19/8/09

Mankell & Larsson Flaixos de la societat sueca




















Aprofitant el "boom" literari de la sèrie Mil·lenium, crec interessant ressaltar el que aquests dos autors de novel·la policíaca, ens mostren de la seva societat. És comú acceptar que la societat sueca està molt desenvolupada a nivell social, l'estat del benestar amb un alt nivell de recursos arriba gairebé a tothom. Podem dir, però, que tenen un alt grau de desenvolupament humà? de benestar relacional? Aquests dos autors s'encarreguen de desmuntar els mites que podem tenir en aquest sentit.

En les obres d'ambdòs novel·listes es reflecteixen pautes socials i imatges que podem suposar genèrics en els suecs. El consum de cafè apareix com un estimulant i com un cohesionador social, però és present a totes hores i amb consum intensiu. Acompanyant aquest costum, trobem els mals hàbits alimentaris (sobretot dels personatges principals, tot i que fa pensar que sigui força general) mengen fora d'hores i qualsevol cosa. Acompanyat també o com a conseqüència, hi ha poca preocupació per la salut, per cuidar-se.

Pel que fa a les relacions afectives, cap dels personatges una mica rellevants dels dos autors sembla sortir-se'n. Algú pensa que en Blomkvist és feliç amb aquesta virtut, que totes li ponen, si les fèmines el deixen o les deixa al cap de poc. Relacions ràpides amb poca connexió afectiva (el paradigma és la Salander), poca tolerància. Sembla com si fos l'expectativa, inicia la relació però no durarà. Les relacions amb altres familiars, gemans, fills... o són conflictives o són inexistents, dolentes al capdavall.

Larsson, a través del seu personatge s'apunta com un paladí de la denúncia social: esclavatge en la prostitució, racisme, poders administratius que s'autoalimenten i creen els seus propis objectius, explotació infantil en el tercer món per subministrar al primer, joventut inadaptada... Mankell, per mitjà del seu inspector Kurt Wallander, també fa denúncia social, més indirecta. En els casos de les seves novel·les hi apareixen sectes, adolescents desorientats, suïcides...

La situació de la dona a la societat sueca, s’aparta força del que seria ideal. Ambdós ens mostren escenes de violència domèstica com un fenomen existent. Com a contrast, les heroïnes de Larsson s’acosten a la superwomen..., amb alguns petits defectes.

Els protagonistes masculins, Wallander i Blomkvist, estan separats de les seves dones i amb fills. D’en Blomkvist, pràcticament no es parla de la seva filla, entenem que no hi té relació. D’en Wallander, podem seguir l’evolució de la relació a través de les novel·les que són consecutives temporalment en la vida dels protagonistes. Ens mostren unes relacions familiars conflictives i complexes. Blomkvist és un personatge més superficial, bon escriptor, tenaç, que busca la justícia social a través de la denúncia, que lliga fàcilment, però poca cosa ens mostren dels seus sentiments en l’evolució de les relacions.

Wallander és més complex i profund. Es pregunta cap on va la societat sueca, és un personatge més torturat, té conflictes amb els companys de feina (altres policies), familiars, parelles i també té bones amistats.

Les solucions que proposa Larsson davant aquestes xacres socials que exposa, és la denúncia a través de la premsa “lliure”(!?), no la dels grans mitjans, que estan pagats per importants empreses amb grans interessos econòmics. Si a més a més la premsa lliure compta amb l’ajuda de superherois informàtics (membres de la república hacker) que poden fer gairebé de tot (tremola malvat que podem veure els teus secrets), seran invencibles.

Wallander té clar que té molts dubtes. També en els seus casos, ha que resoldre afers relacionats amb aquestes xacres socials i malgrat que troba la solució, perquè és bon professional i l’ajuden les circumpstàncies, res no fa pensar que pugui resoldre els propers. Resol els casos individuals però no pot ni pensa en canviar el sistema, mentre que en el cas de
Blomkvist semblaria que es pot aconseguir.

Recomanem l’escriptor Henning Mankell a aquells que no l’hagin llegit. Les novel·les de la saga de l’inspector Wallander són seqüencials en el temps, per tant és millor començar amb la primera. Traduïts al català “La falsa pista”, “Els gossos de Riga”, “ La lleona blanca”, “L’home que somreia”, “Amb l’alè al clatell”, “El tallafoc”. Col.lecció l’Ull de Vidre, editorial Tusquets Editores. De tota manera si es comença per qualsevol de les seves novel·les, no és massa greu, ja que cada cas policíac, comença i acaba en cada llibre i tot sovint fa esment a situacions passades.




12/8/09

Ragtime

Sempre és interessant veure com els americans analitzen certs períodes de la seva història. En aquesta obra d'E.L. Doctorow escrita el 1975, aquest escriptor d'ascendència russo-jueva introdueix nombrosos elements presents en aquella època, la del Ragtime, i molts que tot just intuïen el que serien els conflictes de les dècades posteriors i que marcarien decisivament la direcció del progrés de la humanitat.

En el llibre, centrat en un breu període de la història d'una família tradicional de classe mitja-alta de l'Estat de New York, apareixen tant personatges paradigmàtics dels principals estereotips de l'època, com d'altres reals, històrics i ben coneguts, com el fabricant automovilístic Henry Ford, el financer J.P. Morgan, l'il·lusionista i escapista Harry Houdini, l'explorador Robert E. Peary, l'anarquista i feminista radical Emma Goldman, l'arquitecte Stanford White, el revolucionari mexicà Pancho Villa o l'activista antiracista Booker T. Washignton. L'aparició de tots ells es fa per contactes casuals amb diversos membres de la família, que sovint es veu aclaparada pels aconteixements i superada per ells.

Bé és cert que aquests contactes i relacions en ocasions apareixen com una mica forçats. De forma més o menys tangencial, tots van tenint alguna relació amb els membres de la família o el seu entorn proper. Curiosament, aquests no tenen nom (el pare, la mare, el fill petit, l'avi o el germà petit de la mare), en una mena d'intent de fer-los més icones que personatges. El benestar i la vida tranquila de la família es veu alterada amb l'aparició de la Sarah, una noia negra que acaba d'infantar. La història d'aquesta, acollida de forma força inhabitual a la casa, amb el pare de la criatura, que poc a poc ha de reconquerir la seva confiança i el seu amor, és el desencadenant dels principals esdeveniments de la novel·la.

Els personatges centrals de tot plegat són, doncs, Coalhouse Walker Jr., pare de la criatura de Sarah, excel·lent pianista de rag i un dels primers exponents de l'orgull afroamericà, de dramàtiques conseqüències; el germà petit de la mare, exponent clar de la inadaptació de les ideologies esquerranes més radicals en una amèrica convulsa però encara fermament conservadora en els seus principis fundacionals; i Evelyn Nesbit, una excorista amant de rics personatges que cerca una felicitat perduda i que representa, de fet, el nexe entre les capes més altes i més baixes de la societat neoiorquesa de començaments del S.XX.

Doctorow, com en d'altres obres seves, ens aporta una reflexió crítica de les ideologies de base imperants a la societat, del racisme (contra jueus i contra negres) encara tant ancorat en la mentalitat col·lectiva, del fracàs del comunisme en el seu intent de superar les desigualtats o de l'anarquisme procurant capgirar un ordre social estructurat durant mil·lenis d'història humana, i que argumenta fins al deliri J.P. Morgan.

Penso que el llibre està molt ben escrit, té un ritme àgil i un lèxic fluït, però els esdeveniments de vegades es precipiten massa depressa, tot va directe al nucli de la qüestió de forma impulsiva i, sovint, desproporcionada. En aquest sentit, la història va guanyant en ritme i acció, però perdent potser en sensibilitat humana a mesura que els esdeveniments es mengen els personatges.

Sé que Milos Forman en va fer una adaptació cinematogràfica el 1981, que va tenir diverses nominacions als Oscar i als Globus d'Or, i que l'any 1998 es va estrenar a Broadway un musical molt celebrat, fidel a l'obra en extrem. No els he pogut veure, però en parlen força bé. Algú els coneix?

10/8/09

Paolo Conte

L'avvocato piamontese va tornar a actuar a casa nostra. I no va decebre ningú. Amb la seva professionalitat impecable, va oferir un concert vibrant, magnífic, ple de matisos i virtuositats musicals.

Conte ens va oferir un repertori molt clàssic de la seva extensa obra, amb peces com Via con me, Sparring partner, Max, Sotto le stelle del Jazz, Cuánta pasión o Alle prese con una verde milonga, a les que va anar intercalant-hi temes del seu darrer treball, Psiche. Amb 72 anys a l'esquena i la inconfusible veu ronca a flor de llavi, va mostrar una envejable energia dirigint fermament els complexes ritmes i harmonies que el caracteritzen.

Acompanyat de vuit músics virtuosíssims, el seu piano ens deixava també melodies suaus plenes d'emotivitat. I tot de cop apareixien els fantàstics saxos que aclaparaven els sentits, o un solo de violí portat a l'extrem, o bé el ritme hipnotitzant del xil·lòfon, els acords generosos del bandoneó o una incansable i embriagadora guitarra clàssica... No hi ha altra forma de definir-ho que una acolorida simfonia de sons precisos i preciosos que arribaven de totes bandes en una coordinació complexíssima i sublim.

La seva música és força inclassificable, tot i que sovint se l'ubica en una mena de jazz transalpí, barrejat amb ritmes tradicionals italians o fins i tot amb harmonies properes a la música clàssica. Les seves lletres, de la mateixa manera, són poesia directa a les emocions, on sovint el que es calla és molt més suggerent que el que es diu. I allà on no hi arriben les paraules o els acords, apareix la seva veu gutural en un taral·laleig personalíssim.

En sortir vaig sentir alguna lleu queixa ("Com és que no ha cantat Gelato al limon o Azzurro?"), però jo crec que no era massa fonamentada, ja que no cal recórrer indefectiblement al repertori més antic, per bé que més famós, si el que ens està oferint és aquest plaer pels sentits.

Un luxe.