. House, de la sèrie televisiva, que utilitza el mateix mètode deductiu per arribar a diagnòstics impensats i que eleva fins el límit el cinisme cap als que l'envolten.



El caràcter especial de Sherlock, poc donat a les convencions socials i tendent a l'aïllament, es copça en aficions com el violí o la geologia, l'entomologia, la criminologia, etc. També era un expert espadatxí i molt hàbil en la lluita cos a cos. Tanmateix, apareixen igualment febleses que el fan una mica més humà, com un punt de misogínia o l'addicció a l'opi (tot i que Doyle el presentava com consumidor de cocaïna, el cert és que tots els trets delataven el perfil del fumador d'opi, molt vigent a l'època).



Com ja sabeu, Holmes tenia el seu contrapunt en la figura del Dr. Watson, un metge que l'acompanyava en les seves aventures i que, partint del realisme i l'excepticisme, acabava aclaparat per l'evidència de la genialitat del seu amic. Nogensmenys, el gran enemic de Sherlock Holmes era el Dr. Moriarty, un gran geni orientat en la direcció contrària. Ambdós s'admiraven mútuament, cercant amb una certa ambivalència la destrucció del seu oponent.

Molts actors l'han interpretat al cinema, a la televisió o al teatre. De quin us heu emportat millor impressió? Quin us ha resultat més creïble? O bé, a quin heu associat definitivament la imatge del millor investigador de tots els temps?

Bé, segur que no us he descobert res, però volia deixar constància d'una de les grans icones del nostre imaginari cultural contemporani. Quina impressió us va deixar?

Ángeles y demonios

M'ho temia.

Hi vaig anar esperant ressarcir-me del fiasco del Codi DaVinci, però no. Ho han tornat a fer.

No he llegit cap dels dos llibres, però aquestes dues pel·lícules em semblen infumables. En concret, a "Ángeles..." la voluntat de donar ritme a l'acció i misteri a la trama, li fa perdre l'escassa credibilitat que podia tenir.

Com que no sé si el llibre cau en els mateixos errors, no sabria dir si el problema sorgeix de Ron Howard (director de la pel·lícula) o de Dan Brown (autor de la novel·la). Però el cert és que la simplesa (simploneria, diria jo) i arbitrarietat dels suposats enigmes, i com es resolen, faria caure la cara de vergonya a qualsevol.

Per exemple: com es poden anar localitzant esglésies a Roma en un mapa amb la simple orientació d'un dit o d'una fletxa que apunta ... "cap allà"??!! Com es troben en aquestes esglésies amagatalls impensables símplement per una llança i una espasa que mira... "cap aquí"??!! Com pot ser que tots els personatges s'entestin a parlar entre ells en anglès a... Roma!, amb un accent macarronic de per riure? Com pot ser que un "expert en simbologia" no sàpiga llatí ni italià??!! Com pot ser que, a Roma, pràcticament ningú no sàpiga qui era Bernini?? Com pot ser que, amb totes les mesures de seguretat per entrar als arxius vaticans, després tot depengui de l'ull que pugui tenir un sol vigilant pràcticament liminar?? Com pot ser que els màxims cardenals, reunits al Cònclau, no coneguin el protocol, la tradició o la història de la cerimònia?? De vegades semblen tontets, pobrets... Com pot ser que ni la gendarmeria de Roma ni la guàrdia vaticana siguin capaços de trobar un assassí que va deixant-los pistes per tot arreu? Com pot ser que els científics de partícules subatòmiques facin experiments importantíssims en un lloc com el CERN sense que ho sàpiga ningú més que dues o tres persones?? Com pot ser que obtinguin... L'ANTIMATÈRIA i la tinguin confinada en un potet de vidre entre dos electroimants, i que tot depengui que no se li acabi la bateria al potet??!! Com pot ser que una experta en física subatòmica també hi entengui en medicina forense??

Que no hi ha ningú?? EEEEOOOOOOO...

L'últim home que parlava català

Aquest és un d'aquells llibres que aprofiten la tirada de Sant Jordi per col·locar-se en els primers llocs del rànking de vendes. Fàcil de llegir, amb un títol molt cridaner i actual, en Carles Casajuana ens vol fer un retrat de la situació de dificultat actual de la llengua, i el futur negre que li espera.

Ja he dit en alguna ocasió que no m'agraden, en general, les novel·les que tenen com a protagonistes els escriptors. I en aquesta ho són per partida doble. No perquè hi tingui res en contra, sinó perquè crec que són perfils especials molt poc representatius de la realitat majoritària. Per tant, considero que l'escriptor que és capaç de mirar més enllà d'un mirall i fixar-se en altres situacions, professions, etc., per copçar realitats diferents de la seva pròpia, ja té un punt afegit.

Aquesta consideració al marge, Casajuana ens resumeix els dos grans blocs argumentatius sobre la situació del català i el seu futur. Aquells que, per tal de no ser radicals, cedeixen contínuament pensant que hi ha d'altres coses més bàsiques sense ser conscients del mal que fan a la llengua, i aquells que la defensen aferrissadament tot i ser titllats d'arrauxats que no volen veure més enllà del seu petit reducte provincià.

Com a vehicle on encabir-hi tothom per aquest viatge, hi trobem una història de mòbbing (perdó, assetjament) immobiliari i relacions creuades entretingudes, amb situacions i personatges més o menys creïbles, però massa "clavats" per a l'ocasió.

El millor, segurament, les argumentacions contraposades que formen part de la relació establerta casualment entre dos escriptors. Tot i que són prou conegudes, està bé que ambdues sorgeixin de la mateixa ploma, perquè no sigui dit que ningú és receptiu a les raons de l'altre. El pitjor, per mi, està en uns personatges massa triats, sorgits d'una anàlisi de necessitats, cosa que els fa poc naturals. Hauria estat millor que fossin més "naturals".

De tota manera, el que m'ha agradat més és la metàfora final (tranquils, no l'explicaré... gaire): l'avís de la tragèdia plana durant tota l'obra, però això no evita que, quan ens arriba, ens agafi desprevinguts. Molt bona reflexió, sí senyor.

Apocalypse Now

Ja s’han complert 30 anys des que en Francis-Ford Coppola va presentar Apocalypse Now al Festival de Cannes. Cal fer un breu recordatori, isn’t it?

Entre els centenars de pel·lícules que s’han arribat a fer sobre la guerra del Vietnam (des del punt de vista americà, evidentment), Apocalypse Now sempre ocuparà un lloc d’honor. I és que, probablement, cap altra obra ha sabut reflexar la irracionalitat, la destrucció de l’essència humana, amb més cruesa que aquesta pel·lícula. Tot queda exposat: els conflictes morals, la hipocresia, la bogeria, el salvatgisme, el sadisme més absolut, la pèrdua total de sentiments en un ambient de devastació que ho supera tot i a qui ningú no hi pot fer front.

Partint d’una fantàstica obra de Joseph Conrad, “El cor de les tenebres”, i en un rar cas d’explosió creativa, Coppola va superar el llindar marcat pel llibre de Conrad, magnífic, d’altra banda. Trasllada el drama personal viscut a les profunditats de l’Àfrica colonial més obscura del S.XIX a la guerra més traumàtica per a l’imaginari col·lectiu de l’Amèrica contemporània: Vietnam.

Suposo que tots l’heu vista, no un ni dos cops, sinó una colla. En faig una breu sinòpsi: al Capità Willard, en plena crisi personal, li encarreguen una missió: localitzar un brillant coronel dels serveis especials, el Coronel Kurtz, que ha desertat muntant una mena de comuna al cor de la selva cambotjana amb els seus homes. La missió comporta eliminar el Coronel, ja que el seu caràcter mesiànic és un perill per al propi exèrcit, Durant tota la història, Willard es va apropant, físicament i psicològicament, a la figura de Kurtz, que finalment esdevé immensa, fora de tota comprensió dels que l’envolten, abocat a la destrucció personal a causa de la immersió en ... l’horror. Sí, l’horror.

En el record de tothom perduren elements importantíssims de la pel·lícula. Coppola aporta una estètica poètica, filosòfica, moral, a la guerra més immoral, crua i absurda que s’ha viscut. D’una banda, uns magnífics personatges impossibles d’oblidar: el Tinent Coronel Kilgore, interpretat magistralment per en Robert Duvall, encarna com ningú l’absència de moral, el triomf del sadisme per sobre de cap altra consideració com a estratègia per sobreviure a l’infern. Les lliçons colpidores d’un Kurtz mesiànic, il·luminat, que ha albirat dolorosament realitats que els altres ni imaginem. Els dubtes morals d’un Willard al caire de l’abisme, conscient de la injustícia i del seu propi sentit del deure, al mateix temps, embarcat en un viatge que el transforma decisivament.

D’altra banda, escenes de gran impacte emocional. Escenes que, dirigides amb gran mestratge, perduraran en la història del cinema. Trobem el genial atac de la cavalleria (ara helicòpters) sota els acords de la Cavalcada de les Walkíries de Wagner, el surf sota els bombardejos amb napalm a les platges vietnamites (“...fa olor de... victòria!”), o el delirant combat contra l’eneimc invisible en la defensa impossible d’un pont. També l’arribada a la comuna de Kurtz, observats per soldats estranys, perduts, alienats. O les lliçons morals de Kurtz-Brando combinades amb imatges de cerimònies tradicionals de tribus cambotjanes, amb sacrifici d’un bou inclòs.

Els actors mereixen un gran reconeixement: Martin Sheen va fer el paper de la seva vida, amb un posat de sorpresa espiritual continua. Un Marlon Brando entre ombres ens construeix un gurú destrossat però més enllà del bé i del mal. Robert Duvall ratlla la perfecció en el paper de Kilgore (“Charlie don’t surf!”). Fins i tot trobem un jovenet Harrison Ford en un paper breu i sobri, encarcarat, o el contrapunt de Dennis Hopper com a reporter.

La banda sonora és un altre dels elements claus del film i que el converteixen en obra mestra. Al marge de les Walkíries que hem esmentat, el rock i la psicodèlia (memorable “The End” de The Doors) de l’època ens ajuda a situar-nos en la bogeria i la desmesura de tot plegat, barrejat amb el recurs a les substàncies al·lucinògenes que estaven de moda i ajudaven a l’evasió d’una realitat massa dura.

D’aquesta pel·lícula han perdurat no tan sols la música, les imatges i els personatges, sinó que és una font impressionant d’anècdotes i de cites impactants. Us en deixo una que m’agrada molt:

“I watched a snail crawl along the edge of a straight razor. That's my dream. That's my nightmare. Crawling, slithering, along the edge of a straight... razor... and surviving” (Colonel Kurtz).

L'antropòleg innocent

Feia temps que tenia ganes de llegir aquest llibre que Nigel Barley (un antropòleg, evidentment) va escriure el 1983. En ell relata una recerca de camp que va realitzar al Camerun el 1978 per tal d'investigar el poble Dowayo, amb els que va conviure durant aproximadament un any.

Lluny de ser un llibre acadèmic, Barley ens transmet l'experiència del treball de camp real, és a dir, sense estalviar totes les misèries, contradiccions, ignoràncies i prejudicis que comporta aquesta mena de tasques. Però el millor de tot és que ho fa amb un exquisit humor anglès, que et fa petar de riure des del començament.

Partint dels profunds dubtes que planegen sovint sobre la seva disciplina (igual com amb la majoria de les Ciències Humanes), l'antropòleg es disposa a realitzar allò que se suposa que ha de fer un antropòleg de debò, i tria aquesta estranya tribu del Camerun per tal de sentir-se un investigador complet. Des dels complicats preparatius per al viatge, l'increïble laberint burocràtic i administratiu de l'Àfrica post-colonial, les dificultats absolutes de la comunicació des de concepcions totalment diferents del món, la incomprensió, la soledat, l'amistat o l'interès material, etc., tots ens convida a riure, patir, gaudir i meravellar-nos amb l'aventura d'en Barley.

Potser després de llegir el llibre sabrem alguna cosa més dels Dowayos, o potser no. Però el que sí haurem descobert és que tot allò que actualment es fa amb reportatges cinematogràfics i que ens vol donar una visió idílica d'alguns paradisos perduts del nostre Món, té en realitat un enorme trasfons de sang, suor i llàgrimes (caram, que ben posat està el tòpic).

Fantàstic. Molt recomanable si us voleu treure un quants prejudicis de sobre.