Tocaia Grande

No és una de les obres més conegudes o reputades de JorgeAmado, però Tocaia Grande (1984) reuneix alguns dels tòpics de la seva obra literària. Profundament lligat al seu entorn, l’escriptor brasiler, de qui s’hauria celebrat el centenari l’any passat, feia traslluir a les seves novel·les el pensament comunista o, fins i tot sovint, anarquista amb el qual va estar vinculat gran part de la seva vida. De fet, va dedicar-se activament a la política en els primers anys, cosa que el va portar a l’exili europeu durant uns quants anys, fins que va poder tornar al Brasil.

Aquesta doble font de les històries explicades creen una atmosfera especial: la lluita per la supervivència, l’explotació dels més desvalguts, l’autoorganització social, els valors morals més vitals, bàsics, els trobem en les històries tremendament humanes d’un entorn rural en un Brasil encara per estabilitzar.

A Tocaia Grande, Amado ens recrea el naixement d’una ciutat a la selva de

 l’estat d’Ilhéus, a la costa brasilera al sud de Bahía. Terra verge encara per controlar, les lluites i escaramusses entre coronels per la seva possessió i definiran el destí de les futures hisendes, amb les seves plantacions de cacau, control de les vides i grans fortunes. En aquest cas, en un senzill racó fluvial, diversos personatges s’hi van establint poc a poc, començant de zero, organitzant una nova societat a base d’esforç i passions, somnis o misèria. El fet de situar-se en el camí cap a les naixents plantacions de cacau, fa que hi floreixin el petit comerç, la ferreteria, la prostitució, i qualsevol altra cosa que respongui a les necessitats més bàsiques dels personatges que van apareixent, amb una interessant aportació de la Candomblé, la religió procedent dels ritus africans que marca encara les creences místiques a l'interior del Brasil, amb els seus orixàs, ògums, xangò, etc.

Sota la protecció distant del Coronel Boaventura Andrade, propietari de les plantacions, i més directament del Capitão Natário da Fonseca, el seu fidel jagunço, el campament inicial anirà bastint petits negocis com el magatzem del turc Fadul, d’ànima comerciant, la ferreteria del negre Tió, ex-esclau fugitiu, les prostitutes joves i velles com Coroca, l’errant músic ambulant Pedro Gitano, i tants d’altres que se’ns van fent enormement entranyables. Entre ells sorgeixen tot tipus de relacions, que han d’anar gestionant a base d’assaig i error, i sobretot de l’ajuda i suport mutu, en una mena de paradís anarquista. La seva il·lusió i la unió de tots és l’únic que els ajudarà a enfrontar-se als problemes que, gradualment, incrementaran la seva gravetat: atacs d’assaltants, epidèmia de febre, inundacions, l’arribada de la missió religiosa i, finalment, la imposició de l’Estat, que, sota l’aparença de la legalitat vigent, voldrà controlar la terra mitjançant la violència més brutal. Cal destacar que al seu Brasil original es va fer una telenovel·la basada en aquesta obra.

A banda d’uns personatges encantadors, d’històries molt humanes que generen la comprensió d’uns valors i actituds molt sòlids per tal com són bàsics, un altre dels punts forts de la novel·la és l’ús d’un llenguatge plenament popular, que s’escriu tal com es pronuncia, atesa l’escàs academicisme de tot plegat. Molt bones troballes del traductor Manuel de Seabra en l’edició de La Magrana.

Ara toca entrar en d’altres obres d’Amado més conegudes: Tieta do Agreste, Gabriela, cravo e canela, Dona Flor e seus dois maridos o Teresa Batista, cansada de guerra.