10/2/13

A la recerca del temps perdut


Ja he dit molts cops que és difícil fer algun comentari interessant sobre obres clàssiques de les quals s’ha dit tot (o gairebé tot). I és que “doctors té l’Església”, aquells crítics que podran fer anàlisis molt més acurades que les meves. Però com que l’interès d’aquest blog és precisament el de reflectir les impressions personals causades per les diverses obres o productes culturals, independentment de la seva qualitat o importància, això tindrà més a veure amb les meves pròpies mancances o llacunes que amb el perfil concret de l’obra comentada. Per tant, què m’ha semblat aquesta?

“A la recerca del temps perdut” és indiscutiblement una de les grans obres de la literatura universal (mundial). Està composada per 7 volums, dels quals he tingut l’ocasió de llegir el primer. Aquest està centrat en la figura de Swann, un personatge de l’alta burgesia parisenca, vist des de l’òptica dels records d’infància del narrador. Això vol dir que la visió que aquest narrador (Proust) en podia tenir, està dramàticament influïda per la visió infantil i pel sedàs que en suposa la memòria d’aquesta visió un cop arribes a la maduresa. Amb tots aquests filtres, la veracitat o ajustament a la realitat de personatges o situacions és poc menys que inversemblant.

Després de fer profundes incursions en els records detalladíssims de vacances passades a Combray en un entorn familiar de finals del S.XIX, on les figures adultes, paternes o no, mantenien una distància sideral dels infants, i la visió d’aquests respecte el món adult, les seves relacions i normes socials esdevé interessantíssima per la innocència amb el qual s’incorporen aquestes a la conducta i la moralitat individual en certes capes socials de l’època. És en aquest entorn, de recerca de la pròpia personalitat, de l’escalfor de l’amor maternal, i del propi lloc en aquest engranatge de vincles, normes i morals, on Marcel, el narrador, rememora la idealitzada figura de Swann, amic de la família amb que havien compartit tardes de tertúlies i visites socials. També és de molt agrair les incursions que l’autor fa en la formació cultural del personatge, tant en l’àmbit de la literatura com de la pintura, d’una exquisidesa impactant.

En una segona part, Proust aborda la història d’amor de Swann vers Odette de Crécy, una dama de gran bellesa però d’una simplicitat i d’escassa cultura sorprenent, cosa habitual, d’altra banda, en aquella època. Aquesta relació modifica l’entramat de relacions socials de Swann, que deixa de ser ben rebut en alguns ambients, i és torturat pels seus sentiments, gelosies, etc. Finalment, però, sense una solució de continuïtat evident, ens trobem en l’època adolescent de Marcel, en la que descobreix l’amor vers una noia al Paris hivernal més cru, però d’alta societat, no gaire correspost per aquesta. La casualitat fa que aquesta noia sigui filla de Swann, cosa que entronca amb la història anterior ja coneguda.

Al marge dels salts narratius i el desequilibri temporal de molts dels seus paràgrafs, hi ha alguns elements que cal destacar en aquesta magna obra. Personalment, m’ha fet la impressió de ser una obra molt ancorada en el temps, a la qual se la veu avui fora d’època. Les estructures del llenguatge, el plantejament narratiu, són molt poc actuals, formals, afectats. Això provoca que ens hàgim d’adaptar nosaltres a l’obra.
D’altra banda, voldria ressaltar la curiositat de les formes sintàctiques que utilitza Proust: mai de la vida havia trobat frases tan extenses, llarguíssimes, que en molts casos arriben a ocupar pràcticament tota una pàgina. Realment impressionant, combinant copulatives amb subordinades, disjuntives, etc. Fantàstic! Si algú gosa, és un bon exercici per fer anàlisis sintàctiques...
Crec que, de moment, deixaré per més endavant la resta de volums, cercant de no perdre molt de temps.


Salut!

Cap comentari: