28/12/08

El salze cec i la dona adormida

Aquest és el darrer llibre que llegeixo de Haruki Murakami. Almenys durant una temporada. Vaig gaudir de Tòquio Blues i sobretot de Kafka a la platja. La cosa va decaure força amb L'amant perillosa. Esperava reprendre el to amb El salze cec i la dona adormida, però no. Ha estat un pèl decebedor.

Aquest és un recull de 24 relats. Bé, recull no crec que sigui la paraula, perquè no són relats que hagi aplegat de la seva trajectòria literària. Símplement havia de fer un llibre de contes, i els va escriure. I això es nota. Es nota tant, que ell mateix s'ha de justificar en un pròleg on intenta defensar la legitimitat i la validesa dels relats curts. No cal defensar-los, crec. Cal escriure'ls amb inspiració i mestratge. I això li manca en aquests.

No dic que no hi hagi passatges ben descrits, sentiments ben relatats, algun personatge ben trobat o situacions que desvetllin un cert interès. Però no és el global de tots els contes. Sovint trobem els personatges japonesos fora del seu entorn: als EUA, en una illa grega, a la Toscana... i és interessant saber la visió de la situació des de l'altre punt de vista, el del japonès. La mentalitat nipona transmesa d'una forma natural, sense els estereotips a que estem avesats. Això està bé.

Els personatges solen viure situacions normals, algunes plenes de melangia o de mediocritat o de tràgedia personal, però en totes s'hi dóna un punt, un element inexplicable, màgic, inusual. Aquest factor modifica, o no, tots els plantejaments que donàvem per sabuts, però ells l'assimilen a la seva vida, passa a formar part de manera molt natural del seu entorn i la seva quotidianitat.

Una qüestió que algú li hauria de dir a Murakami, és que es repeteix sempre amb un tema autobiogràfic que ell trasllada als seus personatges: curiosament tots són grans amants del jazz, i tots tenen una col·lecció entranyable i valuosa de vells discs de vinil dels millors instrumentistes d'aquest gènere. Home...

Per tant, com a conclusió, El salze cec i la dona adormida és un llibre molt normalet, que rebaixa potser una mica les expectatives creades amb Murakami. I és que, quan un és un geni en alguna disciplina artística, ho és sempre. I Murakami ha demostrat que, de vegades, és un bon escriptor.

Australia

Per error, vam assistir a aquest "bòdrio" de pel·lícula (sé que no s'hauria de dir així, però no sé cap adjectiu que s'ajusti millor al que vàrem veure). No esperàvem cap gran obra, sinó símplement una història entretinguda, dinàmica, i de bella factura, que ens mostrés fantàstics escenaris d'aquelles terres amb una bona fotografia.

Res d'això.

Tan patètica era des del començament, que als 10 minuts ja estàs esperant que s'acabi. Però a sobre és llarga!! Aquesta pel·lícula no la van filmar: la van perpetrar!!!

Quatre dades perquè us en féu una idea. Les interpretacions són deplorables: Hugh Jackman està símplement fora de lloc, desencaixat en un personatge que, de tan increïble i postís, resulta ridícul. Nicole Kidman revela la seva categoria com a actriu: de tercera regional!! Ni per fer els pastorets (amb tots els respectes per aquests grans actors que els escenifiquen voluntariosament cada any per aquestes dates). De la resta, no cal que en parlem: cap d'ells arribarà a ser famós, de debò.

El guió és tan simple (en el pitjor sentit de la paraula), que pots jugar sense risc a endevinar què succeirà a cada moment i què dirà cada personatge en les patètiques situacions que es troben. Les escenes són d'allò més mal plantejades. Els personatges són unidimensionals: els bons, extrabons; els dolents, ultradolents.

Als aborígens australians els fan un trist favor: tots els pinten com absolutament dignes, honestos, de sentiments purs i altruistes, valents i sacrificats fins a l'extrem... fins a l'extrem de donar la seva vida per tal que els personatges principals se'n surtin bé (blancs, és clar). La causa no és la seva causa, sinó la dels blancs bons (Jackman/Kidman).

Caldria parlar dels efectes especials. Certament estan inspirats en grans obres del cinema, i estan a la seva alçada: a l'alçada dels anys 40, alguns!! Podem veure cavalcades de Jackman/Kidman dignes de les pel·lícules de John Ford (pel que fa als efectes especials, em refereixo!), estampides de ramats de vaques dignes d'un videojoc dolent, imatges del port de Darwin amb vaixells de guerra pastades a les de Titànic (i ja han passat uns quants anys), atacs aeris trets de La batalla de Midway, escenes de devastació de després del bombardeig que recordaven Gone With The Wind (Allò que el vent s'endugué). És evident que la inspiració (i la qualitat tècnica) d'aquest director, del qual no en vull publicitar el nom, es troba en grans obres!!

La fotografia no és res de l'altre món, i els grans paisatges apareixen puntualment, però només una part petita del nord de l'illa. No fa justícia a la magnitud del continent. I a més hi ha un abús d'imatges aèries de l'avi aborigen del nen protagonista en el seu penya-segat, i de postes de sol pròpies de calendaris barats. La il·luminació nocturna acaba de carregar-se la poca credibilitat de les escenes que transcorren a les fosques, ja sigui a la sabana o a la ciutat: hi ha uns reflexes de focus laterals intolerables.

Finalment, una última mala nota: el doblatge en català. Desgraciadament, sembla que no hi ha nens al nostre país que sàpiguen parlar català sense accent xava... Tant costa pronunciar les vocals neutres? Per què és impossible sentir una "s" sonora? En fi, així anem...

Per tant, en poques paraules, "Australia" em va semblar una presa de pèl, un intent de reeditar Out of Africa (Memòries d'Àfrica) per tal de potenciar una marca comercial, per a la qual cosa estic segur que el govern del país va deixar anar un bon cabàs de calerons, decisió de la que es deuen penedir profundament hores d'ara. No hi anéu.

19/12/08

The Spirit

Estem en plena ebullició de pel·lícules basades en personatges o històries del món del còmic. El cinema ho té això: fam d'històries, i si troba un filó on n'hi ha de bones, les assimila costi el que costi.
És el cas dels còmics. Bones històries (ep, no totes!), encara per explotar suficientment.
A més, es dóna la circumstància que el nivell tecnològic d'avui dia permet crear fàcilment les imatges que van tenir el seu origen en el paper, en la tinta i els colors d'artistes que, amb mitjans normalment molt artesans, recreaven móns, històries i idees molt espectaculars, impossibles de fer d'altra manera. Ara és el moment.
El cas de The Spirit, però, és diferent. Aquest és un còmic clàssic, aparegut el 1940 en tires curtes als diaris americans, que va anar variant tot sovint de format, amb altres històries més llargues, experimentacions molt audaces, etc. I aquesta setmana estrenen la pel·lícula basada en el personatge. Val a dir que només he vist algunes imatges d'un parell de trailers, però... no m'ha agradat gens. Diré per què.
L'obra de Will Eisner (dempeus! Estem parlant del boss dels còmics!) és impressionant. Des de tots els punts de vista. Com a dibuixant, va perfeccionar el seu estil de manera que crec que se'l pot considerar un dels millors dibuixants del s.XX. Com a explicador d'històries... què us haig de dir! Símplement genial! The Spirit intentava recollir en uns temps convulsos diferents aspectes de la societat nordamericana: amb un estil humorístic, caricaturesc, reflectia el descontentament amb certes institucions, l'existència de personatges marginals i marginats, la delinqüència ocasional o la organitzada, la malícia contra la innocència, la discriminació racial... però tot això de forma divertida i entretinguda.
The Spirit és una mena de detectiu privat que lluita contra el crim des del seu particular prisma. És valent, arriscat, lluitador, però també vulnerable i molt innocent. La pròpia estètica és còmica, de tant increïble: un simple antifaç petit serveix perquè ningú pugui reconèixer Danny Colt, que suposadament va morir. Les dones (les dones fatals, em refereixo), el persegueixen i l'intenten seduir per utilitzar-lo i portar-lo cap al costat fosc de la Llei, però ell és ferm i incorruptible.
No obstant, crec que el principal valor de les històries de The Spirit no té res a veure amb aquest personatge ni els seus propers (el Comissari Dolan, la seva filla Helen, Ebony White...). El que realment és apassionant són els secundaris que apareixen en cada història: dolents absurds, pobres homes arribats al límit, vampiresses irresistibles (P,Gell, Sand Saref)... De vegades aquest personatge, aquesta història, ni tan sols és l'oponent de The Spirit, sinó algú que apareix al fons, en segon pla, i que té alguna cosa a explicar-nos. No m'enrotllo més, sóc massa pesat. Llegiu algunes d'aquestes històries i ho veureu.
Passem doncs a la versió cinematogràfica. M'ensumo que Miller (gran fan de Eisner) haurà recollit un grapat d'escenes d'acció trepidant, magnificarà l'heroi en una història impactant, haurà tingut una cura especial de tot l'entorn gràfic de la producció. Sí, n'estic segur. Però The Spirit no és això. Són els secundaris, de veritat. Ni tant sols els dolents. Els secundaris i les seves històries. The Spirit és només una excusa per fer-los aparèixer per al gran públic. I molt em temo que això no ho hauran tingut en compte.
Sin City va ser una adaptació fantàstica, fidel, creïble i d'una factura extraordinària. 300 no va estar malament, tot i que sobrava artificialitat i no va acabar de recollir la força del còmic. Però crec que The Spirit serà un fracàs. Perquè pot ser una mena de Dare Devil amb més gràcia, però no serà The Spirit. Potser és que no és un còmic per ser adaptat al cinema. Podríem discutir-ho.
Espero equivocar-me.

12/12/08

Watchmen

quis custodiet ipsos custodes?

Watchmen és una GRAN novel·la gràfica. M'explico.

Va ser editada entre 1986 i 1987, dividida en 12 volums breus. Dibuixada per Dave Gibbons i escrita per Alan Moore, ens descriu una història complexa en la que anem descobrint les profunditats i, per tant, les contradiccions d'un grup d'ex-superherois (o millor, aventurers emmascarats) en un entorn de preapocalipsi atòmica, ambientada en una Nordamèrica fictícia en alguns de les seves dades històriques, cap allà el 1985.

Alan Moore, el gran pare de l'obra, va crear un univers nou, reescrivint el paper dels superherois en un món convuls. Per fer-ho en va crear un grapat de nous, si bé que basats en alguns de secundaris ja existents. La novetat és que no tenien superpoders (excepte un d'ells) i que eren rebutjats per l'opinió pública i proscrits per la llei. La veritat és que tot l'entramat creat per Moore és imponent, els girs argumentals sorprenents, i la profunditat dels plantejaments i la crítica al sistema molt ben plantejada. L'exercici i la finalitat última del poder queden en qüestió. Les teories conspiratòries a gran escala ens remeten a visions paranoides o apocalíptiques de la nostra civilització. De la mateixa manera, els personatges són analitzats amb gran detall, revelant una profunditat psicològica poc freqüent en aquests tipus d'històries. A més, l'encavalcament amb històries paral·leles afegeix interès a tot l'entrellat. Gran.

Pel que fa al grafisme de Gibbons... bé, jo el trobo una mica pobre, la veritat. És massa poc espectacular per a la grandiositat de l'obra. A més, queda una mica antiquat, se li nota el pas del temps. El color és molt simle, basat en primaris, tot i que això se li pot perdonar per les opcions d'impressió de l'època. El moviment és transmès amb moltes limitacions; en això s'ha avançat molt. He llegit que pretenia recrear l'ambientació dels còmics clàssics dels anys 40, però a mi el que em fa és una mica més farragosa la lectura. No obstant, com a dissenyador, l'ús de símbols és molt bo, són omnipresents, ben posats i ajuden a construir la història. Per això he dit al començament que era una gran novel·la gràfica. Crec que el concepte la descriu millor que el de còmic. Aquí la imatge ajuda, però no és primordial. En un bon còmic això ha d'estar compensat.

La història no us l'explicaré, evidentment (tot i que els de wikipedia ho van fer de dalt a baix, tsc). Només us apunto que tot parteix del misteri de l'assassinat d'un exheroi, i la investigació difícil que segueix. A partir d'aquí es van descobrint totes les històries anteriors entre el grup de superherois, que han quedat una mica desubicats en el món. Els dubtes morals, frustracions personals, els enfrontaments ideològics i de filosofia vital són el més ric de tot plegat, que regna per sobre de l'acció. És cert que posteriorment s'han realitzat altres obres del gènere que han abordat aquestes qüestions des d'altres perspectives, però segurament són totes elles deutores, en major o menor grau, de Watchmen.

I, per què aquest post ara? Doncs perquè al juny de 2009 estrenen l'adaptació al cinema. Així que tothom té temps de llegir-la abans (fins i tot en català). Jo, per les imatges que he vist, han aconseguit una molt bona adaptació gràfica. Allò que us deia com passat de moda, doncs crec que ho han posat al dia, han treballat molt bé la fotografia i la llum. Faltarà per veure l'adaptació de la història. D'entrada, ho tenen difícil, perquè és massa llarga com per encabir-la en una sola pel·lícula, i si es sacrifiquen les històries paral·leles o la subtilitat de les relacions entre personatges, serà únicament una pel·lícula més d'entreteniment. I Watchmen no és això.

Veurem.

10/11/08

Miriam Makeba

Se n'ha anat quan estava al peu del canó, però sempre ens quedarà la seva música...

Ne me quitte pas


Segurament, la millor cançó en francès de tots els temps. Reserveu poc més de 4 minuts de la vostra vida per assaborir-la.


Ne me quitte pas.
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit dejà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment.
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.
Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas.
Je creuserai la terre
Jusqu'apres ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière.
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras reine.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.
Ne me quitte pas.
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras.
Je te parlerai
De ces amants là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser.
Je te racont'rai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.
On a vu souvent
Rejaillir le feu
De l'ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux.
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril.
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.
Ne me quitte pas.
Je ne vais plus pleurer,
Je ne vais plus parler.
Je me cacherai là
À te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire.
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre,
L'ombre de ta main,
L'ombre de ton chien.
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas,
Ne me quitte pas.

6/11/08

Retrat de l'artista adolescent

Hi ha llibres que, per la seva densitat, costen de païr. Aquest n'és un.

En aquesta obra, publicada inicialment el 1916, James Joyce ens fa unes quantes pinzellades per entendre el desenvolupament de la personalitat d'Stephen Dedalus, d'un dels personatges que després sortiran a l'Ulisses. I dic pinzellades perquè hi ha una sensació de salts enormes sense solució de continuïtat, cronològicament parlant. Poc a poc te n'has d'anar adonant quina edat deu tenir el personatge en cadascun dels episodis que s'enllacen. La maduresa progressiva adquireix, doncs, un caràcter de guia per a situar el lector.

Stephen Dedalus és, diuen, una mena de Joyce infantil. Els fets exposats, o, més que els fets, les idees que es van construint durant tota l'obra, són autobiogràfiques, i reflexen l'evolució del propi Joyce en aquells temes que esdevindran capdals a la seva vida. Per aquí exposa des de les dificultats inherents a l'amistat, la relació distant amb la mare, el descobriment -que esdevindrà culpabilitzador- del sexe, el fet nacional irlandès i les seves tensions amb la cultura i poder de l'Imperi Anglès i, sobretot, la dificultat en acceptar la molt interioritzada religió catòlica.

El personatge, que va fent una impressionant evolució intel·lectual, es troba internat en una escola jesuïta, i arriba molt a prop d'integrar-se a l'ordre religiosa. Els dubtes sobre els dogmes de la Fe són, però, immensos, i no ajuda gens l'ús que en fan les estructures eclesiàstiques. De vegades planteja unes preguntes simples que, de tant evidents, sorprenen pel seu qüestionament d'aquests dogmes. Malgrat tot, ell continua fascinat a nivell intel·lectual per la filosofia que se'n deriva, aplicant-la de forma continuada a tots els afers de l'existència.

A mi m'ha copçat, sobretot, un sermó d'un dels pares jesuïtes on descriu, de forma crudíssima, els detalls més bèsties dels patiments de l'infern, per tal d'abonar en l'ànim dels joves el temor de Déu (de l'Infern, bàsicament). Impressionant.

Al final, el llibre deixa el jove a la línia de sortida de la vida adulta, secament.

L'obra va ser totalment reescrita molts anys més tard, cosa que em fa sospitar que va perjudicar la seva integritat estructural. D'altra banda, els diàlegs entre els personatges són, de vegades, difícils de seguir, amanits de qüestions pressuposades o referències a la cultura irlandesa més local. La profunditat dels conceptes, però, és el més positiu de l'obra.

3/11/08

Els nois d'història

Pel teatre m'hi passo poc, i no per falta de ganes. Fer-ne de l'art escènic una afició habitual és pecuniàriament contraproduent. Per això, quan hi vaig, n'espero alguna cosa molt especial. No és com anar al cinema, que si et toca una pel·lícula infumable, doncs no passa res; te'n rius amb qui hi hagis anat. Al teatre, en canvi, si l'obra no és meravellosa, em queda un mal gust de boca, tot i que segurament és injust. Però és així; valorem les coses pel preu que costen.

Divendres passat vam anar a veure "Els nois d'història", de l'incombustible Josep Maria Pou i basada en un text d'Alan Bennett, al remodelat teatre Goya. L'obra apunta maneres i guanya en interès a mida que va passant l'estona, però hi ha alguna cosa que la fa fluixejar. Interpretativament, el que en surt més ben parat és el propi Pou a la pell d'un professor (massa) particular. La resta, irregulars.

El que més ens va estranyar, però, és l'argument i el desenllaç (si és que n'hi ha) d'aquest. No vull desvetllar res, en podem parlar amb qui l'hagi vist, però no vam acabar d'entendre que es parli tan simpàticament i banal d'un tema tan gruixut com el que toca, i és que entre d'altres fils argumentals, l'abús (més o menys acusat) d'alumnes per part d'algun professor sembla quelcom divertit i poc seriós. Desconec el text original de Bennett, no sé si n'han fet una adaptació més o menys lliure o si és clavat a l'original, però és, si més no, sorprenent.

28/10/08

Tango

Quan hom passeja per San Telmo, a Buenos Aires, la brutal immersió en la cultura tanguera et pot deixar aclaparat. Malgrat el pas del temps, malgrat la imposició de les modes pròpies i foranies, la passió pel Tango continua viva en aquells carrers al voltant de la Plaza Dorrego, en els Cafetins, en els teatres, sales de festes i en el propi carrer.

Ja ha passat prou temps des de l’època gloriosa del Tango com perquè el puguem considerar simplement un estil passat de moda (amb el component despectiu que això comporta) i puguem veure en perspectiva la seva història i la importància que va tenir, quin paper juga en la història musical. Va néixer a la segona meitat del S.XIX amb el desordre social tan gran provocat per una de les migracions més massives de la història: el Río de la Plata va quintuplicar en pocs anys la seva població, que es va establir en gran part a Buenos Aires i Montevideo. Allà, l’ambient portuari (“porteño”), marcat pels prostíbuls ("lo de la china"), els negocis bruts i la violència a flor de pell, va servir d’amalgama de les passions més primàriament humanes, en la barreja dels desposseïts provinents de tots els racons del planeta, que fugien de les guerres, la misèria i els desastres. D’allà havia de sortir alguna cosa especial, i aquesta cosa va ser el Tango, que va començar a agafar rellevància a partir del 1900.

Musicalment, va agafar essències molt diverses, des de la rumba, l’havanera, la jota o la tuna. És un exemple clàssic de mestissatge, però el seu ritme és únic i inconfusible. Va adoptar per instrument identitari el bandoneó, procedent d’Alemanya, pel seu so semblant a una queixa (el rezongo). I el ball... El ball va ser considerat immediatament per les institucions tradicionals i benpensants d’Europa com una indecència impròpia que calia prohibir. Podríem considerar que la dansa dels cossos arrapats es transmeten mutus missatges de desig. No obstant, el ball del Tango té molts elements de seducció bàsicament, intrínsecament, masculina: la passió a través de la possessió, del control del partenaire, dels moviments enèrgics i impulsius.



Malgrat tot, jo volia sobretot parlar de les lletres. El que va començar com una música-ball, va passar a incorporar lletres adients a la seva condició original. Aquestes històries estaven farcides de dolor, desesperació, fracàs, desamor. En definitiva, els components més genuïns de la tragèdia humana, les emocions més punyents, la desesperació més amargant. En tota aquest brou hi ha un element més que li aporta genuïnitat: el lunfardo. En moltes de les lletres hi trobem mots i expressions propis d’aquesta parla portenya, barreja de mil idiomes que convivien en aquell entorn.


Tot i que es va intentar prohibir la presència del lunfardo en els tangos en diverses ocasions, la realitat sol imposar-se tossudament a les mentalitats estretes. M’agrada sentir el lament de l’home que ha perdut l’esperança, el dolor fet poesia com només els argentins saben fer. El pas del temps que tant s’emporta el que més estimem com suavitza les ferides més sagnants. La nostàlgia de l’origen més primari: el barri (arrabal), la mare, els primers amors... Per cert, si algú té problemes amb el lunfardo, que no pateixi: tinc un diccionari.

Evidentment, el gran mestre, la icona mundial d’aquesta tragèdia feta cançó, va ser Carlos Gardel. Amb el seu repertori clàssic, que tots coneixem des de petits, abordava tots aquests temes d’una forma magistral, i va elevar el Tango a nivell mundial. Eren les dècades dels anys 1920 i 1930. En aquestes peces abocava una personalitat tendent a la malenconia que lligava plenament amb tot l’ambient tanguero. Posteriorment a Gardel, que va morir prematurament en accident d’avió a major glòria de la seva llegenda, van venir altres grans mestres que constituïen la vella guàrdia del Tango, les grans orquestres que van ubicar-lo definitivament en els cabarets del centre de la ciutat (recordem que era una música arrabalera, menystinguda per les classes dominants). Després, arribarien les renovacions d'Astor Piazzola als anys 60 i 70, i les fusions amb altres estils (jazz, rock, música electrònica...) que existeixen actualment.

En fi, que si algú vol saber ben bé quina és l’essència del Tango, llegeixi aquesta meravellosa composició que interpretava com ningú Julio Sosa, el Varón del Tango, en una nova versió de La Cumparsita:

Pido permiso, señores,
que este tango... este tango habla por mi.
Y mi voz entre sus sones dirá...
dirá por qué canto así.

Porque cuando pibe,
porque cuando pibe me acunaba en tangos
la canción materna pa' llamar el sueño,
y escuché el rezongo de los bandoneones
bajo el emparrado de mi patio viejo.

Porque vi el desfile de las inclemencias
con mis pobres ojos llorosos y abiertos,
y en la triste pieza de mis buenos viejos
cantó la pobreza su canción de invierno.

¡Y yo me hice en tangos!
Me fui modelando en barro, en miseria,
en las amarguras que da la pobreza.
En llantos de madre,
en la rebeldía del que es fuerte
y tiene que cruzar los brazos
cuando el hambre viene.

Y yo me hice en tangos porque...
Porque el tango es macho!!
Porque el tango es fuerte!!
Tiene olor a vida.
Tiene gusto... a muerte.

Porque quise mucho, y porque me engañaron.
Y pasé la vida masticando sueños.
Porque soy un árbol que nunca dio frutos,
porque soy un perro que no tiene dueño.

Porque tengo odios que nunca los digo.
Porque cuando quiero...
Ja!! ¡porque cuando quiero me desangro en besos!
Porque quise mucho, y no me han querido.
Por eso canto tan triste... !por eso!



Per si voleu, podem encetar una mica de debat sobre el component masclista inherent al Tango, de la vigència o no d'aquests sentiments masculins, etc.

27/10/08

SREBRENICA



Srebrenica


Hi ha una pintada en una paret de Girona que diu : Srebrenica, no t'oblidarem..

Aquest és un escrit que feia temps que volia fer i he anat madurant.
En llegir la noticia de la detenció de Radovan Karadzic, el mes de juny d'aquest any passat, vaig tenir curiositat per ampliar la noticia i vaig anar saltant de link en link fins arribar a http://www.guiamanresa.com/srebrenica/cat/2/index.html
on hi ha penjat un seguit d'informes oficials sobre la massacre: De l'ONU, de Metges sense fronteres, Amnistia Internacional, de la de la República SRPSKA (serbobosnis) i altres.
Em va impactar llegir l'informe de l'ONU. De la tragèdia només vull apuntar els prop de 20.000 morts, en pocs dies, fruit d'una planificació de neteja ètnica i altres ultratges, comparable a les estratègies d'extermini nazi (en trobareu exemples al llibre "les benignes")
Deixo de banda aquella informació que es vincula a l'impacte emocional, per destacar aspectes que ens ajuden a entendre una lògica de comportament humà, de les persones, organitzacions i societats, que ens pot semblar que no copsem quan ens fem la pregunta "perquè aquesta barbaritat?"
Apuntar que la història és plena de matances de població civil, com l'anoerrament de Cartago per part dels Romans, o ja dins els genocidis més coneguts, l'extermini de cultures indigenes americanes per part dels europeus, Armènia, Rwanda...

L'informe de l'ONU explica que intenten protegir la població dins un conflicte, (Bòsnia 1992) on operen exercits més o menys constituïts: els Serbobosnis, recolzats per Sèrbia, els Bosniacs, musulmans, i els Croats de Bosnia, recolzats per Croàcia;. A les ciutats que pensen que poden ser atacades i objecte d'eliminació de població, les qualifiquen com a zones segures i són protegides per unitats de les forces de l'ONU (UNPROFOR)


A Srebrenica, hi va ser destinat una unitat amb soldats holandesos. El juliol de 1995 l'exercit Serbobosnià , més poderòs que els altres, va avançar per ocupar la ciutat. El seu objectiu consistia en "desplaçar"(eliminar) els pobladors musulmans, d'una ciutat que era una illa musulmana en una zona de majoria serbobosniana. L'avenç i els bombardejos , varen durar del 6 a l'11 de juliol. En aquest temps, els militars de l'ONU, varen demanar que l'aviació de l'OTAN,(que donava suport aeri a la UNPROFOR) bombardeges l'exercit que avançava. El vist-i-plau de qualsevol acció militar, passava per una línia de comandaments, militars, polítics... Les primera demanda es va aturar en els comandaments militars perquè els serbis de Bòsnia tenien personal de l'ONU com a ostatges.(utilitzaven aquesta amenaza i també la de tallar les vies de convois humanitaris) Una segona demanda va ser desatesa perquè el responsable de torn va considerar que l'atac havia de ser un últim recurs. El dia 10 després de discussions i que l'exercit atacant hagués capturat soldats de l'ONU, es va decidir acceptar l'atac aeri, però com que ja es feia de nit i les hostilitats s'havien aturat, es va decidir esperar al dia següent.


A les 7 del matí el destacament holandés esperava l’inici dels atacs amb avió, que no es varen produir. Varen enviar més sol.licituds , hi ha certa confusió en quins comunicats es varen fer entre 7 i 10 i fins on varen arribar. Sembla que també hi va haver confusió entre tenir suport (que els avions estiguin preparats) i fer atacs directes. A les 10 els avions de l’OTAN, que estaven enlairats des de les 6 del matí, es retiren a Italia a repostar i diuen que tornaran a ser operatius a les 14h. A les 11h del matí l’exercit serbobosni comença a avançar i abans de les 2 ja ocupa la ciutat, llavors els avions de l’OTAN inicien un atac, però han de desistir perquè els atacants tenen com a ostatges el batalló holandès i la mateixa población de Srebrenica..


Una part de la población fuig pels boscos i serà perseguida i aniquilada durant dies, una altra part és retinguda i se la trasllada en convois dels que les forces de l’ONU intenten fer un control sense resultat i son destinats a camps on es feran afusellaments massius…


Recomano també la lectura de l’informe de la república SRPSKA, fet uns anys després de la massacre.


La qüestió que m’inquieta és si realment les forces internacionals (ONU, OTAN) podien haver evitat aquest acte de genocidi. Com un elefant en un cristalleria, el seu poder rau en la imatge, però no es poden moure per por a trencar alguna cosa. Un elefant molt vulnerable, amb xantatges com els ostatges de l’ONU i organitzacions humanitaries, tancament de pas de convois humanitaris fins a generar situacions crítiques a la població, acusacions d’ajudar a alguna de les parts en conflicte. El concepte de zona segura és paper mullat per un atacant que sap jugar les seves cartes com els serbobosnis, avança poc a poc per veure si hi ha alguna reacció de l’aviació, en no ser així llança l’atac definitiu.


Les societats desenvolupades, sobretot l’europea, estem en una illa de poca violència social. Crec que és el nostre deure procurar perquè aquestes condicions arribin a tot el món. Però quan es fan intervencions en zones de conflícte hem de conèixer bé els valors dels qui participen a l’escenari i els riscos que això comporta.



Quina actuació esperem dels mateixos agents internacionals en el conflicte del Congo?

14/10/08

Blues

Amb l'excusa de la celebració del Festival de Blues de Cerdanyola, el XXI ja, el passat divendres vam fer una escapada al Vallès. El(s) motiu(s): Eric Sardinas, Raimundo Amador i Stevie Ray Vaughan. No us espanteu, en Vaughan no va tornar a la vida per venir a Catalunya; li van retre un homenatge.

El blues, com el flamenco, o com alguns altres (pocs) estils, és tota una declaració d'intencions, d'emocions i d'estat d'ànim. Hi ha milers de bluesmans (i womans), i cadascun té el seu estil particular. El blues no es prefabrica. Es fa. Surt de dins. I el divendres passat va ser un exemple claríssim de la diversitat que pot arribar a tenir el blues.

Tot i el seu nom, l'Eric Sardinas no fa pop. Ni rap. Fa blues. I el fa al màxim de la seva força. El californià, tot i que podria haver sortit de qualsevol racó més profund dels Estats Units, és un prodigi de poder a dalt de l'escenari. És un virtuós, sí, però la seva força es basa més en l'energia que desprèn. És el líder d'un trio (els Big Motor) que tot solets podrien dotar d'energia Springfield sencer i fer jubilar el senyor Burns. Són el paradigma del blues més potent, la versió elèctrica del blues més entranyable. De les entranyes, vull dir.

Per la seva banda, en Raimundo Amador, és un gran fusionador. El seu blues no és de manual; no és un blues com el que descriurien els diccionaris, però sí que és un blues com el que descriurien els amants del blues en general, perquè tot i fusionar-lo amb tocs aflamencats (perdoneu la meva ignorància en termes de flamenc), cada estrofa, cada moment del seu repertori li surt de dins. No li importa improvitzar. És més, ho fa, perquè això és el blues.

Sense massa temps, i sense saber on anàvem al no conèixer Cerdanyola, vam córrer a buscar l'homenatge a Stevie Ray Vaughan. Dues bandes li retien homenatge. Ens vam perdre la primera, però vam arribar a temps a la segona. Com a fan incondicional de Vaughan, el concert no va desmerèixer: van tocar cada tema punt per punt, perfectament. Però potser massa perfectament. I això és justament el que no és el blues. El blues no s'ha de tocar estudiat; s'ha de tocar com et surti, i sí, pot ser que cada cop que toques una cançó, et surti diferent. I aquella banda (Johnny Pérez Trio, crec recordar), tocava Vaughan nota per nota. Que bé, però quina llàstima! I quines ganes que el (perfecte) baixista s'equivoqués!

Res, va ser una nit d'aprofundiment al blues sense concessions. Prometo ser més fidel a Cerdanyola.

Us deixo amb un video de Vaughan, perquè s'entengui a què em refereixo:

STEVIE RAY VAUGHAN - LENNY (Live at the El Mocambo)

28/9/08

Mishima

Acabo de llegir un recull de contes de Mishima, el mític escriptor japonès. Crec que era una bona forma d'introduir-se en la literatura d'aquest controvertit personatge, tot i que no són el més representatiu de la seva obra. “La perla y otros cuentos” recull aquest i nou relats més, tots ells de molt bella factura. De situacions a vegades prou corrents i habituals, sol arribar a finals sorprenents, tràgics o inesperats. La culminació inesperada dels relats no és, però, un recurs literari fàcil, sinó que ens demostra que, sota una història corrent, de vegades n'hi sol haver una altra subjacent molt més insòlita i suggerent, descobridora de passions amagades, tragèdies inesperades, conflictes interiors, desitjos inconfessats...

En aquests contes hi podem descobrir alguns aspectes de la vida més tradicional i alhora més quotidiana de la cultura japonesa: del sentiment de culpa davant la tragèdia, passem per les supersticions més insòlites de les geishes del barri de Gion, amors impossibles que arrabassen el seny i la salut de sacerdots ascètics, amors secrets i tràgics amb un gran armari com a testimoni, profundes pors sense fonament, complexes relacions entre veïnes rera la cordialitat formal, fins al món dels amagats sentiments dels actors del Kabuki o la violenta mort per seppuku d'un oficial de l'exèrcit rendit al seu deure d'honor.

Pocs noms hi ha a la literatura del S.XX tan mítics com el de Yukio Mishima (1925-1970). De fet se n’han escrit i filmat diverses biografies, que intenten apropar-se a la complexa personalitat d’aquest impressionant autor. No obstant, segueix deixant-nos un gran desconcert per la seva vida canviant i atzarosa, que dissortadament sovint és molt més coneguda que la seva obra literària, tan extensa com profunda.

Una infantesa marcada per l’educació de la seva àvia, que era descendent d’una casta de samurais de l’època Tokugawa i posseïa un caràcter irat i violent, va anar formant un nen de caràcter delicat, efeminat, feble i culte. Això el va encaminar cap a una primerenca afició per l’escriptura. La seva formació es va basar tant en la cultura tradicional japonesa com en els clàssics occidentals, des dels grecs fins a Goethe o Wilde. En canvi, el seu pare, simpatitzant del nazisme, li va prohibir escriure i el va obligar a estudiar en escoles d’èlit i graduar-se en Dret, entrant fins i tot a l’administració. Naturalment, Mishima desobeia d’amagat el pare i va abandonar finalment aquesta carrera per dedicar-se a l’escriptura.

Després de les seves primeres obres publicades ja va ser reconegut com un dels grans escriptors del Japó contemporani, i es va començar a especular obertament sobre la seva homosexualitat. Aleshores va iniciar un canvi important: va començar un procés de culte al cos impressionant, combinant halterofília, culturisme i arts marcials, i es va convertir en un gran venedor de la pròpia imatge, amb sessions de fotografies que l’idolatraven, assolint el grau d’icona del moviment gai. Tot i aquesta condició homosexual que mai va explicitar al seu país, es va casar i va tenir dos fills.

Com a escriptor també va demostrar una tremenda disciplina personal, publicant en pocs anys gran quantitat d’obres: novel·les, relats breus, obres de teatre Kabuki i revisions de clàssics del teatre Nô. Igualment, va aparèixer en diverses pel·lícules i va participar en alguna adaptació d’obres seves. Va ser candidat en tres ocasions al Premi Nobel de literatura, que no va obtenir mai, aconseguint en canvi nombrosos premis nacionals i internacionals per la seva obra.

Les seves obres més destacades són:
假面の告白, Kamen no Kokuhaku (1948) - Confessions d'una màscara
禁色, Kinjiki (1953) - Colors prohibits
金閣寺, Kinkaku-ji (1959) - El temple del pavelló d'or (guanyadora del Premi Yomiuri)
サド侯爵夫人, Sado Kōshaku Fujin (1965) - Madame de Sade
太陽と鐡, Taiyō to Tetsu (1970) - Sol i acer o El mar de la fertilitat (tetralogia)

La seva deriva personal i política en aquella època (els anys 60) va ser cap a l’Imperialisme més aferrissat i romàntic a l'estil Byron. La defensa de la figura de l’Emperador com a principal element d’identitat i unitat japonesa feia que rebutgés la constitució pacifista sorgida de la rendició del país a la Segona Guerra Mundial. Exigia el retorn de la personalitat pròpia del Japó en uns dràstics plantejaments nacionalistes d’extrema dreta que el van portar a ser rebutjat per la comunitat acadèmica internacional. Al 1968 va formar i dirigir la Tatenokai (Societat Escut), una mena d'exèrcit particular derivat d’unes milícies oficials on s'havia allistat, que formava joves en les disciplines marcials i els principis del bushido, el codi de comportament dels samurais.

El 1970 es va produir el famós incident del 25 de novembre. Mishima, acompanyat dels seus seguidors de la Tatenokai, van entrar en una caserna de Tokyo on van capturar el comandant mentre Mishima llegia un comunicat a la milícia reunida al pati. Com que les pretensions del comunicat eren fomentar una rebel·lió contra l’ordre establert i restaurar el poder ancestral de l'Emperador, i el pla va fracassar estrepitosament, Mishima va portar a terme la cerimònia del seppuku, més coneguda a casa nostra amb el nom de hara-kiri. Després d'obrir-se el ventre, el seu kaishakunin (assistent per a la cerimònia) Masakatsu Morita va intentar tres cops decapitar-lo, sense reeixir-ne, cosa que finalment va fer Hiroyasu Koga. El propi Morita va fer el seu propi seppuku, assistit igualment per Koga. Mishima ho havia deixat tot enllestit per tal que els seus col·laboradors no fossin acusats posteriorment de cap crim, assumint-ne tota la responsabilitat.


D'aquesta forma, amb 45 anys, Mishima va entrar a la galeria de personatges mítics de la literatura.

27/9/08

Paul Newman

Feia setmanes que sabíem que no li quedava massa temps de vida, i ha acabat sent aquest dissabte quan l'actor nordamericà ha acabat passant a "millor" (?) vida.

El protagonista de "Butch Cassidy and the Sundance Kid" ("Dos hombres y un destino"), passarà a la història per ser un dels actors que millor va saber compaginar això de ser un sex symbol i ser un actor de primera línia. Sovint és difícil, sobretot ara, que aquesta mena de gent no acabin convertint-se en una caricatura d'ells mateixos. En Paul Newman va aconseguir ser reconegut per la seva valua professional, a més de pel seu atractiu. I això és digne d'admiració.

És difícil quedar-se amb només un personatge seu pel record. En Paul Ni Una (com li hem dit a casa molt de temps), ha creat protagonistes que perviuran als llibres de cinema. Des del mateix Butch Cassidy, passant per en Heny de "The Sting" ("El golpe"), el professor Armstrong de "Torn Curtain" ("Cortina rasgada") o l'Eddie Felson de "The Hustler" ("El buscavidas") i de la seva continuació, "The Color of the Money" ("El color del dinero", que defensaré a mort tot i ser vilment criticada per molts), fins el cap mafiós de "Road to Perdition" ("Camino a la perdición"); tots han estat personatges d'aquells que omplen una pel·lícula, personatges que necessiten al darrere un actor que els entengui i els sàpiga donar vida. Una vida que ara se li ha esgotat, i que ha posat punt i final a una carrera professional i personal digna de tots els elogis.

En Paul Newman va aconseguir 3 Oscar i 4 Globus d'Or en els seus més de 50 anys de carrera professional, però si la vida donés premis, se n'hauria emdut molts més per haver mantingut la seva privada com a tal, i estar compromès amb mil i una causes, com per exemple una fundació per lluitar contra la droga, la creació d'una marca de productes alimentaris els beneficis de la qual anaven destinats a causes benèfiques, campaments d'estiu per nens amb malalties greus, i un gran número d'accions per protegir el medi ambient. Un gran actor. Un tio com cal. DEP.


Una joia: la partida de poker a "El golpe"


Un debat sobre les armes nuclears entre en Paul Newman (partidari d'aturar-les) i en Charlton Heston (en contra d'aturar-les)
PART1

PART2

26/9/08

La mort del cigne

De vegades, hi ha peces que no necessiten comentaris ni presentació, com ara veure la Maya Plisetskaya interpretant La Mort del Cigne, del Carnaval dels Animals de Camille Saint-Saëns.

Gaudiu-lo.

21/9/08

Elogi de l'ombra

Junichirô Tanizaki (1886-1965) és un dels escriptors més importants de la literatura japonesa contemporània. Va escriure aquest breu assaig el 1933, intentant transmetre les seves impressions sobre l'essència de les diferències culturals entre l'Orient (bàsicament Japó) i l'Occident (bàsicament Europa i els EUA). I les conclusions són realment encisadores...

Tanizaki parteix de la importància tant dels detalls com de la concepció global en la construcció dels edificis. Les diferències són patents. L'arquitectura tradicional japonesa prima l'exterior, dissenya teulades enormes, pesants i amb riques ornamentacions, mentre que els interiors són austers, foscos, simples, hi triomfa la profunditat i la subtilitat de les ombres en els espais que hi deixen els objectes. Per la seva banda, els edificis occidentals són molt més alts com a expressió de poder i fortalesa, les taulades símplement serveixen per donar cobert a la pluja i els interiors estan rícament decorats amb materials brillants, plens de llum, superfícies dures i grans comoditats.

Tot això serveix a Tanizaki per analitzar no tan sols les diferències estètiques, sinó la importància de l'apreciació dels detalls, el lligam de l'aparença amb una forma d'entendre el món: per exemple, els japonesos valoren aquells materials que són més tèrbols, que van adquirint amb el temps un aspecte deslluït que li confereix el valor de la vellesa, com ara la fusta, els lacats, el llautó o l'or. En canvi, els occidentals valoren més materials que semblin eternament nous i llampants, com la ceràmica, el marbre, etc., en una obsessió higienista ratllant en l'asèpsia.

Tanizaki evoca apreciacions estètiques de la cultura mil·lenària japonesa, que es tradueixen en les arts pròpies de la seva cultura com el teatre, on és tant important el detall d'un reflexe en la textura de la pell dels actors com la història mateixa. Creu que això s'està perdent per la irrupció d'avenços tecnològics com ara la il·luminació. És important pensar que l'assaig va ser escrit l'any 1933, amb l'expansió desfermada de l'electricitat com a font d'il·luminació. En aquest sentit, ell entén que Japó havia perdut la cursa de la modernitat en haver d'importar els avenços tecnològics derivats de la ciència occidental, cosa que feia entrar en col·lisió la cultura tradicional japonesa amb aquests nous enginys.

Molt recomanable per a tots aquells que tinguin interès en conèixer una mica millor l'essència de la cultura japonesa en particular i l'oriental en general.

16/9/08

Richard Wright

No és habitual fer un post sobre un membre d'un grup, però el bo d'en Richard Wright (Pink Floyd) s'ho mereix.
Com passa habitualment, aquests tipus de reconeixements se solen dur a terme quan l'individu en qüestió mor. Som així d'injustos. I com que jo no sóc una excepció, aquest escrit sobre Rick Wright és un deute que la recent mort d'aquest músic -ens va deixar ahir- m'obliga a pagar; i és que estem parlant d'un dels noms més importants de la música de la segona meitat del segle XX.

Corria el 1965 quan uns estudiants d'Arquitectura de Londres van decidir formar un grup. Els individus: Richard Wright, Roger Waters i Nick Mason. I el grup: The Pink Floyd Sounds (evolució de Sigma6). La banda va fer evolucionar el nom cap a Pink Floyd, i sota aquesta denominació s'han originat discs autènticament mítics, perles musicals que han marcat els gustos de diverses generacions.

En Richard Wright, el teclista del grup, no era el cap més visible. En Roger Waters o en David Gilmour sempre li van robar protagonisme, però no importància. Fins i tot se les va tenir amb el propi Roger Waters, fet que va fer que el nostre protagonista deixés la banda durant la gravació del The Wall el 1979, tot i que va seguir fent directes amb ells durant la gira del disc els anys 1980 i 1981. Després de la seva aventura floydiana, Wright va seguir composant, tot i que bastant allunyat del so al que ens tenia acostumats, però això sí, sempre innovant i buscant nous sons.

El 1987, va tornar a Pink Floyd aprofitant la marxa de Roger Waters del grup, tot i que seguint com a músic contractat per la gravació de A Momentary Lapse of Reason. L'any següent ja tornava a formar part oficialment de la banda durant l'edició de Delicate Sound of Thunder i composant a The Division Bell l'any 1994. El 1996 va publicar el seu segon disc en solitari, Broken China, i el 2005 va tornar a pujar a un escenari amb els Gilmour, Mason i Waters sota el nom de Pink Floyd i llimant diferències amb aquest últim.

El seu geni va quedar plasmat, abans del The Wall, en discs com The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here, The Piper at the Gates of Down, Ummagumma, A Saucerful of Secrets, Atom Heart Mother, Animals Meddle, tots enregistrats entre els anys 60 i 70. A The Dark Side of the Moon, per molts un dels millors discs de la història, Wright va composar Us and Them, una meravella musical, i The Great Gig in the Sky, i la importància del seu nom queda claríssima per la seva aportació a una de les joies de la música, una de les peces més importants de la història contemporània d'aquest art: Shine on You Crazy Diamond.

No és d'estranyar, doncs, que la millor etapa de Pink Floyd, la que va del The Dark Side of the Moon (1973) fins al The Wall (1979), comptés amb Rick Wright, silenciós de cara a la galeria, però sorollós creativament. Un geni dels teclats, pioner en l'ús dels sintetitzadors i inseparable del Hammond. I sempre amb el jazz a l'esquena, com tot bon músic.

Un record per Rick Wright, el segon floyd mort després de Syd Barret, un dels músics que em va fer evolucionar el gust musical i que ha marcat la meva (i la de molts) vida musical, moltes vegades sense que ens n'enterem.

Shine on You Crazy Diamond

9/9/08

"Viva la vida or death and all his friends" - Coldplay

Aquesta és la meva opinió del nou disc de Coldplay. He esperat un temps per no precipitar-me en les conclusions que, òbviament, són personals i completament criticables. La valoració final no es correspon a la mitjana del conjunt de temes, doncs considero que els discos per sí sols són alguna cosa més que un grapat de cançons.
Dieu-me romàntic ;-)


1. Life in technicolor (9)

Basant-se en un sample del col·laborador de la banda Jon Hopkins, el disc comença amb una gran arrancada, que corrobora el bon gust del grup pels bons inicis dels seus discos. Tema de força i que augura bons presagis.


2. Cemeteries of London (8)

Èpica i so es donen la mà per teixir una cançó que enganxa a la primera. Els riffs de guitarra i els acompanyaments vocals recorden als U2 més moderns.

3. Lost! (7)

So d’òrgan d’església, emulant l’ambient de “Neon Bible” dels Arcade Fire. Visible trencament sonor i rítmic que apunta a l’interès de provar nous camins.

4. 42 (6)

Tema amb sub-trames musicals. Comença de forma melòdica per, al mig, desbordar de forma rockera. Un altre tema pel banc de proves.


5. Lovers in Japan/Reign of Love (6,5)

U2. Des del títol de la cançó a la melodia, passant per l’acompanyament de piano i efectes sonors. Té èpica però és un calc descarat de la banda irlandesa. Feia falta remarcar que li deuen molt a Bono i companyia?


6. Yes (5)

Un altre tema partit en dos. Desigual i prescindible.


7.Viva la Vida (9,5)

Un dels millors temes, rescatant just a temps el grup abans no s’instal·li l’avorriment. Sonarà i molt.


8. Violet Hill (9,5)

Tot un encert de fer-lo primer senzill de presentació del disc. Força i ritme demolidors i demostració de què vol dir ser una banda de rock. El piano posa la guinda al pastís. Magnífica.


9. Strawberry Swing (8,5)

Minimalisme deliciós. Una cançó senzilla i entranyable que manté el nivell a la recta final de l’audició.


10. Death and all his Friends (8)

Final més que digne, certificant un disc un pèl irregular però que en conjunt supera l’anterior “X&Y”, quedant-se encara lluny de “A Rush of Blood to the Head”, la seva obra mestra.
    VALORACIÓ DEL DISC: 7.

18/8/08

Mamma Mia!

Havia de ser la pel·lícula de l'estiu (amb permís de Batman, The Dark Knight), però... què fa que la música d'Abba segueixi vigent després de 3 dècades? Comencem per l'obra en si...

Vaig veure el musical a Madrid, i la veritat és que, treient la Nina i els seus excessos vocals, em va agradar força. Vaig trobar una història interessant, que barrejava la nostàlgia d'allò que no va poder ser amb la inseguretat d'una persona que no sap exactament qui és. Tot això explicat en to de comèdia, riguent-se força d'allò que érem, de com érem i del que fèiem. Ho dic en primera persona perquè la història va adreçada a una generació que fa un parell de dècades va viure la seva joventut més activa.

Per tant, els excessos barrejats amb les inseguretats van portar a una situació que no era la desitjada per part de ningú. Aquest és el missatge de fons. Així que la filla, que s'ha de casar, no sap qui és el seu pare i descobreix que podrien ser-ne tres de diferents. I els convida tots tres al casament sense que ho sàpiga la seva mare...

La situació provocada és ideal per a reencontres, replantejaments, reaparició de les pors antigues, descobriments de desitjos nous i molta, molta, nostàlgia. L'element que acaba de lligar tots els ingredients és, evidentment, la música d'Abba, esplèndidament col·locada en cada moment de la història.

Pel que fa a l'execució en si, al Teatre Lope de Vega va ser tècnicament perfecta. Entre totes les actrius sobressortia tremendament Mariona Castillo, que interpretava Sophie, la filla que s'ha de casar. Des del meu desconeixement del món dels musicals, m'estranya moltíssim que aquesta noia no hagi arribat ja molt més lluny. Canta com els àngels, de veritat. Al seu costat, Nina, que intrepreta Donna, la mare hippy que regenta un hotelet en una illa grega, pecava del que peca sempre: l'excés. Aquesta noia creu que amb potència de veu tot està arreglat. Doncs no, senyora. Cal afinar molt més i deixar que la veu s'adequï a cada moment. L'escenografia, per la seva part, va ser molt sòbria i efectiva, deixant que un simple joc d'estructures mòbils i l'hàbil canvi de llums ens posessin en situació.

Ara bé, la pel·lícula és molt diferent. D'entrada, l'ambientació ja compensa per ella sola. Una illa paradisíaca a l'Egeu, que crec que no han explotat tant com podien. La fotografia no abusa d'exteriors i la major part de l'acció es porta a terme en l'escenari original, l'hotelet. El tema de les actrius és una altra història. Sense desmerèixer el paper d'Amanda Seyfried, que interpreta força bé la filla, qui s'emporta tot el film de carrer és una tremenda Meryl Streep. La seva presència justifica plenament la pel·lícula, la porta per on vol, li dona el punt de bogeria, tristesa, melangia o humor necessaris en tot moment, d'una forma espectacular. La resta d'actrius i actors estan correctes en la seva continguda -i desorientada- situació. Val a dir que només hi conten les dones, ja que el paper dels homes en aquesta obra és... complementari (especialment l'estaquirot d'en Pierce Brosnan, pobret).

Però si hi ha una cosa que volia comentar, i que em va sorprendre agradablement, és que les interpretacions musicals estan lluny de ser tècnicament excelses: en totes s'hi recull la veu original de les actrius, amb defectes, amb desafinaments o mancances puntuals. No donava la impressió de professionalitat com a cantants en cap moment, sinó que això les feia molt més humanes, molt més properes. Té molt de mèrit si tenim en compte que, al cinema, la temptació de manipular aquest fet devia ser molt gran. Em trec el barret.

M'agradaria també que algú em digués si hi veu algun "cameo" d'algun dels Abba. A mi em va semblar veure no sé si Benny Andersson o Björn Ulvaeus, vestit de mariner i tocant un piano impossible a la interpretació de "Dancing Queen". M'ho podrieu confirmar?

Finalment, us deixo un trosset de "The winner takes it all", el moment culminant de l'obra.



PS: us aviso. Mai he estat un fan d'Abba. De fet, no m'agradava gaire ni la seva música ni l'estètica hortera tipus Dragg Queen, però...