12/2/13

Llamadas telefónicas (Roberto Bolaño, 1997)


En una primera aproximació al món de Bolaño, aquesta recopilació de contes deixa un regust certament ambivalent. Bolaño té una gran facilitat per crear personatges especials, fracassats en la seva pròpia humanitat, portats per les seves pròpies eleccions, o no, als límits més degradants, la misèria o l’autodestrucció. En això l’autor és un bon especialista. Les històries en què es veuen immersos aquests personatges, però, no brillen al mateix nivell: de vegades són situacions impostades, agafades amb pinces, de credibilitat dubtosa i amb desequilibris importants.

L’autorreferència, més o menys explícita, imbueix gran part dels fets narratius: localitzacions, històries vitals, recorreguts en què molts cops hi podem reconèixer la biografia del propi Bolaño... Tot i això, ens fa ser voyeurs de realitats descarnades, amb poques concessions a la intimitat. S’explicita pràcticament tot, les accions i omissions queden exposats fàcilment a l’escrutini públic, però sense voler-ho en cap cas. Altrament, estan molt més en la línia de ser intents de discreció personal i de normalitat vital abocats plenament al fracàs.

Dels contes n’hi ha algun de molt recomanable, tributari de quedar en la memòria, com ara “Enrique Martín” o “El gusano”, d’importants influències borgianes, o “Joanna Silvestri”, potser la més destacada, o “Vida de Anne Moore”, un llarg periple vital de desastre en desastre que té l’aspecte d’una ressenya biogràfica amb un punt de tragicomèdia.

Tanmateix, deixant de banda que, com ja he dit en altres ocasions, em cansen els escriptors que fan històries d’escriptors, en cadascun dels contes tens la mateixa sensació, crec que volguda per l’autor: el crescendo narratiu crea l’expectativa d’un final espectacular, sorprenent, imaginatiu i brillant que, inesperadament, no existeix, sinó que el final apareix bruscament, senzillament donant la història per interrupta, o amb una culminació molt més banal del que prometia.

En general, doncs, crec que li falta a tot el conjunt un pèl de brillantor, ja que ni l’habilitat amb el llenguatge és espectacular, ni l’estructura narrativa és innovadora. Tot i així, és de molt bon llegir.

Cap comentari: