9/11/11

Les aventures de Tintin: el Secret de l'Unicorn

Finalment ha arribat el moment de les comparacions. Tintin forma part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Tant les seves aventures com el seu disseny gràfic són icones culturals del segle XX. Què en faria de tot això l'Steven Spielberg (i en Peter Jackson)? Aquest era l'interrogant.

Bé, d'entrada, el director americà ha intentat ésser molt respectuós amb tot el que envolta el món de Tintin. Les referències, aprofitament de troballes narratives, l'especial humor dels personatges... tot s'ha mirat de conservar. Però, és clar, hi havia dues coses importants que calia modificar perquè la pel·lícula fos un èxit:

D'entrada, l'estil gràfic d'Hergé, anomenat posteriorment línia clara i àmpliament imitat, no era traspassable al cinema. Bàsicament perquè no cal. L'híperealisme en el còmic és pràcticament un suïcidi, tant per l'ingent treball que suposa (tot i que en la darrera dècada això ha canviat molt),  com pel fet que distreuria l'atenció del lector d'una història que, ja de per si, és força densa. Calia centrar la concentració en el que explicava l'autor, i no tant en la magnificiència de l'art gràfic. Tanmateix, el destí dels temps que vivim va elevar aquest grafisme simple, de colors plans i línies constants en un estil molt reconegut i aprofitat pels dissenyadors.

La segona qüestió a modificar era el ritme. Igual com passa en d'altres camps, avui dia la successió d'esdeveniments, l'acció, ha de ser absolutament trepidant. I això els còmics originals de Tintin no ho tenien, sinó que podien assaborir-se a poc a poc, amb temps de digerir-ho plenament.

Doncs bé, Spielberg ha treballat aquests dos aspectes de forma magistral: el disseny gràfic de personatges i entorns és ara riquíssim, tot i preservant l'atmosfera original, i el ritme de l'acció és insuperable, continu, transportant-nos a móns d'aventura locals i exòtics sense cap problema de continuïtat.

Certament, molts crítics han afirmat que aquesta pel·lícula és més Indiana Jones que Tintin. Segurament tenen raó. Però: hi havia alguna altra possibilitat?








8/11/11

1Q84 (Llibre 3)

S'acaba l'obra més important, fins ara, de Hauruki Murakami. Més important pel volum, és clar, però és més discutible que sigui pel valor literari.

Murakami ens deixa la resolució pendent (?) dels dos primers llibres, tot i que potser no calia. En aquest darrer, l'autor treballa més acuradament els personatges principals, Tengo i Aomame, si bé hi aporta la nova línea narrativa de Ushikawa, un nou element que crea certa incertesa pel que fa al resultat final.

En el fons, res de nou. Les línees argumentals es van acostant poc a poc, molt poc a poc, per arribar a un final esclatant que resulta ser foc d'encenalls i et deixa amb una cara de... ximplet?

Els escenaris són petits, tancats, com volent incidir més en la intimitat dels personatges. Els diàlegs són, de llarg, el millor de tota l'obra, de com els diversos discursos, especials i diferents tots ells en la forma, s'han d'entendre per força.

Murakami no deixa gaire espai a la incertesa o el misteri, encara que es tracti d'una obra de fantasia: tots els personatges, abans o després, ho saben tot dels altres, sense haver-se ni tan sols comunicat. Crec que aquí és on l'autor patina una mica massa.

D'altra banda, el fet que tots ells siguin especialíssims, supercompetents i espavilats, treu una mica de credibilitat al conjunt. Hi podria haver una mica més de realisme (amb les seves deficiències), si us plau?

Un notable, però no crec que passi a ser una obra de culte. En absolut.