Arrugues

Aprofitant la seva estrena a les sales de cinema, val la pena repescar aquest còmic de Paco Roca que ens ofereix una història d'una tendresa infinita. I no perquè sigui una història especial, amb personatges curiosos o diferents, no. En realitat, els personatges són d'una habitualitat immensa i corprenedora, ja que tots en podem tenir exemples al nostre voltant.
La vida, monòtona i desesperançada, en una residència de gent gran, es fa insufrible quan l'únic que t'espera és la degradació personal paulatina mentre t'acostes al final.
Allunyats del ritme de la vida exterior, a la qual ja no aporten res més que dificultats, la gent gran veu passar els dies sense alicients, amb por i resignació.
Paco Roca, amb unes poques línies simples, ens retrata les petites estratègies que fan servir per sobreviure a aquell món tancat que no els ofereix cap esperança.
Els personatges són icònics, però exemplifiquen les diverses formes d'acceptació, o no, de l'inevitable.
Amb una gran habilitat, ens mostra, entre d'altres, com es pot sentir la pèrdua de la memòria, que inevitablement porta a la pèrdua de la identitat.
Pàgines de gran tendresa, amb colors suaus, càlids, tardorals, sense estridències... tal com se'n va la vida.

Chico & Rita

Sé que vaig tard, però aprofitaré el tema de les nominacions als Oscar per fer-ne un petit comentari.
Chico & Rita és un bolero. En imatges, això sí. I és un cant d'amor a un gènere, a una música, a una època i a un estil de vida. D'alguna manera, Trueba i Mariscal intenten plasmar amb el seu virtuosisme un tribut als grans músics que veuen trasbalsada la seva vida per les inclemències del cor... o de la política. Evidentment tot apunta a Bebo Valdés, però segurament també a tants d'altres menys coneguts i igualment homenatjables.

Tres aspectes igualment destacables:
primer, el guió. Tot i que algunes qüestions són obligadament esquemàtiques i resumides, i d'altres són poc menys que exageracions de situacions reals, en cap cas hi ha una caricaturització dels personatges, sinó que són dotats d'una humanitat molt emotiva. La història t'enxampa de seguida i no et deixa fins el final, amb un ritme molt estudiat i d'una cadència perfecte entre l'actualitat i els flaix-backs esporàdics, quan toca.
Seguidament, la música. És evidentment l'alma màter de la pel·lícula. El tot poderós bolero es veu adornat amb incursions al jazz, la rumba, la salsa o el be-bop. Acompanya en tot moment l'acció i li dóna tot el color necessari. Les emocions troben en els ritmes càlids un vehicle perfecte.
Finalment, el dibuix. Un excel·lent treball de Mariscal ens recrea l'ambient, la llum, els patis humits o els salons d'espectacles de forma igualment efectiva. Amb aires de gran angular, aporta dinamisme a l'entorn amb enfocs que varien espectacularment. No fa un excés en l'aplicació de tècniques informàtiques -que es detecten sobretot en les textures metàl·liques dels cotxes o en les parets despintades- i els personatges mostren moviments força aconseguits, especialment una sensual Rita. Fet a través de línies netes i poc acompanyades de filigrana, un sol toc d'ombra dinàmica amb colors plans proporciona la sensació de volum necessària.

En fi, només la recomanació d'anar-la a veure qui encara no ho hagi fet. Es tracta de deixar-se portar i passar una bona estona.
Us he dit que em va agradar?

Mimi Wo Sumaseba (Murmuris del cor)

Fa un parell d'anys que em vaig aficionar a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, i, per extensió, a totes les produccions de Studio Ghibli. Per qui no sàpiga què són, es tracta de pel·lícules d'animació japoneses, d'una qualitat increïble (res a veure amb el manga i l'anime habitual), que expliquen unes històries tendres i fantàstiques alhora. Alguns títols que han arribat a les nostres pantalles han estat El viatge de Chihiro, Porco Rosso, El castell ambulant, etc. Però n'hi ha moltes més, potser no tan conegudes però igualment encantadores. És una llàstima que només unes poques hagin estat doblades al català (o inclús al castellà), amb la qual cosa han tingut poca introducció en el mercat. La veritat és que, després de veure una pel·lícula de Ghibli, et sents bé, t'inocula una tendresa i una alegria que poques coses més poden fer. Bé, totes menys una, d'aquestes pel·lícules. Un altre dia en parlaré.

He triat aquesta pel·lícula potser només perquè és la que he revisitat darrerament. Mimi Wo Sumaseba (Yoshifumi Kondo, 1995) tracta d'una noia preadolescent, com moltes de les protagonistes de Miyazaki, a qui els dubtes sobre el seu futur li transmeten tanmateix dubtes sobre la seva identitat i capacitat per arribar a descobrir algun valor en el seu interior. En realitat, no se n'adona de que ella mateixa és una joia. L'anirem coneixent a mesura que persegueixi un petit misteri relacionat amb els llibres de préstec de la biblioteca, cosa que la portarà al descobriment de persones i entorns fins llavors desconeguts i d'un repte personal decisiu. Una mica de fantasia, un molt de sentiment i una recreació acurada dels barris populars de Tòquio, ens deixen un guió senzillament magnífic, deliciós, i una història rodona.

En aquest film, com en gairebé tots els de Ghibli, hi podem trobar escenes fantàstiques que ens arribaran al cor per la seva enorme tendresa. Us en deixo una. A veure si us agrada.