Spamalot dels Monty Python

Una de les propostes teatrals que podem trobar en l’actualitat a la ciutat de Barcelona sense ànim de fomentar el centralisme és la que ens ve de la factoria dels Monty Python al Teatre Victòria amb una idea original d’Eric Idle i John Du Prez: "Spamalot".

El terme "spam" (marca d'embotit tipus “chopped” o mortadel·la que ha esdevingut sinònim de correu brossa) es combina amb "a lot" (a dojo en català) i forma una paraula similar a Camelot.

Des de la seva estrena a la ciutat de Nova York l’any 2005, el musical ha tingut una gran acollida per part del públic d’arreu. Ha rebut, entre altres premis, un Grammy a la millor banda sonora de la que destaco la colla de músics conduits per un “director” que, en ocasions, pren cert protagonisme en clau d’humor i, tots plegats, donen sentit a la paraula “musical”.

L’espectacle està dirigit de manera magnífica per Tricicle en la meva modesta opinió i aquests han aprofitat per sucar la cullereta de les postres introduint alguns elements propis que no seran desvetllats per mi aquí. Segons resa el divertit cartell que m’he pres la llibertat de traduir al català: "El musical més divertit i boig de tots els temps, més o menys inspirat en la pel·lícula Els Cavallers de la Taula Quadrada".

L’argument es basa en la recerca del Sant Grial per part del Rei Artús (Jordi Bosch) i una colla de cavallers arreplegats pel camí. No s’ha de buscar res en profunditat, tot està cobert d’aparent simplicitat i d’hilarant comicitat. L’absurd ultrapassa la línia imaginària entre l’escena i el públic en totes les situacions que es succeeixen. Als actors se’ls nota que s’ho passen bé amb l’espectacle i si no és així, ho dissimulen de meravella.

-Què dir més?

A favor:

-Que tal i com assegura la “promo” de ràdio que escolto sovint, ens van provocar una riallada cada setze segons fins el final del musical, seguint els cànons als que els Monty Python ens tenen acostumats i que, fins i tot un cop al carrer, continuàrem rient tot recordant alguns dels gags.

-Que aviat ens vam oblidar del preu de les entrades comissió bancària inclosa.

En contra:

-Que a la capital de la Catalunya del segle XXI m’hagués agradat poder gaudir de l’obra en la meva llengua materna el català, tot i que la vaig entendre a la perfecció (potser això NO ho signaria aquell escriptor britànic integrat a Catalunya...)

-Que a la citada “promo” asseguren: “Riures garantits per tots els públics” i jo, com a pare, hi afegiria: “... públics que siguin majors de tretze anys”. No perquè em titlleu de pare censor, sinó perquè crec que hi ha alguns moments... i alguns moviments... Sí, sí, podreu dir que me l’agafo amb pinces, però és que em costa trobar-li pegues.

Si la cosa pinta malament, ja saps, comença a xiular...

"Life's a piece of shit

When you look at it

Life's a laugh and death's a joke, it's true.

You'll see it's all a show

Keep 'em laughing as you go

Just remember that the last laugh is on you.

And, always look on the bright side of life..."

Amb permís dels traductors que hi hagi a la sala:

"La vida és un tros de merda

Quan te la mires (la vida)

La vida és una rialla i la mort un joc, és veritat.

Veuràs que tot plegat és un espectacle (show)

fes-ne mofa mentre te'n vas

tan sols recorda que l'última rialla està dins teu.

I, mira sempre la part bona de la vida..."

Potser hi haurà qui l’hagi vist i vulgui completar la llista de pros i contres.

Potser algú rectificarà la meva traducció.

Potser no us agradarà.

Potser sí.

Potser.

Pot.

P...

_______________________________

(Post editat el dia 26 de gener de 2009)

Extra! Extra! Notícies fresques!
Edu Soto (l’actor abans conegut com el “Neng de Castefa”) s’incorpora a partir d’aquest divendres dia 30 al musical. A banda de cobrir tres personatges més, substituirà el cavaller Sir Galahad, que fins ara feia l’actor Sergi Albert (ho sento, no he esbrinat si és parent de l’ex-comentarista i ex-àrbitre de l’ex-gol a gol).
L’Edu ha esmentat que s’afegia als cavallers de la Taula Rodona (segons ha dit a l’entrevista que li ha fet en Toni Clapés al Versió a Rac1).

Rodona?!?

-Ànims Edu, que ets un fenomen i te’n sortiràs, només cal que t’estudiïs una miqueta més la lliçó i l’absurditat que envolta el seu món... (... ty Phyton).

_____________________________

Bicentenari del naixement d'Edgar Allan Poe

Vaig conèixer Edgar Allan Poe l’any 1984.

No fou en persona, és clar, feia més d’un segle que era mort i jo tot just feia setze anys que vivia, però sí que vaig conèixer una petita part de la seva obra.

Avui fa dos-cents anys del seu naixement a Boston, als Estats Units, i això és prou motiu per commemorar l'efemèride penjant un post homenatge.

Us deixo uns breus trets biogràfics d’aquest autor de caràcter turbulent:

Edgar Allan Poe
(19 de gener de 1809 – 7 d’octubre de 1849)

A l’edat de dos anys va quedar orfe i el recollí John Allan, un ric comerciant de Virginia que se l’endugué a Anglaterra per tal que rebés una educació clàssica. La seva vida va estar plena d’alts i baixos i els problemes amb la beguda i el joc el dugueren a contraure molt deutes dels que, finalment, John Allan no se’n va voler fer càrrec. Edgar, ofès, tallà la relació.

Expulsat de la Universitat i de l’Acadèmia Militar es va quedar en la misèria fins que es casà amb una cosina seva de gairebé 14 anys i es traslladaren a Nova York on, després de col·laborar en diverses revistes, es guanyà un nom com a escriptor de contes. Va tornar a caure en la misèria i, fins i tot, perdé la seva dona per una malaltia. Donava conferències que li proporcionaven alguns diners i intentà casar-se amb algunes dones riques sense obtenir el resultat esperat. El seu alcoholisme el dugué a la mort l’any 1849.

Com crec que no podia ser d’una altra manera, tot això es veu reflectit en la seva obra i la part que vaig conèixer de Poe foren uns contes de misteri. Tres narracions en un recull que em va caure a les mans: L’escarabat d’or (amb l'afegitó d'intriga que l'autor aporta amb la tècnica criptogràfica per resoldre un criptograma), La carta robada i el Manuscrit trobat en una ampolla. Tres narracions obscures i colpidores basades en les intrigues de l’ànima humana.

El principal mèrit de l'autor i la seva originalitat fou saber dotar de lògica les narracions, a pesar d'acostar-se a fenòmens extraordinaris i antinaturals. En la seva obra destaquen temes com la mort, la fatalitat i la perversitat, a banda del terror i l’angoixa.

Un autor que no em deixà indiferent, sens dubte i que gràcies a aquesta efemèride, tornaré a revisar, si goso...

Els Museus Vaticans

D’entre els molts museus importants i impressionants que hi ha pel món, n’hi ha un que, no sé per què, em té el cor robat. I és que els museus són, per definició, els espais per a la memòria cultural per excel·lència. Apleguen i posen a disposició dels visitants grans obres d’art i ofereixen sensacions impossibles de transmetre en un catàleg imprès o en una visita virutal. La degustació “en persona” d’una obra d’art (tant les plàstiques com les musicals, per exemple) no té res a veure amb la contemplació d’una reproducció, per bona que sigui.

Doncs aquesta “memòria” és especialment curiosa de viure als Museus Vaticans. L’Estat Vaticà es va dedicar, amb tota la barra i el poder dels seus exèrcits i dels exèrcits aliats, a rapinyar obres d’art antigues, a major glòria de Déu. De fet, res diferent del que van fer totes les metròpolis d’Imperis ja desapareguts (o camí de fer-ho). I amb els seus propis recursos econòmics, també van actuar de mecenes encarregant algunes de les obres d’art més importants de tota la humanitat i uns espais impressionants projectats inicialment per a d’altres usos. Això ens deixa un llegat històrico-artístic complexe, irregular, inconnexe (de fet, es tracta de “Museus Vaticans”, així, en plural, ja que són molt diversos) però d’un valor incomparable. Val la pena, quan hi passeges, pensar en l’origen de tot allò.

D’entre les moltes estances i espais diferents que composen els Museus Vaticans, la Pinacoteca és com un museu a part: conté sales dedicades a alguns dels grans (Giotto, Raffaello, Leonardo, Caravaggio...), en un palauet petit separat de la resta del complexe principal. La part originària dels Museus, però, era un preciós pati octogonal (Il Cortile Ottogonale), que en un inici era obert al públic (estem parlant de 1506!), i que dóna pas al Museu d’Antiguitats Clàssiques, on hi ha escultures greco-romanes, aplegades en l’època renaixentista. D’entre totes destaca de forma indiscutible el conjunt escultòric de Laocoont, devorat juntament amb els seus fills en la seva desesperació per salvar-los de les serps mitològiques. Moltes altres escultures ens fan entrar poc a poc als Palaus Vaticans sense adonar-nos-en.

No em faré pesat enumerant les obres principals contingudes a la resta de museus. Penseu que hi ha un Museu Gregorià Egipci i un altre d’Etrusc; un Museu Històric Vaticà i un Museu Missionari Etnològic; als Palaus Vaticans trobem el Belvedere, Galeries imponents com la Cartogràfica, Apartaments de Pius V o dels Borgia, capelles i salons farcits de tresors, o les meravelloses Estances de Raffaello, on hi podem trobar una de les seves meravelles: L’Escola d’Atenes, un fresc on s’hi representen els principals filòsofs grecs en un entorn totalment Renaixentista.

Però, per damunt de tot, els Museus Vaticans són coneguts per una de les obres d’art més importants de tots els temps: La Capella Sixtina, decorada pel mestre Michelangelo Buonarrotti, entre d'altres. Evidentment, no descobriré per a ningú aquesta meravella, però sí que volia transmetre les sensacions tan intenses que tens quan et trobes assegut en aquella capella intentant assimilar la grandiositat del Judici Universal al fons o la volta més famosa del món, amb les escenes de la Creació de l’Univers, d’Adam, l’expulsió del Paradís, el Diluvi Universal, etc. enmig de Sibil·les, Profetes, etc. En aquell rectangle de quaranta metres, sembla que el temps s'aturi, i t'indigna la teva pròpia incapacitat d'assaborir millor allò que els teus ulls et diuen que és a pocs metres, però que tu sempre has tingut a l'esperit. T'indigna que el temps passi i no et deixi formar part d'aquell espai tant temps com calgui. T'indigna la gent que no és capaç de comportar-se amb el respecte que mereix l'escenari i que trenquen contínuament l'atmòsfera de mística evocació de la grandesa de l'art com l'expressió més elevada del geni humà. En fi, t'obliga a aïllar-te de la indignació i concentrar-te en un passeig visual pels episodis representats i reproduïts fins a la sacietat. Una experiència certament única, si hi vas amb l'ànim preparat.

Després, quan en surts, tot et sembla ja petit i intrascendent.