29/9/11

El plagi pictòric de Bob Dylan

Ha sortit la notícia que els quadres que Bob Dylan exposa en la seva The Asian Series, a New York, són senzillament còpies de fotografies antigues d'aquesta temàtica. Podeu veure-ho aquí:

Els quadres copiats de Bob Dylan

Què en penseu? És simple interpretació, inspiració, o bé es tracta de plagi pur i dur?

Tot són opinions.

28/9/11

Mar de roselles

La novel·la d'Amitav Gosh ens transporta a l'Índia del segle XIX, en plena puixança de l'Imperi Britànic, basada en la potent companyia de comerç que controlava extenses zones de l'orient i monopolitzava el tràfic (més que comerç) de productes com ara l'opi o fins i tot esclaus cap a d'altres zones de l'Imperi.
Com a novel·la d'aventures és força entretinguda, amb mitja dotzena de personatges ben diversos que miren de trobar el seu lloc en aquella tempesta d'interessos, prejudicis, tradicions ancestrals contraposades, etc. El final ens deixa una porta ben oberta als propers lliuraments d'una trilogia (en principi), que és de bon seguir.
El que més m'ha interessat, però, és el canvi de punt de vista dels esdeveniments d'aquells temps: fugint de la visió occidental, Ghosh ens planteja com viuen els habitants d'aquella regió les imposicions de la metròpoli britànica: l'idioma, els costums i, sobretot, el daltabaix econòmic que suposa per a la majoria de la gent que viu en zones agrícoles haver de substituir les seves plantacions tradicionals per la plantació de l'opi, a fi que l'exportació cap a la Xina enriqueixi i doni força al colonialisme. Això provoca, entre d'altres coses, enormes onades migratòries cap a suburbis de les ciutats que passaran en poc temps a ser megalòpolis, i l'aprofundiment de les diferències socials, ja marcades per altres mecanismes socials com ara la religió o el sistema de castes.
S'hi veuen retratats els principals col·lectius de la zona: els hindús, els musulmans, els xinesos i els occidentals. Les relacions entre tots ells són desequilibrades i sovint s'aboquen a desencontres que provoquen esdeveniments impactants. I en mig de tot, l'opi i els estralls que produeix en les persones de qualsevol condició.
Tot i que l'acció és força dinàmica, amb un ritme adequat, de vegades, sobretot al començament, es fa un pèl feixuc de llegir a causa del nombrós vocabulari en les principals llengües de la zona, tant per les frases transcrites en l'original i en català (cosa que s'agreeix), com en la forma de referir-se a les diverses classes, races, castes, etc., cosa que ho complica tot una mica més. A més, hi ha un important coneixement de l'art de la navegació, que fa servir molt vocabulari especialitzat que dificulta una mica més si no hi estàs molt introduït.
Al marge d'això, una molt interessant novel·la, ben resolta, tot i que m'ho pensaré abans d'entomar un hipotètic segon volum, ja que l'extensió és una mica excessiva.

26/9/11

La piel que habito

L'última pel·lícula d'Almodóvar ens fa entrar en un món sinistre, barreja d'obsessions que es poden portar a terme gràcies a la tècnica, venjances que no se sap on porten, qüestions com les identitats personals, entre les que destaca la identitat de gènere, la bioètica i el sentiment de "creador" gore.
Si comencem per la posada en escena, l'escenografia, fotografia, il·luminació, etc. són esplèndides. D'alguna manera, el decalatge entre forma i fons s'ajusta involuntàriament al que vol explorar el guió. I és que el fons de tot plegat, la història, grinyola d'allò més.
A mesura que el desenvolupament de la trama et va desvetllant sorpreses arriscades, se't va confirmant la impressió que Almodóvar s'ha ficat en un pantà del que segurament no d'ha sabut sortir (llegeixi's: l'adaptació cinematogràfica de la novel·la "Taràntul·la" de Thierry Jonquet). L'ús de la cirurgia plàstica, de l'experimentació transgènica per crear una pell més resistent (i també utilitzable per a d'altres usos, com acabarem sabent), ens plantegen d'entrada la qüestió d'on rau la nostra essència com a persones. En un primer discurs, el cirurjà brasiler Robert Ledgard (Banderas), deixa anar allò tan manit de la cara com a porta d'entrada i vehicle principal de la comunicació humana. Bé. Però es queda aquí, ampliant-ho una mica a d'altres parts del cos, això sí. Sincerament, el tema de la identitat de la persona és molt (però MOLT) més profund del que Almodóvar és capaç d'analitzar aquí, amb l'eina potent de re-creació franquesteiniana. Tot queda en truquets efectistes de guió per impactar el respectable. I prou.
La qualitat de les inter-pretacions és molt desigual: d'un crescut Antonio Banderas que exhibeix molt d'ofici, en ocasions excel·lent, a una Elena Anaya (Vera) efectiva, correctíssima. De la resta, un infumable Roberto Álamo en el personatge dolentot (un increíble fill brasiler de Marisa Paredes que parla, oh meravella!, en castellà amb la seva mare, això sí, amb un accent portuguès que tomba per mal executat), un força correcte Jan Cornet (Vicente) o una impresentable Blanca Suárez en el paper de la filla de Banderas (on donen el carnet d'actriu?).
Però la pitjor de tots, deixeu-m'ho dir, la veterana Marisa Paredes, a qui tant li fa què és el que ha d'interpretar: una vocalització nul·la, desvargada, acaba d'adobar una sobreinterpretació que ella creu que beu de les fonts del Hollywood clàssic, amb una mirada pretesament dura però que produeix vergonya aliena a l'espectador. Pot ser que algú em digui que és una gran actriu, amb una carrera enlluernadora, etc., però què voleu que us digui, cal que li ensenyin quatre nocions bàsiques sobre l'art de la interpretació, penso. Mal que ataca a gran part dels actors habituals del cinema espanyol. Apa, ja ho he dit.
He llegit crítiques de diversa orientació sobre aquesta pel·lícula, això sí, després de veure-la. Alguns la consideren gairebé una obra mestra, d'altres la denosten absolutament. Jo crec que n'hi podem trobar poc de l'autèntic Almodóvar, que està molt forçat per trobar una estètica i un plantejament acceptable internacionalment. En canvi, aquella frescor de les escenes i personatges de la cutreria castissa, de les de les seves primeres pel·lícules, n'hi ha ben poca: amb prou feines es pot rescatar una situació simpàtica en la botigueta de roba de segona mà de la mare de Vicente "Sí, hija. Vuelve otro día que hoy estás muy espesa". Per tant, l'intent de fer una pel·lícula "a l'americana" no acaba de ser reeixit.
Així, doncs, un aprovat fluixet.

16/9/11

Funuke domo, kanashimi no ai wo misero

 Un film sorprenent, aquest, ple de secrets i situacions recargolades on es barregen tot tipus d'emocions humanes. La història es basa en una família d'una zona rural que funciona (disfunciona, de fet) al voltant de l'obsessió de la filla gran, Sumika, de ser una actriu famosa a Tokyo, cosa per a la qual, obviament, no serveix. Això la portarà a la manipulació extrema de tots els membres de la família i unes conseqüències del tot inesperades.
S'hi poden trobar grans dosis d'humor negre, sadisme i sensibilitat alhora, i la desorientació d'uns personatges totalment desbordats per les situacions que ells mateixos van creant.
El personatge principal és, però, la germana petita, Kyomi, que observa el que passa al seu voltant i ho transcriu en forma de manga, activitat que tindrà uns resultats catastròfics. El cas és que ens mostren un personatge misteriós en el seu silenci, una mica fosc i tenebrós, però que inspira al mateix temps una gran tendresa.
La fotografia és força bona, amb una saturació del color que incrementa les reaccions del públic davant els aconteixements estranys i, de vegades, certament exagerats. El recurs a una dessaturació, precisament, per fer flaix-backs aclaridors, és molt efectiu i s'agreeix.
L'ambientació és molt bona, recreant perfectament l'atmosfera real dels pobles japonesos actuals.
La recomano vivament, si voleu passar una estona sorprenent, divertida i excitant.