Murakami ens deixa la resolució pendent (?) dels dos primers llibres, tot i que potser no calia. En aquest darrer, l'autor treballa més acuradament els personatges principals, Tengo i Aomame, si bé hi aporta la nova línea narrativa de Ushikawa, un nou element que crea certa incertesa pel que fa al resultat final.
En el fons, res de nou. Les línees argumentals es van acostant poc a poc, molt poc a poc, per arribar a un final esclatant que resulta ser foc d'encenalls i et deixa amb una cara de... ximplet?
Els escenaris són petits, tancats, com volent incidir més en la intimitat dels personatges. Els diàlegs són, de llarg, el millor de tota l'obra, de com els diversos discursos, especials i diferents tots ells en la forma, s'han d'entendre per força.
Murakami no deixa gaire espai a la incertesa o el misteri, encara que es tracti d'una obra de fantasia: tots els personatges, abans o després, ho saben tot dels altres, sense haver-se ni tan sols comunicat. Crec que aquí és on l'autor patina una mica massa.
D'altra banda, el fet que tots ells siguin especialíssims, supercompetents i espavilats, treu una mica de credibilitat al conjunt. Hi podria haver una mica més de realisme (amb les seves deficiències), si us plau?
Un notable, però no crec que passi a ser una obra de culte. En absolut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada