La piel que habito

L'última pel·lícula d'Almodóvar ens fa entrar en un món sinistre, barreja d'obsessions que es poden portar a terme gràcies a la tècnica, venjances que no se sap on porten, qüestions com les identitats personals, entre les que destaca la identitat de gènere, la bioètica i el sentiment de "creador" gore.
Si comencem per la posada en escena, l'escenografia, fotografia, il·luminació, etc. són esplèndides. D'alguna manera, el decalatge entre forma i fons s'ajusta involuntàriament al que vol explorar el guió. I és que el fons de tot plegat, la història, grinyola d'allò més.
A mesura que el desenvolupament de la trama et va desvetllant sorpreses arriscades, se't va confirmant la impressió que Almodóvar s'ha ficat en un pantà del que segurament no d'ha sabut sortir (llegeixi's: l'adaptació cinematogràfica de la novel·la "Taràntul·la" de Thierry Jonquet). L'ús de la cirurgia plàstica, de l'experimentació transgènica per crear una pell més resistent (i també utilitzable per a d'altres usos, com acabarem sabent), ens plantegen d'entrada la qüestió d'on rau la nostra essència com a persones. En un primer discurs, el cirurjà brasiler Robert Ledgard (Banderas), deixa anar allò tan manit de la cara com a porta d'entrada i vehicle principal de la comunicació humana. Bé. Però es queda aquí, ampliant-ho una mica a d'altres parts del cos, això sí. Sincerament, el tema de la identitat de la persona és molt (però MOLT) més profund del que Almodóvar és capaç d'analitzar aquí, amb l'eina potent de re-creació franquesteiniana. Tot queda en truquets efectistes de guió per impactar el respectable. I prou.
La qualitat de les inter-pretacions és molt desigual: d'un crescut Antonio Banderas que exhibeix molt d'ofici, en ocasions excel·lent, a una Elena Anaya (Vera) efectiva, correctíssima. De la resta, un infumable Roberto Álamo en el personatge dolentot (un increíble fill brasiler de Marisa Paredes que parla, oh meravella!, en castellà amb la seva mare, això sí, amb un accent portuguès que tomba per mal executat), un força correcte Jan Cornet (Vicente) o una impresentable Blanca Suárez en el paper de la filla de Banderas (on donen el carnet d'actriu?).

Però la pitjor de tots, deixeu-m'ho dir, la veterana Marisa Paredes, a qui tant li fa què és el que ha d'interpretar: una vocalització nul·la, desvargada, acaba d'adobar una sobreinterpretació que ella creu que beu de les fonts del Hollywood clàssic, amb una mirada pretesament dura però que produeix vergonya aliena a l'espectador. Pot ser que algú em digui que és una gran actriu, amb una carrera enlluernadora, etc., però què voleu que us digui, cal que li ensenyin quatre nocions bàsiques sobre l'art de la interpretació, penso. Mal que ataca a gran part dels actors habituals del cinema espanyol. Apa, ja ho he dit.

He llegit crítiques de diversa orientació sobre aquesta pel·lícula, això sí, després de veure-la. Alguns la consideren gairebé una obra mestra, d'altres la denosten absolutament. Jo crec que n'hi podem trobar poc de l'autèntic Almodóvar, que està molt forçat per trobar una estètica i un plantejament acceptable internacionalment. En canvi, aquella frescor de les escenes i personatges de la cutreria castissa, de les de les seves primeres pel·lícules, n'hi ha ben poca: amb prou feines es pot rescatar una situació simpàtica en la botigueta de roba de segona mà de la mare de Vicente "Sí, hija. Vuelve otro día que hoy estás muy espesa". Per tant, l'intent de fer una pel·lícula "a l'americana" no acaba de ser reeixit.
Així, doncs, un aprovat fluixet.