19/11/10

Jack Nicholson

Una vegada vaig llegir que a Salvador Dalí se li havia concedit una de les majors llibertats que ha conegut el S.XX. Doncs bé, aquesta frase em venia contínuament al cap mentre llegia aquesta biografia de Jack Nicholson: amb quina llibertat més absoluta ha viscut el final del S.XX (i primers del XXI!).
Escrit sense cap ajuda per part de l'actor (les entrevistes que concedeix a la premsa són molt escasses i planificades per desorientar l'entrevistador més avesat), el llibre recull la trajectòria d'un noi de New Jersey apassionat pel cinema i molt segur d'ell mateix, que es va instal·lar a Los Angeles cercant un triomf que va trigar, i que ell pensava aconseguir com a director o productor, però que el va convertir en un dels millors actors de tots els temps.

Què desperta Nicholson en l'espectador que el fa tan especial? Hi ha alguna cosa més enllà d'unes celles anguloses, un somriure burleta i una forma d'actuar histriònica? Segur que sí. En els grans papers que ens ha ofert hi han quedat moments i frases que ja pertanyen a la història del cinema i, per extensió, de la cultura occidental. El cinisme d'aquell somriure que ensenya intimidadorament la part superior de la dentadura es pot veure fulminantment transformat en una mirada intensa, dura i assassina que jutja sense pietat en una transformació animal que el converteix en predador despietat. Penso que aquestes seves creacions provoquen una admiració i respecte derivats d'una por visceral, perquè se l'identifica com allò que, de salvatge, guardem al nostre interior.


Com podríem definir Jack Nicholson? L'adjectiu més acurat que se m'acudeix és calavera. Jack el calavera. Realment, ha fet el que li ha vingut de gust en cada moment, tant en la seva vida privada com en els papers que ha protagonitzat, sobretot a partir d'un punt de notorietat tan brillantment aconseguit. Coneguda la seva afició a determinades drogues i a una molt particular manera d'entendre les relacions amb el sexe femení, la seva vida personal ha estat airejada sovint, sense que ell hagi participat voluntàriament d'aquesta exhibició pública.

Es va convertir en un dels més il·lustres moradors de Mulholland Rd., veí de l'impossible Marlon Brando, el més gran. Encara avui fa una defensa aferrissada de la ciutat de Los Angeles, tot i que és molt diferent d'aquell lloc que el va acollir els anys 60. Potser hi té alguna cosa a veure la seva passió tan coneguda pels Lakers...

Més enllà de la seva llegenda personal, plena d'escàndols, fills legítims i il·legítims, embolics i morts dramàtiques o
episodis escabrosos (és íntim amic de Roman Polanski, p.ex.), el que Nicholson representa és la figura d'un immens actor, d'aquells que justifica per la seva sola presència anar al cinema a veure una pel·lícula. I és que tot sol omple la pantalla i es menja el seu contrincant encara que sigui molt més jove i atractiu.

Pot esgrimir 12 nominacions a l'Oscar, dels quals en va guanyar 3 (per "Algú va volar sobre el niu del cu-cut", "La fuerza del cariño" y "Millor... impossible"). Però, a més, hi ha altres grandíssimes actuacions que han quedat sense premi però que de ben segur ho mereixien: el Jack Torrance de "El resplandor" (The Shining, 1980), el Frank Chambers de "El cartero siempre llama dos veces" (The Postman Always Rings Twice, 1981), el Daryl Van Horne de "Las brujas de Eastwick" (The Witches of Eastwick, 1987), el Joker de "Batman" (Batman, 1989) o el Frank Costello de "Infiltrados" (The Departed, 2006), per exemple.

Què ens espera encara d'aquest enorme personatge? Properament ho sabrem, però coneixent la seva habilitat per triar papers (tret d'honroses excepcions), segur que encara podrem gaudir d'algun personatge que quedi fixat a la memòria viva del cinema.

5/10/10

Spartacus

Poques coses a dir, ja que se n'han escrit veritables tesis doctorals. Només que avui fa 50 anys de la seva estrena. Us deixo algunes fotos interessants.

I afegir un record sentit per Tony Curtis, traspassat fa només 3 dies.

4/10/10

L'elegància de l'eriçó

Aquest celebrat llibre escrit el 2006 per una professora de filosofia francesa ha estat una d'aquelles obres refrescants de l'última dècada. Totes les crítiques la solen valorar molt positivament; va ser número 1 de vendes durant moltes setmanes a França; li van donar el Premi Llibreter francès el 2007; l'han traduïda a 50 llengües... Tot un èxit, ja veieu. A més, el 2009 en van fer la versió cinematogràfica (Le hérisson, de Mona Achache), que haig de confessar que no he vist.

Bé, val la pena? En part sí, ja que amb aquesta frescor que us deia al començament, Barbery fa un clam enormement necessari avui dia a favor de la intel·ligència, la cultura, l'educació, el cultiu d'un mateix i de l'amistat. D'una manera omnipresent a tot el llibre ens ofereix vincles sòlids cap a pilars de la cultura contemporània, ja siguin la literatura russa, el cinema japonès, els grans constructes filosòfico-polítics, la gastronomia... El ventall és riquíssim i ens colpeix molts cops per tots aquells forats que conté la nostra xarxa de coneixements culturals.
D'altra banda, el llibre en sí és un pèl ampulòs, sobrerrecarregat, lent i mancat de ritme, sobretot al començament. Jo en vaig tenir la impressió d'un esquema molt estudiat, un llibre que es va dissenyar a partir d'idees originals i engrescadores, però que després, un cop posades les lletres al paper (o a la pantalla), no s'ha vestit potser prou sòlidament. El plànning del doble discurs solapat, dos punts de vista que es van alternant i confluint progressivament en la història, és una bona elecció.
No em crec prou, però, els personatges. La portera Renée, posseidora d'una vastíssima cultura extraacadèmica, que ha d'amagar de les mirades alienes per culpa d'un trauma infantil (renoi, sí que va caure baix, l'autora, per anar a parar a aquest manit recurs holywodienc); la Paloma Josse, filla d'un ministre, que des dels seus 12 anys i una intel·ligència extremadament superdotada veu la vida amb un sentit crític àcid i ingenu al mateix temps; el nou veí japonès Kakuro Ozu, que esdevé el catalitzador de tots els canvis que s'esdevenen... Tots ells són personatges prou interessants, perduts en un entorn formal, ple de convencions i encotillat, al qual no encaixen. El problema, potser, és que no són prou creïbles, de tan exclusius com són. Tenen les seves debilitats, sí, però una força suprema, capaç de trencar els tabús i convencions de la societat burgesa (alta societat d'esquerres, això sí) on es troben encastats, com en una peixera ;-)
De totes maneres, fa de bon llegir i, si pot ser, segurament la pel·lícula fa de bon veure.

23/8/10

A sang freda

Ben bé, aquest llibre és una crònica, més que una novel·la. Una crònica detallada, descriptiva i analítica, d'un crim múltiple als EUA rurals de començaments dels 60.

Truman Capote ens detalla la vida i la forma de ser de les víctimes, les virtuts i defectes de cadascun dels membres de la família, les obres passades, les il·lusions i projectes, les relacions amb el seu entorn, la seva comunitat...
Però també ens aproxima a la vida dels assassins, de quines són les seves característiques personals, els factors i trajectòria que els portaran a cometre un crim força inexplicable, que deixa tota la comunitat en estat de xoc. I també el patiment dels policies encarregats del cas, els locals i els federals, la desorientació, l'aparició del dolor i la desconfiança en els veïns de tota la vida. I molt més.
El ritme és molt bo, la història flueix amb una cadència adequada, et va atrapant en les seves profunditats i et transporta d'un personatge a un altre, d'un món a un altre. Tot i que el desenllaç és d'allò més previsible (recordem, no és una novel·la), l'interès de saber com deixa la història a cadascun dels personatges et fa seguir-la atentament fins el final sense perdre la força amb què s'inicia. Tots els fets recollits són tractats literàriament amb la mateixa factura, d'una forma sòlida i sense altibaixos.

Per acabar us deixo una foto dels sr. Capote perquè ens faci enveja a tots plegats...

18/8/10

Les Extraordinàries Aventures d'Adèle Blanc-Sec

Tot aprofitant l'estrena de l'adaptació cinematogràfica de les aventures d'Adèle Blanc-Sec, Norma Editorial ha tornat a editar els 4 primers episodis d'aquest còmic certament especial.
N'he fet una rellegida, després de molts anys, i m'ha tornat a sorprendre agradablement. Encara que els còmics d'avui són força més espectaculars i amb tècniques gràfiques molt més desenvolupades, la frescor i lucidesa de Jacques Tardi bé s'ho mereixen.
La història en sí no deixa de tenir un punt d'absurdesa. Els personatges són caricatures mig serioses (una definició pròpia que se m'acut a l'hora de recordar-los) de perfils existents exagerats en les seves debilitats i/o obsessions. La mateixa Adèle no sabem ben bé per quins set sous es troba embolicada en tota una sèrie d'esdeveniments inexplicables i misteriosos. De fet, l'atmosfera (no tan sols a nivell artístic, sinó sobretot a nivell de mentalitat) està molt ben aconseguida, reflectint les diverses formes d'encarar els esdeveniments mig científics i mig sobrenaturals que es van trobant.
De Tardi també hem de recordar sempre aquelles recreacions del paisatge urbà tan detallades, en aquest cas el París de principis del Segle XX. Ens fa fer algunes passejades molt més glamuroses que amb l'Strret View! La documentació de l'autor es revel·la ingent, i sempre entesa com un valor molt important per a la història.
Bé, sense voler allargar-me més, us en recomano vivament la lectura. Un clàssic dels còmics de les darreres dècades.
I una petició: si algú ha vist la pel·lícula dirigida per Luc Besson (la van estrenar el mes d'abril, penso), us agrairia que ens en féssiu cinc cèntims. Tinc curiositat.

Charles Aznavour

Hores d'ara, si vas a veure Charles Aznavour, ja et pots imaginar un senyor gran, molt gran (tant com de 86 anys) que fa el que pot per oferir un espectacle digne. Tirant d'ofici, va oferir un concert al Festival de Cap Roig apte únicament per a nostàlgics o encuriosits per velles glòries d'altres èpoques.

El veterà cantant va demostrar per què ha trepitjat amb èxit escenaris de tot el món i és considerat un dels grans de la chanson francesa. Però, realment, la seva època ja va passar. Amb apel·lacions contínues a la seva edat, va arribar a dir "ja sé que el públic vol sentir les cançons antigues", quan es disculpava per haver començat amb peces més modernes: el problema és que les "modernes" eren de l'any 1975!!

Fluixet de veu (sí, ja sé que em direu que té 86 tacos), va equivocar-se en un parell d'ocasions en què va confondre la llengua en què havia de cantar o va oblidar alguna frase. Aquests errors, no cal dir-ho, van ser acollits amb simpatia per un públic entregat.

Tanmateix, el que no és tan disculpable, però, és la qüestió musical. Anava acompanyat de bons músics, certament, però tots ells semblaven trets dels arxius televisius de fa 4 dècades. El so era inconfusiblement anacrònic, i els arranjaments absolutament antiquats, entre els que cal esmentar els cors femenins (una de les quals era una seva filla). Desconec quin paper hi va jugar el propi Aznavour en aquest disseny acústic, però el director artístic segurament hauria de fer algun esforç més per convèncer-lo que cal actualitzar el so.

En fi, una vetllada agradable, tot i que amb 30 o 40 anys de retard.

11/8/10

Fernando Fernández

Mai és agradable rebre la notícia de la mort d'un creador. Tanmateix, l'avantatge és que la seva obra segueix parlant per ells.

Fernando Fernández formava part d'aquella elit d'autors de còmics que van configurar l'edat d'or a la Barcelona de la transició. Començant a Selecciones Ilustradas amb obres de factura molt comuna en els gèneres bèlics, romàntic, far-west, etc. i amb l'ús bàsic de la tinta en plomilla i pinzell, va madurar com a grandíssim dibuixant i il·lustrador en un entorn que fomentava la creativitat per sobre de tot. Malgrat que no va deixar de produir alguns bons guions, que serien il·lustrats per ell mateix o per altres companys, la major valoració l'obté com a il·lustrador.

De dibuix tremendament realista, d'una precisió insuperable, va aconseguir incorporar-hi el color viu amb l'ús de diverses tècniques. Una de les seves obres més conegudes, ja dintre l'època Toutain, va ser Zora y los hibernautas, que desenvolupa en una concepció artística modernista, propera a l'art-noveau, amb unes clares reminiscències a l'estil Mucha. Posteriorment va portar a terme una adaptació extremadament fidel y estudiada del Dràcula de Bram Stoker, amb l'ús de l'oli i una ambientació basada en tonalitats fredes per destacar-ne l'atmosfera de terror.
D'altres obres seves ja no van ser tan conegudes, coincidint amb el progressiu declivi del còmic tal com s'havia conegut a la dècada dels 80 i, obligat per problemes de salut, va passar a dedicar-se bàsicament a la docència i recerca i, sobretot, a la producció artística com a retratista. El país va perdre un ninotaire de primer ordre però va guanyar un gran pintor.
Ahir ens va deixar per sempre.

12/7/10

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay

La famosa novela de Michael Chabon és, abans que res, un homenatge. A diverses coses, però sobretot a un món i a una època. A l'època daurada dels còmics, i al reconeixement d'aquests com un art i una forma comunicativa.

El llibre és una d'aquelles obres escrites amb una factura absolutament acadèmica. La història és absolutament lineal, sense artificis ni trampes narratives. Com a bones aventures, es van succeïnt fets, més o menys previsibles, però expressats amb gran mestratge. T'has de deixar portar, i Chabon t'ho posa fàcil.

La temàtica no és gaire novedosa: un parell de cosins que es troben a causa de la fugida d'un d'ells (Josef Kavalier) de la seva Praga ocupada pels nazis, on ha hagut de deixar la família. L'altre (Sam Clay) és un noi jueu amb problemes personals més o menys solapats (l'abandonament del pare, els efectes de la polio, una homosexualitat latent) al cor del New York més innovador i estimulant. Els seus talents junts els porten a entrar en el món del còmic de superherois, on aniran desenvolupant personatges al mateix temps que a ells mateixos.

La confusió permanent (o, diguem-ne, la projecció que ambdós porten a terme) entre la seva vida personal, amb les dèries i traumes corresponents, i la seva obra publicada els porta a una aventura vital plena d'esdeveniments, èxits i fracassos que els uneix, els separa, els apropa a la glòria o a la destrucció.

L'autor va introduint elements de l'època, com ara les reserves morals de les autoritats cap els còmics als anys 50, el llegat de l'escapista Houdini, tradicions jueves com el Gòlem, o fins i tot una aparició sorprenent de Dalí en una festa molt... surrealista. També val la pena especificar que l'ambient i la realitat descrites per Michael Chabon deuen molt als gran noms que van popularitzar els còmics: Jack Kirby, Stan Lee o el propi Will Eisner, que el van ajudar a comprendre l'entorn creatiu i empresarial on es va desenvolupar.

Cal afegir que el personatge principal (una sèrie inexistent) inventat per Kavalier i Clay, l'Escapista, va ser entomat per una editorial i en van fer uns quants números reals en còmic per part d'alguns dels millors autors actuals, amb guions del propi Chabon. Tanmateix, l'experiment no va tenir èxit. De la mateixa manera, fa uns quants anys que es prepara un projecte per portar el llibre al cinema, per al qual ja han corregut diversos noms de directors i actors però, pel que sembla, de moment s'han aturat.

Amb tot, i resumint, és un llibre molt ben escrit, entretingut, amè, que va guanyar el Premi Pulitzer, i que alguns situen entre els millors del que portem de segle. Jo potser no en diria tant, ja que d'innovador en té poc, però sí que deixa un regust molt agradable.

2/7/10

Carta oberta a Aurum Producciones, S.A. sobre El Senyor dels Anells.

L'he enviada avui:

Muy sres. míos,

Desde que se filmaron las 3 películas sobre la obra de J.R.R. Tolkien, The Lord of the Rings, me propuse esperar al día en que se editaran conjuntamente en el mejor formato posible para conservarlas y disfrutarlas de tanto en tanto, ya que me parecieron unas magníficas cintas de aventuras y una adaptación suficientemente rigurosa y respetuosa con el original. Veo que, finalmente, han sacado ustedes el pack de los 3 filmes con los extras correspondientes. Lo vi esta tarde en una gran superficie de mi ciudad. Lamentablemente... bien, les cuento una pequeña historia, abusando de su amabilidad.

Hace ya más de 20 años que se editó el primero de los libros en mi lengua. Acto seguido se publicó el segundo y, con una impaciencia corrosiva, tuve que esperar més de un año a que se terminara la traducción del último volumen y así poder devorarlo. Desde luego, podía haber conseguido fácilmente el tercer volumen en otra lengua, pero vi que no era lo mismo: los nombres de los personajes, de razas y seres, la toponímia... Todo ello me indujo a esperar. Desde entonces ha llovido. Mucho.

En 2001 se proyectó finalmente en los cines The fellowship of the ring, y tuve grandes dificultades para, en mi ciudad, poder verla proyectada con un doblaje en mi lengua. Creo que más de una queja llevó a que la publicación de la película en VHS (todavía existía) se hiciera también en esa lengua, mientras que el DVD disponía de múltiples lenguajes, pero ninguno era en el mio propio. The Two Towers se editó, creo recordar, incluyendo ya mi lengua entre las numerosas que contenía el disco, mientras que creo que ya no salió en VHS. Pero, oh sorpresa!!, The Return of the King volvía a olvidar incluir mi lengua (en mi país, no se crean), entre las 8 o 10 versiones que se incluyeron. Y no porque no existiera el doblaje, ya que en los cines sí se proyectó (aunque en horarios intempestivos y salas diminutas, pero ya estamos acostumbrados) en ese idioma.

Bien, abusando de ingenuidad, creyendo que todo era fruto del azar, la mala suerte o un simple error (no creía que nadie quisiera perjudicar a su clientela, sería de necios), decidí esperar a que se editara el conjunto de la obra en -ahora sí- blue-ray. Y esta tarde lo he tenido en las manos. Sin demora, le he dado la vuelta para ver los idiomas incluídos y (oh, Dios!) sólo figuraban dos que no eran el mío propio, el de mi país, en el que yo leí los libros hace 23 años, en el que yo los entiendo y he asimilado esa obra como algo propio de mi historia personal. No es que no pueda entender otros idiomas, no crean, ya que seguramente podría sin dificultad haberlos leído (o escuchado un doblaje) en otros 3 o 4 idiomas diferentes. No es un problema de ignorancia, quiero aclarar.

Así pues, quería preguntarles: ¿a qué se debe que, exisitendo un doblaje muy bien conseguido, unas ayudas públicas, un sector de público (cliente) dispuesto a comprar el producto, hayan ustedes obviado en el pack citado la lengua propia del país donde se vende (en doblaje y/o subtítulos)? No me dirán que por cuestiones técnicas o de espacio: eso sería poco creíble en la versión blue-ray. Tampoco creo que esta vez haya sido otro "simple" error, ya que esto se produjo hace años y se levantaron no pocas ampollas y voces indignadas. Entonces. ¿Por qué ha sido? ¿Podrían contestarme? Y, sobretodo, ¿podrían cambiar de actitud en un futuro próximo en lo que se refiere al respeto para con sus clientes? Por favor.

Les agradezco su atención, si es que han conseguido llegar hasta aquí, y les pido disculpas si la memoria me ha fallado en alguno de los datos que les he expuesto.

Por cierto, se me olvidaba: mi lengua es el catalán, una lengua milenaria hablada por cerca de 10 millones de personas.

Atentamente,

Jordi Solé

PS: al final, no adquirí su producto. Como hace 23 años, decidí esperar a que se corrija la anomalía, espero que en una segunda edición.

27/5/10

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Poques coses descobrirem d'en Quim Monzó a aquestes alçades. La seva fina ironia traspua des d'aquests articles apareguts a la premsa entre el 2001 i el 2004. El meu dubte era si el pas del temps afectaria la lusidesa de la seva mirada al que l'envolta. Doncs la resposta és... a mitges.

Certament, hi ha fenòmens que, vuit anys després, han evolucionat i, aquella anàlisi crítica que en feia l'autor, ara potser ja no és tan evident, tot i que, la majoria de les ocasions, la cosa ha anat a més. Internacional Papanates descriu de forma molt adient un corrent de pensament (i d'acció) basat en un neopuritanisme bonista, que s'adscriu a la tonteria flower-power sempre que sigui sota un paraigua d'allò políticament correcte. D'aquesta manera s'arriben a modes o actituds que ratllen en l'absurd. I això es pot aplicar en els gustos pel menjar, la política, els transports públics, el tabac, o qualsevol altre aspecte de les nostres vides quotidianes.

Monzó aplica sempre el mateix esquema: partint d'una notícia breu dels mitjans de comunicació (locals o foranis) o d'un comportament observat (normalment en alguna cafeteria o restaurant), reflexiona de forma lúcida i sarcàstica sobre aquells fenòmens que solem donar per habituals (i, per tant, comuns i corrents) relacionats amb aquest primer i que no solem aturar-nos a analitzar-los nosaltres mateixos. I finalitza amb alguna sortida imprevista tan humorística com sigui possible. Bé, és un esquema efectiu però que, quan ajuntes un centenar d'articles iguals, es nota repetitiu.

En termes generals coincideixo força amb el diagnòstic que Monzó fa sobre la nostra societat actual (bé, aspectes molt concrets i quotidians), que porten desenvolupant-se ja fa algunes dècades i, qui sap, sembla que estiguin arribant a un punt àlgid (per exemple, l'absurditat de voler reanomenar les festes de Nadal per tal de no... ofendre!). Molt de papanatisme, corre pel món actual, i es sol percebre en les coses més senzilles i properes.

23/5/10

Las teorías salvajes

Buf, vaig dir, tot parafrasejant Monsó.

I no n'hi ha per menys. Aquest és un llibre com pocs. Amb l'agoserament dels principiants, Pola Oloixarac (amb un cognom tot exòtic que potser no calia: era Caracciolo -gireu-lo-), una jove argentina moderna i descarada deixa anar tot un reguitzell d'idees impactants en un magma de vocabulari riquíssim i enormes coneixements historicoculturals vehiculars que t'atropellen d'una forma molt dura i amb un ritme vivíssim.

Anem a pams. En algun lloc he llegit que és impossible resumir aquest llibre amb un parell de paràgrafs. Per tant, demano disculpes d'entrada. Certament, les històries contingudes tenen una vitalitat tremenda, i solen caure en una degradació o en una exaltació poc esperable. Jo, si alguna cosa valoro en les històries (ja siguin literàries, cinematogràfiques, etc.) és que no siguin previsibles. I, a fe, que aquestes no ho són.

Ens trobem bàsicament tres històries solapades, amb temps, persona narrativa i ritme molt diversos. Des d'una estudiant de filosofia a qui la revelació i capacitat de correcció i reformulació d'una teoria marginal (o marginada) d'un seu professor li desvetlla tanmateix la passió impossible per l'home, amb la il·luminació del projecte com a far últim, o bé la pròpia arqueologia de la teoria de les Transmissions Joiques en un relat hilarant dels orígens -i finals- de la teoria, fins a un parell d'estudiants poc agraciats però amb una brillantor poc corrent embolicats amb una altra parella de personatges plenament triomfadors, que ordeixen conjuntament un terrible pla per somoure consciències... Queda poc aclaridor, exposat d'aquesta forma, però és difícil de recollir-ne l'estil i la voluntat de l'autora transcrivint-ho en un llenguatge mínimament comprensible. De debò.

De fet, aquesta és la gran troballa: un llenguatge extremadament complexe, exprimit fins els límits, farcit de cultismes i cites més o menys explícites que li aporten o li treuen, segons el moment, sentit a tot plegat. Molt sovint costa destriar si el que ens entafora l'autora és una idea brillantíssima o una sonora presa de pèl, ja que el llibre també va curull de cinisme i provocació a parts iguales, tot això en un entorn actualíssim, que en podríem anomenar 2.0.

D'altra banda, el fil de les històries de fons dóna per més, crec jo. Alguna no està ben acabada del tot, d'altres prenen girs inesperats que deixen temes sense resoldre... S'hi podia haver treballat una mica més en en el fons, i potser no tant en la forma.

També he llegit a dir coses que juguen a favor del misteri: que si un llibre d'aquesta mena no pot haver estat escrit per una autora novell tan jove -i tan guapa: sí, és la de la foto- i apunten a una broma de la combinació d'una sèrie d'autors consagrats; que si, ara que ha deixat anar tot això, què li queda per escriure a aquesta autora? En fi, bestieses...

No voldria avorrir més amb descripcions poc encertades i encara menys aclaridores sobre el llibre de la Pola Oloixarac. Tan sols voldria afegir que, qui s'atreveixi a escometre'l, convé que disposi d'una gran base cultural, des de la filosofia a la psicoanàlisi, de l'antropologia a la història més contemporània, de La Divina Comèdia a Sun Tzu... Per acabar d'embolicar la troca, una granada sèrie de localismes bonaerencs acaben de dificultar-ho tot per al lector foraster que no conegui mínimament aquella fantàstica ciutat.

Per tots aquests motius, m'atreveixo a pronosticar un escàs èxit d'aquest fantàstic llibre. I és que no està a l'abast del gran públic. Tot i així, em comprometo a fer-ne apologia i a retornar-hi amb moltes ganes... d'aquí un temps.

12/5/10

Frank Frazetta

És sobrer ressaltar les qualitats d'aquest gran mestre, creador d'escola, que va saber plasmar com ningú la força i la bestialitat, crear personatges sinistres al límit, monstres impossibles, noies terriblement voluptuoses en perill i una nova visió de coneguts personatges com Tarzan o Conan.
Es va morir el passat 10/05/2010. Sembla impossible. Però resta la seva immensa obra.






























































Edith Piaf - Padam Padam

Cet air qui m'obsède jour et nuit

Cet air n'est pas né d'aujourd'hui

Il vient d'aussi loin que je viens

Traîné par cent mille musiciens

Un jour cet air me rendra folle

Cent fois j'ai voulu dire "pourquoi?"

Mais il m'a coupé la parole

Il parle toujours avant moi

Et sa voix couvre ma voix...

Padam, padam, padam,

Il arrive en courant derrière moi

Padam, padam, padam,

Il me fait le coup du souviens-toi

Padam, padam, padam,

C'est un air qui me montre du doigt

Et je traîne après moi comme un drôle d'erreur

Cet air qui sait tout par coeur

Il dit: "Rappelle-toi tes amours

Rappelle-toi puisque c'est ton tour

'Y a pas d'raison pour qu'tu n'pleures pas

Avec tes souvenirs sur les bras"

Et moi je revois ceux qui restent

Mes vingt ans font battre tambour

Je vois s'entrebattre des gestes

Toute la comédie des amours

Sur cet air qui va toujours...


Padam, padam, padam,

Des "je t'aime" de quatorze-juillet

Padam, padam, padam,

Des "toujours" qu'on achète au rabais

Padam, padam, padam,

Des "veux-tu" en voilà par paquets

Et tout ça pour tomber juste au coin d'la rue

Sur l'air qui m'a reconnue...


Écoutez le chahut qu'il me fait...

Comme si tout mon passé défilait...

Faut garder du chagrin pour après

J'en ai tout un solfège sur cet air qui bat

Qui bat comme un coeur de bois.

8/5/10

ADREÇA DESCONEGUDA


Kressman Taylor és el pseudònim de Katherin Kressman, escriptora nordamericana que va viure tot el segle vint, del 1903 al 1996. Publica aquesta novel.la curta de 70 pàgines, el 1938, quan Hitler ja havia establert el tercer Reich a Alemanya.
Plantejada com un intercanvi epistolar, aborda la relació de dos socis d'una galeria d'art, entre el 1932 i el 1934. Un soci és jueu i l'altre alemany, aquest darrer marxa per establir-se a Alemanya i a través d'ell anem coneguen el clima que es viu amb la puixança del nacionalsocialisme.
En poques paraules et situa en una realitat que justifica una ideologia que varen compartir, en part, molts alemanys. Emmarca un context de resorgiment de l'autoestima de país, després del desastre de la primera guerra, i com un personatge demagog, esdevé un lider capaç de canalitzar les esperances d'un poble. Com aquest "nosaltres" es construeix a partir d'assenyalar i rebutjar uns "altres" (jueus) que tenen la culpa dels nostres mals. Tot això en la comunicació entre els dos personatges.
Relat curt i demolidor, anticipatori de posteriors desastres. L'autora s'exclama i s'indigna per les injusticies i atrocitats que comencen a perpetrar-se a l'Alemanya del tercer Reich. Els relats de la gent que ha viscut els darrers temps a Alemanya l'alarmen i vol fer alguna cosa per trencar la política del seu país de no voler saber res dels afers d'Europa. Aquest posicionament la motiva a escriure aquest llibre.

30/4/10

1914-1918: La Guerra de las trincheras

Tinc una certa debilitat per les històries de Jacques Tardi, autor d'obres tan especials com Les Aventures extraordinaires d'Adèle Blanc-Sec (Casterman, 1976-1998), o aquell gènere negre tan ben treballat en la recreació de l'investigador privat Nestor Burma, del novelista Léo Malet.

No obstant, l'àlbum que ressenyo avui (finalitzat al 1993 i editat en castellà per Norma al 2000 i 2009) és d'aquells que impacten de debò. Tardi ens retrata la realitat quotidiana de la pitjor de les guerres (La Gran). En les petites històries que hi trobem no hi ha heroïsme, no hi ha patriotisme o valentia. Només hi ha por, desolació, desesperança. Sense cap protagonista especial, es van succeïnt petits flaixos d'allò que els succeïa als soldats francesos (de fet, podrien haver estat els alemanys o qualsevol altre nacionalitat) en la seva vivència a les trinxeres. No hi ha grandiositat, només misèria humana.

Els retrats són clars i punyents, i els breus episodis ens remeten als escenaris de la pel·lícula Paths of Glory, de Kubrick (de fet, una de les històries relata els mateixos fets), però de forma encara més crua i realista.
Personalment, fins ara no he llegit un millor al·legat antibel·licista que aquesta obra de Tardi.

28/4/10

Les tombes blanques

Si voleu un llibret senzill, tendre, fàcil de llegir, fresc, dolç, femení... podeu triar aquest.
Si voleu unes històries lentes, delicades, sense gaire acció, centrades en sentiments diversos però molt íntims... podeu triar aquestes.
Si voleu una recreació del clima mediterrani, d'aquesta terra eixuta amb oliveres i pins, abocada al mar i al sol, on les llegendes es barregen amb les històries de vida més casolanes... podeu escollir aquesta.
Si voleu flashos d'intimitat, moments breus d'una vida enlloc de llargs periples o complicades xarxes de relacions... podeu trobar-les aquí.
Els divuit petits contes que ens regala la Susanna Rafart, amb una cura pel llenguatge molt ben assolida, són d'aquells que et deixen pòsits d'humanitat, més que una petjada que et remogui plantejaments o creences. No tenen vocació de marcar època, sinó solament moments de reflexió i evocacions de sentiments, il·lusions o pèrdues, passions extingides, amors no concretats, somnis viscuts més a l'interior que en una exposició pública, insinuacions per damunt de declaracions.

Maco, tendre, discret, de fàcil digestió.

18/4/10

El Sindicat de policies jueus

Michael Chabon ens proposa en aquesta novel·la una ucronia (utopia alternativa a la realitat històrica - What if...) en la qual la comunitat jueva es troba emplaçada en un districte molt llunyà (la quinta forca, textualment) d'Alaska, terra que els van cedir durant 60 anys després de l'Holocaust, per tal que anessin cercant una sortida a la Diàspora. En aquest context, l'inspector Landsman, un típic antiheroi, amb la seva vida en total decadència, es troba casualment amb un cas d'assassinat que l'embolica en un tornado de conxorxes, secrets polítics, poders sectaris, pseudomiracles, etc. que ens endinsa en les intimitats més profundes del pensament i les creences yiddish.

S'hi poden trobar barrejats els elements d'una novel·la negra, d'una història amorosa, de l'estil cínic i humorístic de Chabon, de la crítica de la religió com a excusa per al poder, dels escacs com a desafiament per a l'intel·lecte, etc. Tot això amb un llenguatge molt ric, descripcions humanes i paisatgístiques molt aconseguides, i amb un ritme pausat però sostingut.
Per a Landsman, el seu improbable cosí Berko i la seva exdona Bina, aquest cas els servirà com a redempció personal, sacsejarà els dimonis que arrossegaven fins ara, els conduirà a decisions sense alternativa.

Sense ser una obra mestra, però, Chabon demostra, un cop més, que està cridat a ser un dels noms de referència de les properes dècades de la literatura mundial.

City of Life and Death

Esperava una pel·lícula dura. I realment ho és, però no tant. Ambientada a la segona guerra sino-japonesa, les escenes bèl·liques són més aviat combats aïllats per representar la duresa de l'ocupació japonesa de la ciutat de Nanking (l'actual Nanjing), llavors capital de la Xina, el desembre de 1937.
En realitat, la pel·lícula ens parla d'una ocupació, de la destrucció que comporta, no tan sols a nivell urbanístic i de vides humanes (es calcula que hi van morir unes 300.000 persones), sinó principalment de la destrucció de la humanitat, dels conceptes bàsics que ens fan persones.
Els mesos següents a l'ocupació van ser un seguit de matances i d'aniquil·lacions, que surten al film amb molta cruesa, però el missatge de l'obra es centra en la frase final: "de vegades és més difícil seguir vivint que morir".
Tècnicament està molt ben realitzada. Les escenes de combats tenen aquella impressió de caos, dolor i violència límit que ja va inaugurar Spielberg amb el primer quart d'hora de "Saving Private Ryan". Gairebé pots sentir el dolor físic dels protagonistes mentre les bales xiulen al seu voltant, tot esperant el moment en que seran tocats.
D'altra banda, els personatges recreats són paradigmes de les diverses posicions que es poden ocupar davant la tragèdia: per part dels soldats i oficials japonesos, en un contínuum que va des de la freda crueltat i misèria moral absoluta, fins a la consternació, el shock que suposa contemplar i participar en tot allò que ens fa perdre la categoria d'éssers humans. De la banda dels xinesos, l'heroïsme tràgic, la rendició absoluta als designis del destí, o l'intent desesperat de salvar el propi i petit món, encara que suposi la traïció i l'abandonament dels teus. Els personatges estrangers (un diplomàtic nazi que fa l'humanament possible per salvar vides, o els americans que, tot i estar-ne una mica al marge, ajuden en un moment donat dintre les seves escasses possibilitats), donen el contrapunt necessari per tal de fer la història alguna cosa més que un seguit de massacres i brutalitats.
Lu Chuan aconsegueix una brillant recreació de l'ambient viscut, que no és res més que el retrat de la depravació de qualsevol guerra, de la destrucció de les persones més enllà de la mort.

31/3/10

El secreto de sus ojos

Ja he dit moltes vegades que, per a mi, el gran secret d'una pel·lícula està en el seu guió. Un guió ben fet farà que la pel·lícula, més enllà d'impactar, sigui recordada i apreciada. És intemporal. En canvi, la pel·lícula que va fluixa en aquest aspecte, amb un guió descuidat, pobre o desequilibrat, farà fracassar tot l'esforç tècnic o interpretatiu que pugui tenir al darrere, per molt espectacular que sigui. El secreto de sus ojos (Juan José Campanella, 2009) és un clar exemple de la primera opció.

Aquest film argentí va aconseguir l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa a l'última Gala. Tot i la innegable submissió al localisme (deliciós, d'altra banda) i a una direcció artística, interpretacions i ambientació genys menyspreable, penso que va ser el guió -tal com deia al principi- que en va fer una bona pel·lícula. Diàlegs rics i punyents, personatges vulnerables, amb les seves debilitats molt evidents, entranyables. Un ritme adequat, amb pauses narratives ben localitzades, sense trencar la cadència, sense voler impactar amb acció innecessària. Humor, sentiments, passions, dolor... Aborda sense enfalegar temes molt humans, elements que justifiquen els esdeveniments.

El títol (El secreto de sus ojos) al·ludeix a diverses facetes de la història. Es troba en la teoria de bar que el protagonista fa sobre les relacions humanes. Ens explica Campanella, a partir d'una novel·la d'Eduardo Sachieri, la permanència d'una obsessió, un misteri (no tan gran, de fet) que roman al calaix dels assumptes pendents d'un oficial d'un jutjat penal, no el calaix professional, sinó a un nivell bàsicament particular, personal. El moment de la jubilació li serveix per rependre allò que va quedar en suspens el 1974, 25 anys abans, i que va acabar com un fracàs del sistema i, de retruc, de les persones que el conformen. A partir de flashbacks empesos per la tasca d'escriure una improbable novel·la, Benjamín Expósito, l'oficial en qüestió, reviu aquells moments, el cas d'un assassinat que va haver d'investigar, amb una dedicació més enllà del deure professional i que tocava els seus límits com a persona. Enmig de tot això, les relacions mai desenvolupades, les que mai van explotar, tonen a portar-li sentiments silenciats. El passat pendent. El fracàs personal que espera l'última batalla per revertir-se.

No us explico els detalls, perquè és bo anar-los assaborint. Això sí, us deixo la brillant escena de l'estadi d'Huracan, prodigi de la tecnologia actual, d'un pla-seqüència impressionant de gairebé 4 o 5 minuts (aquí només hi ha el primer minut i mig) que ens recorda algunes baixades de càmara a les coves dels orcs de El Senyor dels Anells. Ho dic per la tecnologia emprada ;-)

17/3/10

Jirô Taniguchi

Fa poc vaig fer una petita ressenya d’un còmic de l’autor japonès Jirô Taniguchi (nascut el 1947), Barri llunyà. Crec que aquest és l’unic treball d’aquest mangaka que ha estat traduït al català, però en espanyol en podem trobar alguns altres. Com em passa sovint, m’ha picat l’interès i he pogut llegir-ne (gaudir-ne) uns quants aquests dies. Els comento breument.

El caminante (Aruku Hito, 1992)
Aquesta és segurament la més especial de les que he llegit. Senzillament, un home normal i corrent va passejant pel seu barri, gaudint sense paraules de tot el que es va trobant, de la simple contemplació del paisatge humà, urbà o rural. Carrers, parcs, jardins, temples o muntanyes ens recorden la importància de gaudir del que ens envolta sense més intenció que el propi gaudiment.

Crónicas del viento (Aka Kaze no shō, amb guió de Kan Furuyama, 1992)
Ambientada a l'època Edo, un relat amb components històrics que ens recrea les tensions del govern del shogunat Tokugawa amb l'Emperador, que intriga des del seu retir monàstic per tornar a ostentar el poder a tot el país, aliant-se amb altres clans contra el Shogun. Lluites de grans guerrers, habilitats i tècniques de combat dels millors samurais i una magnífica documentació sobre vestimentes, política i filosofia de la vida d'un dels períodes més gloriosos de la història del Japó.

El olmo del Cáucaso (Keyaki no Ki, 1993)
Delicada com poques, en aquesta història ens trobem una parella que aprenen el significat i la meravella de petits valors als quals fins llavors havien romàs cecs. Un magnífic om arrelat al seu nou jardí els mostra un altre valor de la vida.

El almanaque de mi padre (Chichi No Koyomi, 1996)
Pel meu gust, sens dubte, la millor obra de Taniguchi. Un home normal i corrent ha de retornar al seu poble de naixement per assistir a l'enterrament del seu pare. En aquest retorn desganat descobreix qui era, com era, què li va succeir... va conèixer el seu pare realment, aquell ésser del qui no en sabia gairebé res fins que ja era massa tard. Profund i sentimental a l'hora.

El Rastreador (Sousaku Sha, 1999)
Un contrast de formes de vida. Un xoc de maneres d'entendre el món. Un greu problema: la desaparició d'una adolescent a Tokyo, i un personatge ferm, segur d'ell mateix però torturat per un passat en el que va fracassar. Aquest cop no pot fallar, i aquell escalador d'alta muntanya, que viu feliç amb la natura, ha d'explorar la gran ciutat, la complexitat urbana, per tal de localitzar la filla d'un vell amic. Una aventura de gran duresa.

Un zoo en invierno (Fuyu no Doubutsu en, 2008)
Taniguchi ens exposa aquí els seus inicis com a dibuixant de còmics. L'adaptació al Gran Tokyo, ell que venia d'un entorn més rural i familiar, el vertigen creatiu davant la seva primera obra en solitari, la inexperiència vital, el descobriment d'un germà certament desconegut, el drama inesperat... un procés d'aprenentatge i creixement que ens mostra l'humil naixement d'un gran artista.

Mi año, 1. Primavera (amb guió de Morvan, 2009)
Primer volum acabat de publicar del relat sobre una nena de 8 anys que pateix de trisomia 21, però que no té els trets físics de la Síndrome de Down. Ambientat a França, ens descriu poèticament la incomprensió, el rebuig, l'adaptació mútua i molt d'amor. Ella no acaba d'entendre el món que l'envolta, però és que aquest món tampoc l'entén a ella.

N’hi ha d’altres que també han estat traduïts, però encara no he tingut ocasió d’abordar. Les crítiques de tots solen ser, en general, excel·lents.

Diuen que Taniguchi és un dels autors de manga més occidentalitzats. Potser sí. En tot cas, les històries que explica, plenes de sentiments senzills però profunds, colpidors, són del tot universals. Per això afirmo que no cal ser un apassionat, ni tan sols un admirador, del manga o fins i tot del còmic en general, per poder-les gaudir.

El dibuix que ens presenta és molt clar i net, ple de detalls i realista, recreant paisatges urbans o naturals amb una precisió exquisida. La feina de Taniguchi en la documentació de les localitzacions és evident, i amb la seva ploma delicada et trasllada amb molta eficàcia a l’ambient que acull la narració i l’envolta amb delicadesa però amb una seguretat que el fa imprescindible.

Les històries són molt lineals, fàcils de seguir i amb un ritme cadenciós, tranquil, que ajuda la lectura reposada. Molt sovint, les soles mirades de reüll dels protagonistes diuen molt més que qualsevol paraula, i podem veure, en aquells rostres simples però molt ben treballats, la repressió de les emocions que sol comportar la cultura japonesa, cosa que no vol dir que les emocions interiors no siguin prou intenses. Els personatges solen ser senzills, però la seva aparent simplicitat no implica unidimensionalitat, ja que poc a poc en solem anar descobrint incoherències, defectes, debilitats molt humanes.

Per tant, us recomano vivament Taniguchi com a un gran autor que esdevindrà un clàssic dels còmics, si no ho és ja.