18/4/13

El Libro de los seres imaginarios


Tot i que normalment llegir Borges és un plaer per al lector, gràcies a la seva destacadíssima habilitat amb el llenguatge i una intel·ligència excepcional a l’hora de traslladar idees brillants d’una forma entre enigmàtica i esperonadora, en aquest cas l’experiència és diferent.
El “Libro de los seres extraordinarios”, que va aparèixer primerament el 1957 com a “Manual de zoología fantàstica” és, bàsicament, el que diu el títol: un extens catàleg d’éssers imaginaris extrets de tot tipus de fonts: des de les mitologies clàssiques, indoeuropees o asiàtiques, fins a religions oficials i majoritàries o bé la simple imaginació popular o d’autors literaris reconeguts. Aquesta heterogènia fa que el recull sigui irregular, ajudat de forma sorprenent per una ordenació alfabètica discutible.
Es troben a faltar algunes coses, i jo, bàsicament, dues: la intensivitat i la extensivitat (dubto que aquests termes siguin normatius, però jo m’entenc). D’una banda, quan s’aborda algun dels éssers, la descripció i referències són, obligadament, breus, cosa que fa perdre una mica el possible interès de l’obra, que hagués estat la de ser referència obligada en les “fitxes” de cada ésser imaginari. De l’altra, és molt dubtosa la tria final dels espècimens, ja que deixa fora moltíssims d’altres que igualment hi podrien figurar, si es segueixen els mateixos criteris intuïts pel lector.
Tanmateix, el que és molt positiu és que, en molts casos, aporta referències i fonts documentals a les quals es pot anar a ampliar informació. A més, en d’altres invoca subtilment metàfores sobre la condició humana.
Per tant, tal com recomana l’autor (juntament amb Margarita Guerrero, coautora), no és un llibre per llegir d’una sentada (està exempt d’argument), sinó que pot servir bàsicament com a catàleg, segment en el qual es queda, potser un pèl curt.
De totes maneres, mantinc Borges com un dels meus autors de capçalera, sens dubte.